p019.jpg

 Algú va dir –i va escriure després– que Barcelona i Catalunya eren les capitals de la diagnosi i dels plans estratègics. És a dir, que els catalans érem –som– capaços de fer moltes diagnosis i planificacions i així podem saber perfectament què ens passa i perquè ens passa. Però, a la vista dels resultats als quals em referiré més endavant, és evident que una cosa deu ser diagnosticar i fer plans i, l’altra, ben diferent, saber com posar fila l’agulla a l’hora d’aplicar correctament els remeis que els nostres mals precisen. Hem de reconèixer, doncs, que a la nostra alta capacitat de fer estudis es contraposa la nostra incapacitat per fer front els problemes adequadament. I això és el què, casualment, acabem de saber gràcies a un nou estudi-informe elaborat per l’Associació Catalana de Sociologia que és una secció de l’Institut d’Estudis Catalans; un estudi els resultats del qual es recullen en l’Anuari de la Societat Catalana corresponent al 2008 i que fa uns dies va ser presentat en societat.

L’estudi, després d’analitzar el què ha estat el darrer any per a la societat catalana en els àmbits polític, econòmic, cultural i educatiu, conclou que ara com ara Catalunya no està evidenciant la seva capacitat d’innovació i d’empenta per recuperar el lloc preeminent que havia tingut entre les nacionalitats i regions de l’Estat. A això, afegeix l’estudi que la pèrdua de lideratge de Catalunya a Espanya i fins i tot a Europa, és un dels motius pels quals la societat catalana se sent “perplexe” tal com va destacar el sociòleg i president de l’Associació, Oriol Homs, en la seva presentació. Va ser Homs mateix qui va atribuir la causa d’aquesta “perplexitat” al fet que no ens “acabem de moure en la direcció correcta”. I precisament aquí rau la mare dels ous del què ens està passant: que no fem allò que caldria per avançar i ser el motor de desenvolupament que abans érem. Venim d’una llarga etapa durant la qual ens pensàvem que tot estava fet i que, per això mateix, no havíem acabat de fer els esforços que calia per treure profit de la bonança econòmica i impulsar un canvi en el nostre model productiu i social. Els Jocs Olímpics del 92 van tenir un gran protagonisme i ens van fer visibles en el mapa i arreu. I certament no vam saber aprofitar suficientment aquesta oportunitat a la vista dels resultats. Han passat els anys i Catalunya no s’adona fins ara que “el país es va adormir quan les coses anaven bé econòmicament parlant”. Ens creiem els reis del mambo i sota aquella creença vàrem viure massa anys, sense adonar-nos de què anava la cosa.

D’aquí que la situació que ara posa de relleu l’Anuari de la Societat Catalana de Sociologia, no sigui nova del tot. Altres informes i altres estudis prospectius anteriors ja ens venien anunciant la pèrdua de pes de Catalunya en el conjunt d’Espanya. A banda, però, del cofoisme i d’ignorar els avisos que ens arribaven en forma de descensos en els rànquings de referència, altres factors han contribuït a portar-nos fins aquí, com canvis socials, deslocalització d’empreses, no consolidació suficient de la societat del coneixement, mancances en formació bàsica que ara estem intentant corregir, manca de recursos suficients per impulsar la recerca i la innovació que, al cap i a la fi són els autèntics motors del progrés econòmic i social…

Sigui com sigui, la possible causa més rellevant dels nostres mals la tinguem de buscar en la nostra poca capacitat d’establir les sinèrgies que calen entre política i societat amb l’objectiu de no desaprofitar cap oportunitat. La història explicarà que la manca d’entesa entre les administracions catalanes amb els agents econòmics i socials, ha estat una de les causes de retards en el desplegament de determinades infraestructures. I és que cal dir-ho ben clar: no sempre tota la culpa és de Madrid. I sinó fem memòria d’alguns episodis com, per exemple, els de la Fira de Barcelona i la seva ampliació i la no entesa entre institucions i agents socials per fer-la fàcil i ràpida; el retard en el desdoblament de la N-II per problemes de pas només imputables a nosaltres; el debat inacabable i impossible per decidir per on havia d’arribar l’AVE a Barcelona i els canvis de posicionament dels uns i dels altres… I mentre això passava aquí, en d’altres punts de l’Estat no desaprofitaven les seves oportunitats…

Ara que tornem a saber de quin peu coixegem, la pregunta és clara: sabrem aplicar el remei que correspon sense més dilacions?

Publicat a Diari de Sabadell, la Diada Nacional de Catalunya de 2008