Fa ben pocs dies es reunia el Consell Plenari del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona. Sobre la taula una qüestió nogensmenys marginal: la de recuperar el govern metropolità per Barcelona com a darrera possibilitat d’acarar, amb eficiència, els problemes amb els quals s’enfronta la capital de Catalunya i la seva conurbació metropolitana. De fet, durant la sessió, les qüestions que varen merèixer major atenció per part dels assistents, varen ser les infrastructures viàries, el transport públic i l’elevat cost de l’habitatge que fa pràcticament prohibitiu no només l’adquisició d’un pis a Barcelona per la majoria de ciutadans, sinó que fins i tot fa difícil accedir a un habitatge de lloguer a l’abast, econòmicament parlant, de les persones amb menys poder adquisitiu: això és els joves i la gent gran.

Encara que d’entrada no ho sembli massa, infrastructures viàries, transport col•lectiu i habitatge tenen força aspectes en comú atès que cada vegada són més les persones que malgrat “dormen” fora de Barcelona “viuen” en ella pel fet que hi passen la major part de la jornada com, sense anar més lluny, és el meu cas. D’aquí que els aspectes lligats a la mobilitat de les persones entre la conurbació barcelonina i la capital de Catalunya tendeixin a augmentar i, davant els dèficits que encara presenta la nostra xarxa de transport públic de l’àrea d’influència de Barcelona, no és estranys que els accessos a la gran ciutat (d’entrada i de sortida) es col•lapsin, com a mínim, dues vegades al dia. Una situació que a més de provocar moltes ineficiències, és altament contaminant. Això sense tenir en compte els costos socials que les retencions, els accidents i les víctimes de trànsit comporten.

Frankfurt, la capital financera europea pel fet que acull la seu del Banc Central Europeu, rep, diàriament, un exèrcit de persones que, des de les seves rodalies, es traslladen a la “city” per treballar-hi. El mitjà més habitual de transport que aquestes persones utilitzen és la xarxa de serveis públics que funcionen amb una puntualitat i eficàcia dignes d’elogi. I amb això no vull dir que el transport públic del qual aquí disposem, no hagi millorat en el decurs dels darrers anys. Com a conseqüència d’un ús elevat del transport públic a Frankfurt, disminueix la pressió que el transport privat provoca sobre la xarxa viària d’aquella ciutat alemanya i facilita una velocitat comercial alta del transport públic de superfície. D’altra part, Frankfurt ofereix un parc d’habitatges de lloguer a uns preus que res no tenen a veure amb els que es donen a Barcelona i a les ciutats del seu entorn.

De ben segur que l’exemple que acabo de citar mourà a la crítica per part d’algun dels meus soferts lectors, tot adduint que no es poden comparar els casos de Frankfurt i el seu entorn amb el de Barcelona i la seva conurbació. És cert i el dono la raó. Però no és menys cert que, d’una banda, els frankfurtesos prefereixen desplaçar-se amb transport públic i opten per deixar el cotxe privat a l’entrada de la ciutat o a casa, a l’hora de fer desplaçaments urbans. De l’altra, disposar d’un bon parc d’habitatges de lloguer acaba essent un bon regulador de preus de l’habitatge. De fet, aquests arguments flotaven en l’ambient de la darrera sessió del Consell Plenari del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona. I així, en la intervenció de cloenda, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, va referir-se a què el govern de la Generalitat de Catalunya havia ja assentat les bases per assolir, d’entre de molts altres, l’objectiu de doblar, en 10 anys, el nombre d’usuaris del transport públic mitjançant l’ampliació de la capacitat dels sistemes ara existents i la construcció de noves xarxes; també la voluntat del govern d’estimular la construcció d’habitatge social i de lloguer que permeti l’accés a l’habitatge especialment a les persones grans però també a les joves que no poden emancipar-se pel fet que no disposen dels ingressos suficients per a fer front a les despeses que comporta el manteniment d’un habitatge, encara que sigui de lloguer.

Cal esperar que ambdós objectius es vegin coronats per l’èxit. Ho agrairem totsplegats.

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 d’abril de 2006