Els que em coneixen saben del meu respecte, sobretot institucional, que sempre fins ara mateix havia professat al president Pujol. Al marge de qualsevol altra consideració o discrepància ideològica, sempre havia considerat el president Pujol com una persona honesta en el sentit més ampli del concepte. I ara, simplement han calgut unes poques ratlles escrites damunt d’un paper, perquè tot aquell meu sentiment de respecte s’hagi transformat d’una revolada en una sensació de traïció. Tant haver impartit lliçons sobre ètica i valors, tant denunciar Pujol complots a la seva contra (que hàbilment reorientava com si d’atacs a Catalunya fossin), tant embolcallar-se amb la bandera per justificar-ho tot, tant proclamar que tot allò que feia ho feia per Catalunya…, perquè arribi un dia en què ha de confessar que després d’haver-ho negat una i mil vegades, disposava d’almenys un compte bancari a l’estranger, i que havia amagat dades a la hisenda que –diuen– som tots, i això durant més de trenta anys…
Amb la confessió de Jordi Pujol cau un dels mites de Catalunya forjat en mil batalles. Cau el mite i s’obren mil preguntes a les que caldrà donar resposta, i resposta urgent… Amb la caiguda del mite Pujol cau també la imatge idíl·lica d’una Catalunya que no és com alguns diuen i volen que sigui…
No n’hi ha prou en confessar i demanar perdó, perquè el discurs dominant del pujolisme –a voltes fins i tot excloent– ha estat que només Pujol i el partit que ell va fundar estaven al servei de Catalunya… A la resta, segons aquest discurs, només els movia l’interès de desprestigiar-los, única manera –consideraven– de desbancar-los políticament…
Ho escrivia aquí mateix fa només 48 hores: uns dels problemes que patim és la manca de coherència en matèria de valors que impregna la vida política del país que fa que la distància entre allò que es reclama, allò que es diu, allò que es defensa, i allò que quan arriba el moment s’acaba fent, es faci cada vegada més perillosament evident.
Si, que en queda encara per descobrir estic esparverada no hi ha dia sense sorpresa.
Quanta raó tens… Quin greu em sap!
Per tot això alguns pensem que davant les prioritats de certs sectors, el que cal primerament i com l´aire que respirem és una urgent i radical regeneració de les castes polítiques, les antigues i les noves!
Sense instruments seriosos tot està viciat. On voleu anar en aquestes condicions?
Ens cal despertar d’un somni on els nostres dirigents, en nom d’un ideal, ens han fet empassar lliçons de moralitat i valors. La corrupció ha esquitxat a quasi b’e tots, i nosaltres hem de decidir que volem pels nosaltres i els nostres fills. Les castes, la burgesia catalana s’ha preocupat d’enriquir-se i res més.
Ja és l’hora de demanar avaluacions permanents d’on venen i que és el que veritablement cerquen a dins del poder.
Manar per només diners és el preu que seguirem pagant si no hi prenem part tots i cadascun de nosaltres.
Ja n’hi ha prou.
La claves, Joan!
Encara estic astorada, garratibada, esmaperduda…, i molt més després de sentir la notícia ahir vespre… Quasi diria que ni podia dormir.
Molt encertat Joan, enormement encertat… No cal dir res més… Que es faci justícia ja, si no morirem tots en l’intent.
Isabel O.
Ben expressat Joan. No podria estar-hi més d’acord. Ara cal que es vagi fins al final a aixecar les catifes dels Pujol-Ferrussola. La dignitat del país ho reclama!
Quina llàstima!!! Ja només ens faltava això!
Cada qual que pagui els seus errors, i no han de pagar els pares la codícia dels fills.
A mí, en todo este asunto, hay algo que no me cuadra. ¿Por qué lo confiesa precisamente ahora? ¿Lo hace de verdad para legalizar sus cuentas? ¿No será que todo estaba a punto de descubrirse y se ha querido adelantar para dar una pátina de victimismo y humildad? Porque, aunque Mas diga que esto es un asunto particular, lo cierto es que Pujol ha estado al frente del Govern Català muchos años ostentando el título de MOLT HONORABLE. ¿Ahora todo esto queda borrado de un plumazo? Y el asunto de la consulta ¿no quedará afectado por esta mala praxis? ¿O es que precisamente quiere usarlo para aparecer como víctima? No me huele nada bien.
Això se sap: materials que no podien amagar més, estibant dels fills del pare de pàtria.
Quina decepció, només estic contenta perque la meva mare que era tan Pujolista, no ho ha vist. Confiava molt en ell
Potser ella ha ajudat a fer-lo caure des del cel. Ella ara sap molt més que abans. La Llum ja comença a il·luminar.
Roser, la meva mare el primer que m,ha dit és “quin disgust que hagués tingut el teu pare”…
Permete’m, a mi mai no em va enganyar: tenia informació que em permetia no creure’l de res!!
L’impost de succesions del que aquest individu ha estafat mil·lions de euros, el cobra i gestiona íntegrament la Generalitat. No cap dir que robava a Madrid. Robava a Catalunya i als catalans.
S’aprima greument el marge d’allò i d’aquells en què creiem… Ja no sé que pensar… Potser que faci l’opció de no pensar…
Tot això s’acabarà el dia que es fixi un sou màxim de 1.200€ mensuals pels polítics. Llavors podrem saber qui té veritable vocació ideològica i de servei a les persones, o qui utilitza una posició privilegiada per obtenir beneficis personals.
El que més greu em sap són els arguments que s’utilitzen quan són descoberts. Posats a rendabilitzar el sr. Pujol podria haver argumentat que guardava aquests diners per a tornar-los quan Catalunya fos independent, o que el famós peatge que en el seu dia va denunciar el Sr. Maragall i que per alguns va ser un símptoma inequívoc de la seva malaltia, era un tribut que les empreses “Espanyoles” havien de pagar per treballar a Catalunya i d’aquesta manera compensar el que es pagava de més a la resta de l’Estat.
D’això en català se’n diu un pocavergonya!
De ser una persona molt respectada, pels catalans s’ha convertit en un ser que no mereix ni la paraula!
Mira’t fredament després de la sorpresa, crec que hi poden haver pesat molts factors per prendre una decisió com aquesta: desprès de 30 anys “decidir confessar-se”.
Remordiment? Una amenaça d’algú que ha descobert el pastís i ha sigut el mateix Pujol el que s’ha volgut anticipar a explicar-ho? vés a saber.
L’ha fet molt grossa, molt, però no se l’hi pot negar que durant molts anys ha sabut portar bé el país i ha treballat molt per tirar endavant Catalunya.
Com molt bé dius Joan, no es tracta només de demanar perdó, no se’l mereix, però després d’una confessió com aquesta crec que no li ve de nou res de tot el que està vivint des llavors. La deshonra que s’ha guanyat de tots els catalans, perdre tot el que li podés quedar, començant per la seva pròpia dignitat, no el perdonarà de per vida i la penitència que pateix i seguirà patint, serà pitjor que una llosa que l’acompanyarà fins que acabi els seus dies!