Avui no hi ha article com cada setmana. És Nadal i el Diari de Sabadell no s’edita i, per tant, disposo de “vacances”… Feia molt temps que no fallava amb aquesta meva cita setmanal. Però les festes obliguen. Potser per això no vull deixar passar aquesta circumstància sense escriure una nova entrada en el meu blog, encara que en aquesta ocasió sigui per parlar de mi mateix… i, indirectament, de tots vosaltres, amics i amigues que em seguiu a través d’aquest blog…

Avui m’haureu de permetre, doncs, aquesta llicència i mostra de vanitat personal que estic segur comprendreu. I és que no sempre es fan anys i, encara menys, se’n fan 60…

Avui és Nadal. Avui, per a mi, és un dia molt especial. No endebades assoleixo una edat encara més certa que no pas la que ostentava –almenys formalment– fins ahir mateix. Avui en faig 60! Una edat, paradoxalment, molt esperada, envejada i fins i tot desitjada per mi… Una edat que, en la pràctica, comença a dibuixar la recta final del què ha de ser la culminació d’un projecte professional que ha estat forjat al llarg de molts anys. No penseu pas –i això vull deixar-ho ben clar!– que es tracta també de la pràctica culminació del meu projecte personal de vida, d’il•lusions. I és que espero que per a consolidar aquest projecte, trigaré encara uns quants anys… 

Avui em sento feliç. Especialment feliç. Em sento satisfet i estic content. Perquè m’acompanyen les persones que més estimo. Certament algunes d’aquestes persones –els meus pares Marià i Anna entre elles–, ja no hi són físicament. Però malgrat això avui els sento a prop i sé que a ells els hauria agradat molt estar avui  físicament amb mi… Em sento feliç acompanyat pels meus i per la resta de la meva nombrosa família. També pels amics i per les amigues que tinc la sort de tenir i que sens dubte són un altre dels meus tresors personals que més valoro. Alguns d’aquests amics i amigues, dissortadament, tampoc no hi són. Però també, en aquest cas, els sento avui a prop i tinc un record especial per a tots ells i elles que, al cap i a la fi, em van acompanyar en algun tram de la meva vida i van contribuir d’alguna manera a què jo sigui com ara sóc i el què sóc.

Gràcies a totes i a tots els que m’heu acompanyat en algun moment d’aquest meu trajecte vital. Gràcies als que encara m’acompanyeu en aquesta meva aventura, tant en l’àmbit professional com en el personal i, en alguns casos, en ambdós àmbits alhora: el professional i el personal. Gràcies per ser com sou. Per haver estat i estar amb mi en els moments en què més ho he necessitat. Per sentir-vos sempre a prop. Per haver confiat i confiar en mi.

Gràcies per saber-me estimat i, sobretot, gràcies per deixar que jo també us estimi, i molt!

I és que comptat i debatut –no en tingueu cap mena de dubte–, aquest –el de l’amistat– és el millor dels regals als quals hom pot aspirar quan se’n fan 60, com jo faig avui mateix…  

La vida continua… i, podeu estar-ne segurs i segures: continuaré donant i donant-vos molta guerra encara!

Nadal de 2008