• Dimecres 1 de maig de 2024

Els titulars de la jornada:
“El BBVA reactiva la fusió amb el Sabadell” (El Periódico)
“El BBVA torna a oferir una fusió al Sabadell” (La Vanguardia)
“Sánchez tracta de tallar en sec el debat sobre la seva successió” (El País)
“Pendents de l’amnistia” (El Punt Avui)
“El BBVA intenta de nou la compra del Banc Sabadell” (Ara)

1. El mes d’abril es tancava amb una notícia econòmica d’ampli abast i de conseqüències per conèixer: el BBVA tornava a insistir en la compra del Banc Sabadell. Una operació que el BBVA ja havia intentat la tardor del 2020 i que va resultar fallida. Segons coincideixen els experts, en aquesta ocasió, l’operació pot acabar prenent cos. Si això passés, el BBVA s’hauria fet en pocs anys, amb les dues entitats financeres de referència de les quals disposava la ciutat: la Caixa d’Estalvis de Sabadell (absorbida pel BBVA juntament amb les altres dues caixes integrades en Unnim) i, ara, el Banc de Sabadell. Dues entitats centenàries fundades, respectivament, el 1855 i el 1881. No sé si aquesta és una bona notícia pel món financer i econòmic. Sí que sé, però, que no ho és pel conjunt de la ciutadania que perplexa veu com cada vegada més, els diners –i amb ells el poder polític real– es concentren en un nombre de mans força reduït en una mena de règim oligopòlic.

2. La resposta de Feijóo a la compareixença de Sánchez davant els mitjans de comunicació les darreres vint-i-quatre hores ha estat immediata i no pas en la direcció anhelat de calmar les aigües que baixen brutes i que alimenten la ‘màquina de fang’ enmig de la qual es mou la política espanyola. I és que mentre Feijóo, per la seva banda, anunciava la presentació de petició de compareixences del president Sánchez al Congrés dels Diputats i manifestacions al carrer, l’alcalde Madrid, José Luis Martínez-Almeida, per la seva banda no s’estava d’enfangar encara més l’ambient al dir en el ple municipal, després d’haver expulsat al grup Más Madrid de la sala, ha dit que estava disposat a lluitar “perquè abandoni com més aviat millor la presidència del Govern el cap d’una trama corrupta que abasta casa seva, el Palau de la Moncloa i fins a l’última terminal del Partit Socialista”. Calen afegir res més?

3. Tot això s’esdevé quan la presidenta de la Comissió Europea i candidata del Partit Popular Europeu per repetir en el càrrec després de les eleccions de juny, Ursula von der Leyen, s’ha mostrat disposada a trencar el cordó sanitari que des de fa anys aïlla els grups d’ultradreta presents al Parlament Europeu a canvi d’establir un perímetre de “seguretat democràtica flexible” que, segons ella, només deixaria fora les formacions clarament antieuropees, prorusses i contràries a llibertats fonamentals… Pel pedregar!

  •  Dijous 2 de maig de 2024

 Els titulars de la jornada:
“BCN descarta nous eixos verds pel seu cost de manteniment” (El Periódico)
“El BBVA ofereix al Sabadell el 16% en accions del banc ” (La Vanguardia)
“Les protestes en els campus per la guerra a Gaza escalen als EUA” (El País)
“Justícia castellana” (El Punt Avui)
“El BBVA ofereix 12.000 milions d’euros pel Sabadell” (Ara)
“Sabadell recela de la fusió i aposta per un banc fort i independent” (Diari de Sabadell)

1. Abans de sortir de casa per fer la meva passejada matinera, obro el telèfon mòbil i em trobo amb la comunicació de la mort d’una filla –la Karme– d’uns nostres amics dilectíssims: el Pedro Málaga i l’Ana Sanagustín. La notícia no em sobta del tot, atès que ahir mateix, al parlar amb el Pedro, ell ja em va anunciar que el traspàs era imminent. El càncer que la Karme patia des de feia un any i mig llarg, acabava de guanyar la batalla a despit de les ganes de viure que la Karme tenia. Mentre llegia el missatge del Pedro, al record em venien imatges de la infantesa de la Karme compartida amb la meva filla Laura al Barrufet i a La Roda. També l’amistat que des de llavors ella i la Karme mantenien tot i que les carreres professionals d’ambdues marxaren per camins diferents i fins i tot distants. Recordo especialment els dies en què totes dues –la Karme i la Laura– em van venir a donar un cop de mà a Andorra, on celebràvem un encontre de periodistes interpirinencs organitzat des del Centre Internacional de Premsa de Barcelona que, llavors, jo dirigia. Per tot això i per l’amistat que des de fa molts anys ens uneix a l’Olga i a mi al Pedro i l’Anna, sento més encara la desaparició de la Karme amb qui ens havíem trobat en alguna ocasió durant aquest any i mig de calvari. La mort té sempre quelcom d’injusta. Més encara quan la persona que ens deixa és tan jove i amb tan futur com en el cas de la Karme. Descansa en pau Karme i sàpigues que als teus pares i a la teva germana Maria no els mancarà en cap moment el nostre escalf, suport i amistat.

2. Segons el CIS, els ciutadans que preocupats pel que entenen com un mal comportament dels polítics, sigui per les pràctiques tant dels Governs com dels partits, per la incapacitat d’assolir acords, o per l’estat de la política en general, sumen a hores d’ara el 57% de les respostes obtingudes. Una de les causes que propicien aquest percentatge de desencís es deu –però no només– a l’ús de la calúmnia com a mecanisme per degradar l’adversari polític. De fet, aquest l’ús de la calúmnia no és un fenomen nou en política. Ja a l’antiga Roma era moneda d’ús corrent per atacar i debilitar l’adversari. I és per això que Maquiavel, en els seus Discursos sobre la primera dècada de Tito Livio, exigia que es recorregués a l’acusació pública per intentar posar-hi vedat, a condició que després es castigués amb duresa els calumniadors si no podien provar les seves acusacions. Les calúmnies, escrivia Maquiavel, només poden derivar en irritació ciutadana i en espirals de venjança política. Doncs, vés per on, aquí estem alguns segles després.

  • Divendres 3 de maig de 2024

 Els titulars de la jornada:
“El 42% de la restauració de BCN té amos estrangers” (El Periódico)
“Illa planteja un govern català ‘transversal’ per evitar el bloqueig” (La Vanguardia)
“La policia reprimeix les protestes per Gaza en els campus dels EUA” (El País)
“Art perdut” (La República – El Punt Avui)
“Catalunya sobresurt en qualitat científica tot i la poca inversió” (Ara)

Després dels cinc dies de reflexió que es va prendre Pedro Sánchez, el debat se centra ara en com passar “del punt i seguit al punt i a part”. Les cartes són sobre la taula i estan molt marcades. D’una banda, pel fet que la sensació d’alleugeriment predomini a l’espai socialista, però també a l’esquerra en general i fins i tot a l’independentisme que van témer un daltabaix. És cert que des de Catalunya hi ha qui interpreta l’aturada de Sánchez com un intent per influir en la campanya electoral catalana. En qualsevol cas s’imposa la calma perquè ara mateix no hi ha entre els que donen suport parlamentari al Govern gens d’interès a desencadenar una crisi que podria portar el PP al poder. D’altra banda, els populars continuen caminant amb pinyó fix. Des de l’aturada de Sánchez, el PP no ha fet més que elevar els decibels contra el president, en una resposta que semblaria contrària a la que el sentit comú tàctic aconsellaria. Això posa en evidència que Feijóo no té projecte ni tampoc cintura per buscar el contrapeu presentant-se davant la ciutadania en positiu. Amb el to agre i ombrívol de sempre, Feijóo prefereix donar continuïtat a l’exercici de desqualificació que des de fa temps va practicant contra Sánchez. Es fa difícil preveure els efectes a curt termini d’aquest embolic. Tot i això, gràcies a la reacció dels seus adversaris, el ‘sainet’ de Sánchez ha tingut un cert efecte aclaridor: molta gent s’ha adonat que ara mateix no hi ha alternativa, ni dins ni fora del PSOE. El PP s’haurà de replantejar canviar de to si vol apujar un registre una imatge de governabilitat que no quadra amb la baralla que sosté. Sigui com sigui, Sánchez necessita concretar el punt i a part amb un veritable exercici de reformisme democràtic que a hores d’ara està encara per veure.

  • Dissabte 4 de maig de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Trànsit promou la conducció femenina com a model a seguir” (El Periódico)
“El Prat augmenta l’avantatge sobre Barajas en connexions amb Europa” (La Vanguardia)
“L’ONU reprèn Espanya per les lleis de ‘concòrdia’ de PP i Vox” (El País)
“Guillem Agulló” (La República El Punt Avui)
“El gegant català Puig surt a borsa amb un valor de 13.900M€” (Ara)
“Com seria Sabadell sense el banc?” (Diari de Sabadell)

Es veia venir. Les mobilitzacions contra la Guerra de Gaza que començaren a les universitats dels EUA, tard o d’hora farien el salt a Europa. I així ha estat. De nou, és el moviment estudiantil que posa davant el mirall la incapacitat de les autoritats governamentals per resoldre un conflicte en el qual els interessos dels uns i dels altres es creuen. Estem atents a l’evolució d’aquesta crisi que tendeix a créixer alhora que recordem que ja a hores d’ara, aquest moviments estudiantil és el més massiu des de les protestes contra la Guerra del Vietnam (1955-1975) d’ara fa ja 50 anys.

  • Diumenge 5 de maig de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Pols entre Sánchez i Feijóo a Catalunya” (El Periódico)
“Illa no pot ser president si Sánchez no l’autoritza” (Alberto Núñez Feijóo (La Vanguardia)
“Aquesta màquina de fang ve de no reconèixer al Govern” (Pedro Sánchez) (El País)
“Ambulàncies, a vida o mort” (l’Econòmic – El Punt Avui)
“L’efecte Sánchez impulsa Illa i posa en dubte la majoria independentista” (Ara)

Allau de nou d’enquestes avui i demà. Una única coincidència entre totes elles: que els socialistes guanyaran les eleccions i que per governar precisaran assolir acords d’investidura i de legislatura. En el tauler dues grans opcions: Govern en solitari dels socialistes amb suports parlamentaris puntuals (geometria variable) o Govern de coalició amb ERV i Comuns. Si una opció no és la millor, l’altra tampoc ho és. Les dues tenen pros i contres i vist com estan les coses, és possible que les contres s’imposin als pros. Si això acaba passant, l’horitzó d’unes noves eleccions que res no resoldran, no és descartable.


  • Dilluns 6 de maig de 2024

 Els titulars de la jornada:
“La campanya acaba en una pugna PSC-Junts” (El Periódico)
“Les inversions per la sequera enfronten Agbar i el seu accionista francés” (La Vanguardia)
“El PSC es consolida al capdavant però Junts retalla distàncies” (El País)
“Referèndum, com i quan?” (El Punt Avui)
“ERC, PSC i el PP els que més poden créixer amb els indecisos” (Ara)

1. “Creu que s’ha avançat també en el reconeixement internacional de Catalunya? Va fallar el 2017?” li pregunten Albert Sáez i Júlia Regué a Carles Puigdemont, en una entrevista que publica avui El Periódico. La resposta del president estat i candidat a la presidència de la Generalitat en les eleccions del 12 de maig vinent, m’ha deixat sense alè. Respon Puigdemont: “No va fallar perquè no el vàrem demanar. I no el vàrem demanar perquè no estava a punt. Abans que reconeixement hi ha d’haver coneixement. I ara aquest és més gran.” Crec que tampoc en aquest cas fa falta afegir res més. Però per si de cas, val la pena consultar les hemeroteques –d’abans i de després dels mesos de setembre i octubre de 2017– quan se’ns deia que tot estava a punt per assolir la independència, amb estructures d’estat i reconeixements internacionals inclosos… Mentir, en política, no té massa conseqüències. D’aquí que és fàcil dir i prometre qualsevol cosa a despit de saber que no serà.

2. Ramón Gómez de la Serna (1888-1963), va escriure el 1944 una ‘personalíssima’ biografia sobre Valle-Inclán (1866-1936). Feia vuit anys que Valle-Inclán havia mort. Sobre aquest text, Xavier Albertí, amb la delicadesa i subtilesa, construeix el guió d’un monòleg a quatre mans entre ambdós Ramons, del qual en sobresurt, tant en la recreació de Gómez de la Serna, com de Valle-Inclán, l’extraordinària interpretació de l’actor Pedro Casablanc. De tot plegat en resulta una gratificant experiència teatral a través d’un viatge en el temps per l’esperpèntica Espanya que Valle-Inclán deixà reflectida en les seves obres. Menció a part mereix l’acompanyament que durant tota l’obra en fa el pianista Mario Molina. El resultat un regal pels sentits del qual vàrem poder gaudir ahir a la tarda al Poliorama de Barcelona.

  • Dimarts 7 de maig de 2024

 Els titulars de la jornada:
“El BCE qüestiona el preu de la vivenda a Espanya” (El Periódico)
“El Sabadell rebutja l’oferta del BBVA i aposta per continuar en solitari” (La Vanguardia)
“Espanya bat el rècord dels 21 milions de llocs de treball” (El País)
“Sudàfrica alça la mà” (El Punt Avui)
“El Sabadell refusa l’oferta del BBVA” (Ara)
“El Banc diu ‘no’ al BBVA: es veu fort en solitari” (Diari de Sabadell)

 Mals aires darrerament quant a persones que estimo i que ens diuen adéu, deixant-nos una mica més orfes. És en aquest context, que avui hem de lamentar la desaparició del que fou conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya i, posteriorment, president del Parlament de Catalunya, Joan Rigol. Una persona sàvia, d’arrels profundament cristianes, de tracte fàcil i amable, sempre disposat a escoltar per a sumar més que no pas a restar. D’aquest seu tarannà n’és bona prova la tasca que desenvolupà al capdavant de conselleria de Cultura, Una tasca que no ser compresa pels seus, l’acabà portant a dimitir del càrrec. Jo mateix explicava aquest cas en un dels passatges del llibre que sobre Antoni Dalmau i Ribalta i la seva obra de Govern com a president de la Diputació de Barcelona (1982-1987) vaig escriure fa un parell d’anys i que diu així: “Quan Joan Rigol arribà a la conselleria de Cultura de la Generalitat l’any 1985 substituint Max Cahner, va prendre la decisió de crear el Consell Assessor de Cultura format per 24 membres de perfils, ideologia i procedència diversa. Són molts els que consideren que aquesta va ser la gran obra que Joan Rigol va impulsar des del seu departament que, alhora, era expressió dels principis de conciliació que ell defensava. Del Consell en sorgí el projecte de Pacte Cultural de país en què es barrejaven, complementant-se, ideologia i estratègia que, paradoxalment, van ser els elements que acabaren dinamitant l’acord. En aquest context no és estrany que el Pacte Cultural –que comptava amb l’aval del mateix Conseller de Cultura, de l’alcalde de Barcelona, dels presidents de tres de les quatre diputacions catalanes (la de Tarragona no el va voler subscriure) i dels presidents de les dues associacions de municipis de Catalunya, en el qual la Diputació de Barcelona va tenir molt a veure en l’elaboració– acabés ofegat pels recels i per les reticències que al seu entorn es desfermaren, provinents sobretot de les files convergents. Joan Rigol [militant d’Unió] acabà dimitint del càrrec de conseller a finals d’aquell mateix any de 1985.” Així paga sovint la política a les persones que creuen que quan s’exerceix un càrrec, el primer objectiu és avantposar els interessos generals del país –de tot el país– i no pas als espuris de partit. Descansi el pau i per sempre més en el record!

  • Dimecres 8 de maig de 2024

Els titulars de la jornada:
“Les dones menors de 35 anys demanen pas a les llistes del 12M” (El Periódico)
“L’Assemblea General de l’ONU vota que Palestina té dret a ser-ne membre” (La Vanguardia)
“Israel entra a Rafa i pren el pas fronterer amb Egipte” (El País)
“L’amenaça de la desinformació” (El Punt Avui)
“S’acaba l’emergència per la sequera” (Ara)

Recta final de la campanya pel 12-M. Observo que en les darreres intervencions dels candidats no es parla tant del procés i del referèndum, menys d’unilateralitat i pràcticament gens d’amnistia. Per contra, les qüestions més recurrents són, d’una banda, com fer front a la sequera, al canvi climàtic i a la dependència energètica i, de l’altra, com ha de ser el nou model de finançament, com es pot incrementar l’ús del català i, sobretot, com acarar els problemes que es deriven de la manca d’habitatge social. Crec que és bo fer-ho notar, ja que als electors, el que més els interessa, és conèixer les propostes que es formulen i que en cas d’aplicar-se haurien de permetre posar fil a l’agulla en la resolució de les demandes que provenen de la ciutadania. Tant de bo que, després de les eleccions de diumenge, siguin capaços els partits de deixar enrere la fase destructiva que res no resolt per entrar en la constructiva. Hi sortiria guanyant el país i la ciutadania.

  • Dijous 9 de maig de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Els Next Generation centren les ajudes de la UE a Catalunya” (El Periódico)
“Biden redueix per primer cop la tramesa d’armament a Israel” (La Vanguardia)
“Els EUA pressiona a Netanyahu al frenar enviament d’armes a Israel ” (El País)
“Tots podem ser científics” (El Punt Avui)
“Acord per aïllar l’extrema dreta” (Ara)
“L’ideòleg de la sanitat pública” (Diari de Sabadell)

1. La cara. Avui és la Diada d’Europa en la qual es ret en teoria homenatge i record a la declaració, el 9 de maig de 1950 a París, del ministre francès d’Afers Exteriors, Robert Schuman, que va significar el punt de partida del que seria la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA) que amb el pas dels anys culminaria amb l’actual Unió Europea. La creu. La Diada, a despit de ser l’únic dia de celebració oficial de la Unió Europea, passa, en la pràctica, amb més pena que no pas glòria no solament pels estats membres incapaços d’organitzar actes commemoratius de significança amb els quals fer valdre la importància d’una UE cohesionada i solidària.

2. El BBVA acaba de moure fitxa i ha llançat una OPA hostil sobre el BancSabadell. Caldrà estar atents al desenllaç dels fets que, sigui el que sigui, tindrà indubtables conseqüències fonamentalment sobre l’economia.

3. Quan falten tres dies perquè s’acabi la campanya electoral, l’Associació Unitat Contra el Feixisme i el Racisme ha estat capaç de reunir representants de cinc de les candidatures que es presenten a elecció diumenge vinent, entorn d’una taula per tal que subscrivissin el seu compromís de no establir cap mena de pacte amb els partits de la dreta extrema Vox i Aliança Catalana, en cas que aquests assoleixin representació parlamentària. El pacte ha estat subscrit per Comuns Sumar, CUP, ERC, Junts i PSC.

  • Divendres 10 de maig de 2024

Els titulars de la jornada:
“El BBVA i el Sabadell s’enreden en una opa hostil” (El Periódico)
“Rebuig a Catalunya de l’opa del BBVA sobre el Sabadell” (La Vanguardia)
“El BBVA llença una opa hostil al Sabadell que rebutja el Govern” (El País)
“Fenosa, l’escultor que vam estimar” (La República El Punt Avui)
“Rebuig frontal a l’opa hostil del BBVA al Sabadell” (Ara)

 Algunes notes urgents abans no acabi la campanya que no m’han deixat indiferent:

1. Les paraules de Feijóo en el míting d’ahir va dir que si els populars guanyaven les eleccions, Catalunya seria, per a ells, un referent preferent. Vaja! Serà qüestió de preguntar-se si és que Catalunya no els ha estat fins ara un ‘preferent’ als populars amb les operacions Catalunya, Pegasus, ‘policies patriòtiques’ i altres feines brutes pròpies de les clavegueres d’estat per acabar amb els independentistes…

2. Potser per no ser preguntats massa per tot això, els populars decidiren no participar aquest matí en el debat entre candidats que havia organitzat la Cadena Ser i el diari El País. Una decisió que ha servit d’excusa perfecta als de Puigdemont per anunciar que ells tampoc hi participarien. Per cert, un Puigdemont que durant la campanya ha declinat acceptar qualsevol tipus d’entrevista per part d’aquests mateixos mitjans de comunicació, convertint-se en l’únic candidat que no l’ha acceptat.

3. Ressaltar les poques –per no dir nul·les– referències que durant la campanya ha merescut la llei d’amnistia que ben aviat ha de rebre l’aprovació definitiva de les Corts espanyoles una vegada la llei retorni al Congrés dels Diputats després del seu pas per un Senat dominat pel PP que en la pràctica no fa més que fer de contrapès de la cambra baixa. Tampoc s’ha parlat massa d’independència, una qüestió que per primera vegada en força anys, no ha monopolitzat els debats que entre candidats s’han fet.

4. Com malauradament és ja habitual, al llarg de la campanya els atacs i retrets al contrari han lluït molt més que no pas les propostes en positiu a emprendre l’endemà mateix de les eleccions, així com les aliances que caldrà establir per a fer-les possible.

Segons es diu en els evangelis (St. Mateu) “pels seus fruits els coneixereu…”. Tinguem-ho en compte diumenge quan anem a votar.

  • Dissabte 11 de maig de 2024

 Els titulars de la jornada:
“El català en l’audiovisual queda en mans dels ‘influencers’” (El Periódico)
“L’Assemblea General de l’ONU vota que Palestina té dret a ser-ne membre” (La Vanguardia)
“La incertesa marca el final de la campanya catalana” (El País)
“Silenci electoral” (La República El Punt Avui)
“Crida final a la mobilització” (Ara)
“Totes les claus per entendre l’atac del BBVA al Banc Sabadell” (Diari de Sabadell)

1. Anit es va poder veure des de Sabadell, una aurora boreal. Un fenomen insòlit a les nostres latituds que té el seu origen en la tempesta geomagnètica severa que segons els experts, aquests dies afecta el sol. Diuen que des del 25 de gener de 1938 no s’havia pogut observar un fenomen d’aquestes característiques des de Catalunya; un fenomen del qual jo n’havia tingut notícia a través de les explicacions que me’n havia fet la meva mare –que llavors comptava amb 14 anys– i que ella associava a una mena d’anunci de desencadenament d’una guerra: la Guerra Civil Espanyola. Sembla, però, pel què he pogut escoltar del divulgador científic Joan Anton Català, que segurament no anava desencaminada la meva mare en la seva percepció, atès que el mes de maig de 1936 (dos mesos abans de l’inici de la Guerra Civil)  des de Catalunya es va veure una altra aurora boreal. Sigui com sigui, la descripció que ella me’n feia d’aquella aurora boreal que va viure, concorda fil per randa amb la que ahir –i diuen que també avui– es va poder veure sense necessitat de moure’ns de casa.

2.El fenomen extraordinari d’una aurora boreal ha acaparat, fins a pràcticament eclipsar-la, l’atenció mediàtica que és habitual en la jornada de reflexió que, a Sabadell, coincideix, d’altra banda, amb les festes de l’Aplec de La Salut rebatejades incomprensiblement com Festes de La Salut.

3. Amb aurora boreal o sense i amb jornada de reflexió entremig, no podem oblidar el genocidi que continua produint-se sobre la població de la franja de Gaza per part de l’exèrcit israelita. Mentre ahir, a l’Assemblea General de les Nacions Unides s’aprovava per àmplia majoria –143 vots a favor, 9 en contra (entre els quals els d’Israel i dels EUA) i 25 abstencions– una resolució a favor de la qual s’ampliava l’estatus de Palestina com a Estat observador amb veu, però no amb vot. L’acord contrastava amb la crida que Israel feia en el sentit de tallar el finançament a l’ONU per “recompensar el terrorisme” d’origen palestí que diuen patir.

  • Diumenge 12 de maig de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Catalunya decideix” (El Periódico)
“Catalunya decideix si gira el rumb” (La Vanguardia)
“Catalunya decideix si entra en una nova era per deixar enrere ‘el procés’” (El País)
“Votem” (L’Econòmic El Punt Avui)
“A les teves mans, 12-M” (Ara)

1. Aquest dia en el qual els ciutadans anirem a votar per elegir els nostres representants al Parlament de Catalunya pels quatre anys vinents, ha començat una mica fred i rúfol. Diuen els meteoròlegs que no obstant i això, el dia s’anirà tornant lluminós a mesura que passin les hores. Esperem que sigui així i que la ciutadania surti al carrer per anar a votar, atès que en aquestes eleccions ens hi juguem molt. Ens hi juguem l’oportunitat d’entrar en una nova via que ens permeti avançar o, per contra, la de mantenir-nos estancats en el punt on ara som. D’aquí que vull pensar que, siguin quins siguin els resultats que emanin de les urnes aquest vespre, els electes assumiran les seves responsabilitats i posaran la confiança que en ells haurem dipositat al servei de la ciutadania i, sobretot, de la governança del país, i no pas d’interessos partidistes.

2. Cara i creu pel C. E. Sabadell de futbol masculí. La cara, que el filial ha assolit l’ascens a la tercera divisió Federació. La creu, que l’equip titular, amb el resultat en contra d’ahir  a Tarazona, està pràcticament condemnat al descens a la segona divisió Federació. Caldrà refer-se com sigui de la trompada que comporta un descens de categoria.


  • Dilluns 13 de maig de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Victòria clara d’Illa” (El Periódico)
“Illa guanya amb claredat però ha de pactar amb l’independentisme” (La Vanguardia)
“El triomf d’illa enterra el procés” (El País)
“Vot de càstig” (La República El Punt Avui)
“Illa s’imposa i l’independentisme s’enfonsa” (Ara)

1. La ciutadania ha parlat. Ara és l’hora de la veritat en la qual abunden més els dubtes que no pas les certeses. L’hora a partir de la qual caldrà negociar per establir els pactes i les aliances que facin falta, amb dues finalitats principals. La primera, evitar la convocatòria d’unes noves eleccions amb bloquejos que ningú no entendria. La segona, posar fil a l’agulla el més aviat millor en la governança del país i en l’aportació de solucions als problemes més urgents que planen sobre la ciutadania, amb un Govern el més fort possible que ha de ser liderat per qui ha guanyat les eleccions.

2. Ja sé que no és de bona educació autocitar-se. Demano excuses per fer-ho de nou en aquesta ocasió per recordar que des de fa temps defenso que el principal contra que tenia i té l’independentisme és que abans de ser un projecte polític, alhora social i nacional engrescador i aglutinador, és una emoció (un model de gestió al qual emocionalment s’aspira) (https://joanbrunetmauri.cat/dels-models-i-dels-projectes/), i les emocions tenen generalment un recorregut curt i a voltes fins i tot un final traumàtic. Per això m’ha sorprès favorablement que els tertulians i opinadors que he escoltat aquest matí, una vegada han vist les orelles del llop, atribueixin l’enfonsada de l’independentisme al fet de no tenir darrera un projecte polític, alhora nacional i social, que li doni força. Són, casualment, els mateixos opinadors i tertulians que durant els anys del procés defensaven que l’independentisme era, per ell mateix, un projecte polític suficientment engrescador, quan solament era i continua essent un model de gestió.

3. Els robatoris de coure com el que es va produir d’ahir, no poden ser, en principi, atribuïbles només a Renfe i a les no inversions d’Adif, que també. Que Catalunya encapçali la llista de robatoris de coure (que dit sigui de passada també s’han produït darrerament als FGC) no és casual… D’aquí que no em puc estar de preguntar el per què amb els robatoris continuats a les xarxes ferroviàries catalanes que es produeixen, ningú –en aquest cas els Mossos als quals correspon vetllar per la seguretat en les infraestructures dels serveis essencials– hagi estat capaç encara de trobar pistes que condueixin a ‘descobrir’ la nostra particular ‘ruta del coure’ i, en definitiva, què i qui hi ha darrere d’aquests robatoris. No sempre la culpa és de Madrid…

  • Dimarts 14 de maig de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Sota l’ombra del sabotatge” (El Periódico)
“Aragonès deixa el Parlament i ERC redobla el seu no a Illa” (La Vanguardia)
“Aragonès deixa la política arran la derrota de l’independentisme” (El País)
“La factura del 12-M” (El Punt Avui)
“Aragonés assumeix la derrota i deixarà la primera línia política” (Ara)
“El llac del parc es comença a reomplir” (Diari de Sabadell)

 Intentaré no fer-me pesat i haver-ne de parlar cada dia. Ho veig difícil, però us asseguro que de voluntat i esforç no me’n mancaran. Quan han passat només quaranta-vuit hores des de les eleccions i de que qui més qui menys hagi assegurat que cal evitar-ne la repetició, el cert és si ens atenem als posicionaments actuals que han manifestat els diferents partits quant a la investidura d’Illa com a president del Govern, el més probable és que ens veiem abocats irremissiblement a unes noves eleccions el mes d’octubre. Si una cosa no li convé a Catalunya és el buit de poder en el Govern que es inherent a qualsevol comtessa electoral i que es prolonga fins el moment en el qual el Parlament investeix un nou president o presidenta. Com sempre, en política, les paraules són les paraules i els fets sovint no concorden amb les paraules. És així que la meva temença a hores d’ara és que l’estratègia de Carles Puigdemont sigui la de fer impossible la investidura de Salvador Illa i d’aquesta manera abocar-nos a unes noves eleccions que amb l’amnistia aprovada, li permetrien fer campanya a Catalunya sense condicionants de cap mena, amb el convenciment que en aquestes condicions ell les guanyaria sense problemes i, si això passés, en detriment d’ERC atès que Junts i ERC actuen, en la pràctica, com a vasos comunicants ja que allò que un guanya l’altre perd i a l’inrevés. I en el cas que Illa fos investit president amb els vots favorables dels Comuns i amb les abstencions d’ERC i dels populars, aquesta circumstància li servís per dinamitar el Govern Sánchez que al seu torn es veuria obligat a convocar unes eleccions estatals que possiblement no guanyaria. Escrivia el poeta que “a vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai ha de morir un poble per un home sol”.

  • Dimecres 15 de maig de 2024

Els titulars de la jornada:
“El diàleg PSOE-Junts, a l’espera del futur de Puigdemont” (El Periódico)
“El PP veta l’amnistia al Senat però renuncia ara per ara portar-la al TC” (La Vanguardia)
“Israel accelera la colonització de Cisjordània en plena guerra” (El País)
“Duel històric a Mèxic” (El Punt Avui)
“Jonqueres agafa el control d’ERC” (Ara)

Prefereixo limitar-me avui a reproduir part de dos articles publicats, respectivament a El País i a l’Ara. El primer és una reflexió de l’escriptor i periodista Sergio del Molino Molina en relació a l’abstenció, que comença així: “Es preguntava Víctor Manuel on aniran els petons que no donem, però els analistes gairebé mai no es pregunten on aniran els vots que no donem. Un clixé deia que les abstencions eren d’esquerra, perquè quan la participació era baixa guanyava la dreta. Sonava a consol barat. Avui, amb parlaments fragmentats, la cantarella ja no se sosté. Sobretot quan el PSC ha tingut els millors resultats de la seva història amb una participació del 57,94%.” L’article de del Molino acaba dient que “Desafecció és una paraula lletja que ha substituït l’eufònica desengany, la qual ha quedat per a connotacions sentimentals i ja no es fa servir en contextos polítics. El desengany és una emoció definitiva: un desenganyat gairebé mai no es torna a enganyar. Enmig de l’eufòria pel possible canvi a Catalunya i el triomf indubtable i rotund de l’estratègia de Pedro Sánchez, els desenganyats poden passar desapercebuts. Al capdavall, l’abstenció és només la lletra petita dels resultats, però quan més del 40% del cens s’encongeix d’espatlles, el problema no és dels passotes, sinó dels que s’asseuran als escons, que s’haurien de preguntar molt seriosament, encara que sigui amb música de Víctor Manuel, on aniran els vots que no els van donar.”

(La versió sencera la trobareu a https://elpais.com/opinion/2024-05-15/adonde-iran-los-votos-que-no-damos.html)

Per la seva banda, l’especialista en periodisme judicial Elsa Beni signa un article a l’Ara del qual poso a la vostra consideració els tres primers paràgrafs. Crec que és suficient. “No vinc a explicar-los res, perquè no podria. No sé què passarà, ja que els protagonistes tampoc no en tenen ni punyetera idea. Només sé que el resultat de les urnes a Catalunya, perquè es plasmi en un govern, necessita delicats equilibris o bastes martingales en un joc que no es materialitza en la sola pista de la Generalitat, sinó que es comparteix amb la pista nacional, la de les eleccions europees, la d’altres institucions catalanes i, fins i tot, la de la possibilitat d’uns nous comicis no només per al Parlament sinó també per al Congrés. En realitat, qui ho sap? Fa temps que la política ja no és l’art del que és possible, sinó del que és rocambolesc. Fa temps que fer política no va d’implementar accions directes que afectin la vida dels ciutadans, sinó de jocs malabars i cortines de fum per vèncer en un gran Stratego, el sentit últim del qual és que uns o altres conservin o accedeixin al poder. Aquí importa més si l’eix és el nacionalista, l’ideològic, el dels grans partits, el de la coalició amb els socis, que el que veritablement se substanciï en termes genuïns d’acció de govern per a la ciutadania. Això amb aturades incloses en què no es fa res, com passa ara mateix al govern central. Després diuen que la gent s’absté. Observin com l’esquema de lluita acarnissada pel poder es reprodueix en les eleccions europees, en les quals, malgrat la profunditat conceptual i geopolítica del que ens hi juguem, assistirem a una campanya merament espanyola i nècia que els interessa als polítics, però dubto que surti rendible als ciutadans.

(La versió sencera de l’article la trobareu a https://www.elnacional.cat/ca/opinio/sanchez-the-killer-elisa-beni_1216095_102.html)

  • Dijous 16 de maig de 2024

Els titulars de la jornada:
“La ruptura de Junqueras i Rovira sumeix ERC en una crisi” (El Periódico)
“Junqueras deixarà de presidir ERC i Rovira no optarà a la reelecció” (La Vanguardia)
“El primer ministre eslovac ferit en un greu atemptat” (El País)
“Ronda de Dalt, cobertura o soterrament?” (El Punt Avui)
“ERC un congrés a la tardor per decidir líder i rumb” (Ara)
“Judith Forca, esportista de l’any” (Diari de Sabadell)

 Terrabastall a ERC ahir, arran la reunió de la seva comissió executiva, a partir de la qual s’han disparat totes les especulacions possibles entorn a com es resoldrà la crisi que començà amb la renúncia a l’acta de diputat per part de Pere Aragonès, al no haver obtingut els resultats electorals que ell i la seva formació esperaven, que ha continuat amb la dimissió, això sí en diferit, d’Oriol Junqueras i el pas al costat de Marta Rovira. En el rerefons els posicionaments expressats ahir per Joan Tardà i del conseller Joan Ignasi Elena que aposten per practicar durant la propera legislatura catalana una ‘oposició col·laborativa’ (compte amb aquest nou concepte!) que ha de passar, en primera instància, per no bloquejar la investidura de Salvador Illa. “Crec –ha dit Tardà– que el que es tracta és de competir i alhora col·laborar [amb el Govern], perquè aleshores hi ha possibilitats d’anar construint un camí conjuntament.” Aquest matí serà el torn de dir la seva Carles Puigdemont, entestat com està, de presentar-se a una investidura que si no l’assoleix el portarà a retirar-se del primer pla de la política catalana tal com va apuntar a començaments d’aquest mes de maig, quan va manifestar que “en absolut em veig de cap de l’oposició […]. No puc fer política activa si no tinc la responsabilitat de la presidència” ja que tindria “poc sentit” tornar al Parlament per “controlar” un altre president o marxar a “escalfar una cadira al Senat”. Tot plegat conforma un batibull que no trobarà desllorigador fins que els grans ‘popes’ de la política independentista dels darrers anys, Junqueras i Puigdemont, facin el seu particular mutis pel fòrum i donin pas a nous actors amb capacitat de recompondre la trencadissa que a hores s’ha agreujat quant a la unitat de l’independentisme que es troba més dividit que no pas mai i amb menys pes en el Parlament.

  • Divendres 17 de maig de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Catalunya avançarà les mamografies als 45 anys” (El Periódico)
“L’atemptat d’Eslovàquia dispara les alarmes per violència política a la UE ” (La Vanguardia)
“15 països demanen deportar els migrants rescatats en el mar fora de la UE” (El País)
“El jazz català viatja” (La República El Punt Avui)
“Junqueras planta cara als crítics” (Ara)

1. Feia anys que no es complia el costumari popular quant al temps que tocaria fer. L’exemple més proper el tenim en el mes d’abril que “d’aigües mil” en va tenir malauradament ben poc. Coses d’un canvi climàtic que avança a passos agegantats i que agreuja –allargant-los– els períodes de sequera habituals en l’àrea mediterrània. Però talment com si d’una excepció dins la sequera que patim des de fa tres llargs anys es tractés, aquest mes de maig s’està comportant en plena sintonia amb allò que estableix el costumari català quan diu que “pel maig cada dia un raig” i que “si plou per Sant Pere Regalat, quaranta dies en són comptats”… No deixa de ser una bona notícia en temps de tantes complicacions.

2. A finals de gener, la Diputació de Barcelona tancava el restaurant que des de feia algunes dècades funcionava dins el recinte del monestir de La Mola. La mesura va desencadenar un munt de comentaris. Els uns a favor del tancament. Els altres en contra. Doncs bé, ara sabem que des que el restaurant va tancar, el nombre de visitants que pugen al cim culminant del massís de Sant Llorenç ha disminuït en un 30%. Que cadascú n’extregui les conclusions que estimi addients.

3. L’Ajuntament de Sabadell ha anunciat que durant la setmana vinent i durant set dies, la Policia Municipal muntarà un dispositiu especial per al control dels Vehicles de Mobilitat Personal (VMP) que circulen per la ciutat amb l’objectiu “de vetllar pel compliment de la normativa vigent i pel bon ús d’aquest tipus de vehicles”. La pregunta és doble i òbvia: Per què fins ara no s’havia fet res? I per què només una setmana? La resposta, amics meus, l’haurem d’escoltar en el vent…

  • Dissabte 18 maig de 2024

 Els titulars de la jornada:
“La productivitat a Espanya s’allunya de la UE” (El Periódico)
“Les borses marquen rècords malgrat la inestabilitat geopolítica” (La Vanguardia)
“Sánchez tanca la porta a una investidura de Puigdemont” (El País)
“La taronja marcida” (La República El Punt Avui)
“La militància d’ERC tindrà l’última paraula sobre la investidura” (Ara)
“Enlluernat’s per l’Embassa’t” (Diari de Sabadell)

 S’atribueixen a Noam Chomsky. Però primer va ser l’escriptor francès Sylvain Timsit qui, el 2002, sota el títol “Stratégies de manipulation”, enumerà les deu estratègies a tenir en compte per manipular els mitjans de comunicació. Sigui com sigui, la segona d’aquestes estratègies apunta a “crear problemes per després oferir-ne les solucions”. Un mètode –continua Timsit– conegut com “problema-reacció-solució” que consisteix “en crear un problema, una ‘situació’ susceptible de generar una reacció en el públic”, en la ciutadania, i a partir d’aquí, aquell que ha creat el problema es proposa per assumir el lideratge de les mesures a prendre per a resoldre el problema que ell mateix ha creat, erigint-se d’aquesta manera en el principal protagonista i referent de la hipotètica solució. Un exemple: Carles Puigdemont trenca els acords que unien Junts a ERC en el Govern de Catalunya. Ho fa després d’haver tensionat internament el Govern del qual formava part. Tot seguit, ara des de fora del Govern, Carles Puigdemont aprofundeix en els atacs contra el Govern d’ERC que contra vent i marejol es proposa governar en solitari, establint acords puntuals amb altres forces polítiques, sobretot amb el PSC. Mentre això passa, la divisió entre les forces independentistes creix i es polaritza. Creat el problema, coneguts els resultats de les darreres eleccions i vistos els números assolits per les forces independentistes, és aquell mateix Carles Puigdemont que va aprofundir en la divisió de l’independentisme qui s’erigeix com a únic líder capaç d’unir-lo davant el que ell en diu l’“espanyolisme”. Per culminar la jugada, però, li cal que, en primera instància, ERC li doni suport parlamentari com a pas necessari (encara que no suficient) per ser investit president i, a partir d’aquí, forçar la màquina a Madrid i en una operació de xantatge a Sánchez, consistent en l’amenaça de retirar-li el suport si no hi accedeix a que el PSC s’abstingui en una hipotètica sessió d’investidura. Segur que Nicolás Maquiavelo podria dir-hi molt sobre aquesta forma d’actuar de Puigdemont. Però deixeu-me que utilitzi unes altres paraules, molt més planeres, properes i entenedores per a definir la situació “em fas petons i no me’n sols fer, o em vols tornar a fotre o per alguna cosa m’has de menester”.

  • Diumenge 19 de maig de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Robatori de coure, una onada a Europa i als EUA” (El Periódico)
“” (La Vanguardia)
“Europa davant l’hora crítica” (El País)
“L’economia circular no és un joc” (L’Econòmic El Punt Avui)
“Desencallar Catalunya” (Ara)

 Vivim instal·lats en una gran paradoxa. Com sovint ens recorda Pedro Sánchez, el PIB a Espanya creix més del que estava previst i força més que en altres països de la UE, les xifres de persones que treballen i que cotitzen es troben en màxims històrics i, en termes generals i sense entrar en més detalls, hi ha menys desigualtats que no pas fa uns anys. Per contra, al costat d’aquests indicadors macroeconòmics, i heus aquí la paradoxa, el cert és que el gruix de la ciutadania viu amb el que en podríem anomenar en un estat de benestar decreixent. És a dir que si ens comparem amb la classe mitjana europea, l’espanyola i la catalana en surten mal parades, molt especialment pel que fa als estrats més joves que disposen de poques perspectives escassament engrescadores. I tot perquè estem instal.lats situats en una dinàmica gens fàcil revertir, atès que el factor que garanteix un creixement econòmic sostingut és la productivitat i que aquesta, a casa nostra, estigui a la baixa. Per reactivar-la caldria reformar l’actual model de creixement que ara com ara se sosté fonamentalment pel turisme de masses que si bé assegura el pa per avui –i alhora sous baixos– també, segons asseguren els experts, és garant de fam per a demà. I és que arran la manca de polítiques actives encaminades a dinamitzar la producció, correm el risc d’acabar-nos conformant amb els rèdits que comporta ser un país del sol i la platja que posa la majoria dels seus ous en la cistella del turisme, la qual cosa fa que malgrat els ‘bons’ indicadors macroeconòmics d’ara, de mica en mica ens anem allunyant dels països que opten per reforçar els seus sistemes productius sobre els quals es fonamenta un creixement sostingut i sostenible.


  • Dilluns 20 de maig de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Milei incendia la relació entre Espanya i l’Argentina” (El Periódico)
“Xoc diplomàtic pels atacs de Milei a Sánchez” (La Vanguardia)
“Milei obre una crisi diplomàtica amb els seus atacs a l’esposa de Sánchez” (El País)
“Com a ciutat tenim dues missions: abandonament escolar zero i neutralitat climàtica” (Carles Ruiz) (El Punt Avui)
“Milei provoca una crisi diplomàtica insultant a la dona de Sánchez” (Ara)

1. Segons es desprèn del darrer estudi del Media Pluralism Monitor Report, Espanya és el tercer país de la UE més opac pel que fa a la propietat dels mitjans de comunicació. No és la primera vegada que escric que les coses ens anirien d’una altra manera si sabéssim què i qui hi ha, des del punt de vista accionarial i econòmic, darrere cadascun dels mitjans de comunicació. D’aquí que sigui urgent accelerar a casa nostra l’aplicació del Reglament de Llibertat dels Mitjans de Comunicació aprovat el 13 de març pel Parlament Europeu, que obliga als mitjans de comunicació a fer pública la composició del seu accionariat, el desglossament de l’origen dels seus ingressos així com prohibeix l’ús de programes d’espionatge contra periodistes. L’aplicació del Reglament permetrà conèixer, doncs, la dependència que cada mitjà té de les grans empreses o institucions públiques, siguin autonòmiques, municipals o estatals, a més de saber el grau de parentiu que cada capçalera té amb determinats interessos econòmics o partidistes.

2. De les darreres eleccions celebrades a Catalunya, es desprèn una dada inquietant: la confirmació que l’onada reaccionària que viu Europa ha arribat a casa nostra amb la consolidació de Vox al Parlament de Catalunya i l’aparició d’Aliança Catalana, l’extrema dreta independentista, amb la complicitat del PP i amb un Alberto Núñez Feijóo que acaba per fer seu el discurs de rebuig a la immigració. Només faltava la celebració de la internacional de la dreta extrema a Madrid aquest darrer cap de setmana per corroborar la gravetat de l’amenaça que l’onada reaccionària comporta per la democràcia liberal. Per mostra un botó. El president argentí, Javier Milei, ahir a Madrid, sense complex de cap mena, va dir aquesta barrabassada: “La idea de justícia social és de ressentits, envejosos, i a més és injusta perquè implica violències i per fer aquesta política redistributiva li han de robar a un per donar-ho a un altre”. Tot un atemptat contra l’estat social de dret que hi ha qui aplaudeix fins i tot amb les orelles.

  • Dimarts 21 de maig de 2024

 Els titulars de la jornada:
“La Haia demana la detenció de Netanyahu i la cúpula de Hamàs” (El Periódico)
“Sánchez manté la pugna amb Milei sense obtenir una rectificació” (La Vanguardia)
“Sánchez avança una ‘resposta adient’ si Milei no rectifica” (El País)
“Planeta Europa” (El Punt Avui)
“Feijóo es nega a donar el suport a Sánchez en el xoc a Milei” (Ara)
“El nou mercat de Campoamor es construirà des de zero” (Diari de Sabadell)

 Havia de ser la visita d’un president friqui que va viatjar per ajudar els seus a fer campanya davant les pròximes eleccions al Parlament Europeu. La cosa, però, ha acabat per desencadenar una crisi diplomàtica i política que ha evidenciat altra volta les pulsions conspiradores de la dreta extrema al Madrid central. Del viatge de Milei en quedarà per sempre més una aparent simple fotografia on ell apareix envoltat d’empresaris d’una part dels homes de l’Ibex 35. És evident que no hi són tots, perquè encara hi ha empresaris que tenen dos dits de front i que s’adonaren a temps que no els convenia aparèixer fotografiats al costat d’un radical que ha perdut el bon senderi. Per contra, n’hi va haver d’altres que deixant-se portar pels seus instints més bàsics, caigueren en la trampa que se’ls havia parat, seduïts pel fet que Milei diu en públic allò que ells en el fons pensen i diuen en privat. Clar, que a mesura que passaven les hores, s’adonaren que la fotografia en qüestió se’ls havia fet lletja. D’aquí que no trigaren a difondre comunicats en un intent de justificar allò que no era ni és justificable des de cap punt de vista, pensant que si feien costat a Milei debilitaven a Pedro Sánchez i al seu ‘satànic’ Govern d’esquerres. Tot els hauria estat perfecte, si no fos perquè els ‘ideòlegs’, amb aquesta ‘intel·ligent’ operació, han acabat provocant un efecte contrari al que perseguien, atès que qui de l’afer n’ha sortit reforçat és precisament aquell a qui volien massacrar, al qual han erigit en baluard contra els atacs furibunds de la dreta i de la dreta extrema: Pedro Sánchez.

  • Dimecres 22 de maig de 2024

 Els titulars de la jornada:
“L’ambaixadora a l’Argentina, retirada a les portes de la campanya europea” (El Periódico)
“Sánchez apuja la tensió amb Milei en vigílies de la campanya electoral” (La Vanguardia)
“Espanya retira la seva ambaixadora a Argentina pels insults de Milei” (El País)
“Tabú menstrual” (El Punt Avui)
“La Moncloa retira l’ambaixadora de Buenos Aires” (Ara)

 L’embolic polític continua augmentant de grau cada dia que passa. És una situació relativament normal quan ens trobem davant unes nova campanya electoral, en aquest cass europea, que arrenca pocs dies després d’haver-se celebrat les eleccions catalanes. El que no és normal és que continuem instal·lats en el fangar que PP i Vox tenen cura d’alimentar. Així és que avui prefereixo fer referència a una altra qüestió que té poc a veure amb la política i molt amb l’esport i més concretament amb el C.E. Sabadell que, dit sigui de passada, es juga el seu futur immediat (amb el manteniment o descens de categoria en joc) dissabte vinent. El cas és que aquests dies es parla molt del Girona i de la indubtable i excel·lent temporada que està a punt de culminar. No és que sigui per enveja (que potser també), però em sembla oportú recordar als desmemoriats que en la temporada 1968-69, el Centre d’Esports Sabadell va protagonitzar una temporada memorable a primera divisió al quedar classificat en quart lloc darrera Real Madrid, Las Palmas i Barça, després d’haver ostentat el lideratge de la categoria durant les tres primeres jornades. Aquesta bona classificació va permetre al C. E. Sabadell que, a la temporada següent, disposés d’una plaça per a disputar la llavors Copa de Ciutats en Fires de la qual va quedar eliminat a les primeres de canvi pel Bruges. L’equip estava entrenat pel mític Pasieguito mentre que la presidència del club l’ostentava Ricard Rossón. Temps era temps…

  • Dijous 23 de maig de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Sánchez reconeix Palestina i es distancia d’Israel” (El Periódico)
“Espanya s’alia amb Noruega i Irlanda per reconèixer Argentina” (La Vanguardia)
“Espanya s’alia amb Noruega i Irlanda per reconèixer a Palestina” (El País)
“Els peixos respiren” (El Punt Avui)
“Espanya, Irlanda i Noruega reconeixeran Palestina com a estat” (Ara)
“Per què s’han de pagar dues taxes de residus?” (Diari de Sabadell)

Espanya reconeixerà dimarts vinent l’Estat palestí. Ho farà juntament i de manera coordinada amb Irlanda i Noruega, amb la voluntat d’arrossegar altres països de la UE a fer el mateix “per estar –segons va dir Pedro Sánchez– al costat correcte de la història”. La posició adoptada per Espanya és important perquè, tot i que ja són 142 els membres de les Nacions Unides (d’un total de 193) els que han reconegut l’Estat palestí, a la Unió Europa només són vuit els estats membres dels 27 que en formen part, que ho han fet. La decisió va rebre el suport dels partits de la cambra baixa, amb l’excepció de Vox i del PP, que van tornar a donar-se la mà, a despit que el 2014, PP va donar el seu suport a una proposició no de llei pactada prèviament amb els socialistes a favor de reconèixer l’Estat Palestí i ho feia assegurant que “l’únic camí per a la pau passa pel reconeixement de Palestina com Estat”. La decisió del Congrés es produeix en un moment polític especialment delicat arran, d’una banda, de la desavinença diplomàtica –per dir-ho en paraules suaus– entre Espanya i Argentina que no tendeix a minorar i, de l’altra, amb la campanya de les eleccions europees pràcticament en marxa, amb una dreta i dreta extrema en ascens aquí i a Europa, que en el cas de casa nostra les planteja com un nou plebiscit contra Sánchez

  • Divendres 24 de maig de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Els socis de Sánchez li donen un primer avís de bloqueig” (El Periódico)
“Sánchez i Feijóo s’aboquen a un altre tens duel electoral el 9-J” (La Vanguardia)
“Es pactes amb els ultres tensen el debat dels candidats europeus” (El País)
“El buit de Guimerà en el seu centenari” (La República El Punt Avui)
“El Parc Güell s’entrega al glamur internacional” (Ara)

Comença la campanya europea i totes les enquestes pronostiquen, ara com ara, una forta pujada dels partits d’ultradreta el 9 de juny vinent. I això és evidentment un motiu de preocupació atès que la majoria dels partits que se situen sota aquesta etiqueta coincideixen en el fet que no volen més Europa, sinó menys. Hi ha, d’altra banda, signes preocupants quant a una possible aliança entre la dreta i la dreta extrema. De fet, abans-d’ahir, Ursula Von der Leyen, representant del Partit Popular Europeu, deixava la porta oberta a pactar amb Giorgia Meloni, com també ho va fer ahir Feijóo davant els empresaris que participen en la 39a edició de la seva trobada anual. Tot i això, aquí, a Espanya, el CIS situa el PSOE 5 punts per sobre del PP i l’esquerra crida a la mobilització com a única manera de frenar a la dreta i a la ultradreta. És en aquest context que Feijóo insisteix altra volta a donar caràcter plebiscitari a les eleccions del 9 de juny. I és que “qui ho té al néixer no ho deixa al créixer”.

  • Dissabte 25 de maig de 2024

Els titulars de la jornada:
“Criteria compra el 9,4% de l’empresa de Florentino” (El Periódico)
“Sánchez promet una finançament millor davant els empresaris catalans” (La Vanguardia)
“El Tribunal de l’ONU ordena a Israel aturar l’atac a Rafah” (El País)
“Una relació difícil” (La República El Punt Avui)
“El Tribunal de l’Haia ordena a Israel aturar l’atac militar a Rafah” (Ara)
“El BBVA oficialitza la seva OPA hostil per absorbir el Banc Sabadell” (Diari de Sabadell)

1. Es nota que tornem a estar en campanya i que les promeses abunden. El risc, com sempre, és que una vegada celebrades les eleccions, la majoria de promeses quedin en l’oblit. Escric això per les paraules de Sánchez davant els empresaris, prometent un finançament millor. Diuen els castellans que “obras son amores y no muy buenas razones”.

2. El recurs que Israel sempre utilitza per a justificar els seus actes militars desplegats contra els territoris de Gaza i de Cisjordània, és l’actuació en defensa pròpia. La qüestió és, però, que aquesta “defensa pròpia” no té aturador a partir del moment que Netanyahu posar en marxa la seva màquina militar. D’exemples, en sobren i les accions militars israelianes en “defensa pròpia” han estat desproporcionades, la qual cosa fa que allò que avui està fent Israel contra els palestins es trobi més a prop d’un genocidi que no pas de qualsevol altra cosa. Els incompliments constants que Israel ha fet quant a resolucions de l’ONU o dels Acords d’Oslo, per citar solament un parell d’exemples, no tenen excusa possible a despit de les accions terroristes de Hamàs fetes contra Israel, en especial la del 7 d’octubre de l’any passat. En aquest context no ha d’estranyar que la resposta d’Israel a la decisió, ahir, del Tribunal Internacional de Justícia de les Nacions Unides (TIJ) d’ordenar aturar l’atac a Rafah, no hagi estat altra que fer oïdes sordes i intensificar els atacs. Ha de quedar clar, però, que és el govern que presideix Netanyahu l’únic responsable de l’extermini que s’està portant a terme a Gaza, la qual cosa fa que la imatge d’Israel estigui cada vegada més devaluada.

  •  Diumenge 26 de maig de 2024

 Els titulars de la jornada:
“La patronal preocupada més pel xoc PSOE-PP que pels ultres” (El Periódico)
“Els nous desafiaments obliguen a la UE a reformular el projecte” (La Vanguardia)
“Israel ignora la pressió després de la seva pitjor setmana i no afluixa a Gaza” (El País)
“Tricampeones eternes” (L’Econòmic El Punt Avui)
“Viatge a l’Hongria antieuropea” (Ara)

 1. Aquest matí, amb la Coral, hem estat de concert al Santuari de La Salut. Ha estat un concert singular i magnífic que hem dedicat a la Karme, la filla del Pedro Málaga i de l’Ana Sanagustín, que ens va deixar fa unes setmanes, camí de les estrelles.

2. M’hi he referit en diverses ocasions, i ho torno a fer ara, que un dels pitjors mals que pateix l’independentisme a Catalunya és la divisió que hi ha. Avui hem sabut que l’ANC ha estat incapaç, després de cinc hores i de diverses votacions, d’elegir nou president. Dos candidats sobre la taula, Lluís Llach (que no és partidari de què l’ANC avali una llista cívica en les pròximes eleccions) i de Josep Puga, un candidat a la presidència inesperat, el qual compta amb el suport del sector més jove de l’ANC i que està a favor que l’Assemblea promogui una llista cívica. Ara, el secretariat de l’ANC -que és a qui correspon l’elecció d’un president amb el suport com a mínim dels 2/3 dels membres- es dona una setmana de coll per tornar-se a reunir i decidir qui encapçalarà l’assemblea a partir d’ara i per un període de quatre anys.

3. Ha costat, però finalment els Mossos s’han posat a la feina i ja han identificat a una banda que es dedicava a robar coure de les instal·lacions ferroviàries, no només de les d’Adif sinó que també de les de Ferrocarrils de la Generalitat. Potser a partir d’ara no es produiran més robatoris amb els efectes que aquestes accions tenen en el funcionament d ela xarxa de ferrocarrils. Potser seria qüestió de preguntar-se com ha pogut ser passés tan de temps sense identificar als autors dels robatoris… La resposta, amic meu, només la sap el vent.

4. L’equip masculí de futbol del C. d’E. Sabadell va perdre ahir la categoria en la qual militava i avui és equip de segona federació. Toca passar pàgina i consolidar allò de positiu que com a club s’ha estat fent els darrers mesos i que no ha estat poc! El sentiment arlequinat està per damunt de mals moments com aquest. Honor al Sabadell!


  • Dilluns 27 de maig de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Bany de masses per a les campiones” (El Periódico)
“Escala de tensió entre Espanya i Israel pel reconeixement palestí” (La Vanguardia)
“Espanya donarà armes a Ucraïna per un valor rècord de 1.100 milions” (El País)
“Heroïnes aclamades” (El Punt Avui)
“Crim de Mas Enric: la presó va incomplir el protocol de reincidència” (Ara)

1. En l’àmbit personal, aquesta que avui comença serà una setmana durant la qual seré sotmès a diverses proves clíniques. Feia temps que no em trobava davant una situaci´ó com aquesta. D’aquí que entendreu que fins que no se sàpiguen els resultats de les proves, no les tindré totes amb mi. És ben bé que ja visc instal·lat en l’edat del “si no fos”. Un “si no fos” al qual jo ja afegeixo des d’ara un altre “si no fos”. És a dir, que estic inserit de ple en “l’edat del si no fos, pel si no fos”…

2. El discurs del PP s’acosta cada vegada més al de la dreta extrema. I qui més prem en aquest sentit és la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, a qui a més de “gustarle la fruta” i repetir-ho una i altra vegada quan fa referència al president Sánchez, comença a utilitzar un llenguatge cada vegada més proper a Javier Milei. En aquesta tessitura, Alberto Núñez Feijóo ho té cada vegada més malament per evitar que el carro li descarrili i el seu partit acabi per assumir l’estil i les maneres de fer política de la senyora Ayuso.

  • Dimarts 28 de maig de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Catifa vermella a Zelenski” (El Periódico)
“El Govern espanyol reconeix avui Palestina tot i l’amenaça d’Israel” (La Vanguardia)
“Un bombardeig israelita causa un incendi devastador a Rafah” (El País)
“Volant per lliure” (El Punt Avui)
“Israel bombardeja un camp de Rafah i mata desenes d’infants i dones” (Ara)
“Preocupació pels robatoris de coure” (Diari de Sabadell)

1.  L’atac amb míssils contra un camp de Rafah que va provocar una cinquantena de morts, la majoria dones i nens, ha commocionat el món i ha provocat que fins i tot el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, hagi demanat disculpes adduint un error injustificable. Tot i això, aquest matí Israel ha continuat bombardejant Rafah a despit de la resolució, el passat 24 de maig, emesa pel Tribunal Internacional de Justícia de les Nacions Unides (TIJ) ordenant aturar l’atac a Rafah. Aquest dimarts, Espanya, Irlanda i Noruega reconeixeran Palestina com a estat independent amb les amenaces d’Israel sobre la taula. Cal parar com sigui aquesta sagnia, aquest genocidi.

2. A escala local, una molt mala notícia: L’esplai La Baldufa que des de fa 50 anys anava treballant a Can Puiggener (possiblement el barri més multicultural de la ciutat), es veurà forçat a tancar les portes a final d’aquest curs. La causa: la manca de monitors preparats i disposats a continuar la tasca que des de l’Esplai s’ha portat a terme; una tasca guiada pel treball continuat amb infants i joves d’ètnies, religions, costums i cultures molt diferents amb l’objectiu de mantenir una bona cohesió entre ells i evitar les discriminacions, tant ètniques, físiques com de sexe, tot preservant i difonent les nostres tradicions i costums. Si el tancament de l’Esplai s’acaba consolidant, el barri de Can Puiggener perdrà un recurs fonamental per a la cohesió del barri. Bo seria, doncs, que des de l’Ajuntament es fes tot el possible per tal que La Baldufa pugui continuar desplegant la seva important tasca al servei del barri i de la ciutat.

  • Dimecres 29 de maig de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Israel acusa a Sánchez de còmplice del genocidi jueu” (El Periódico)
“Espanya reconeix l’Estat palestí amb les fronteres del 1967” (La Vanguardia)
“Espanya reconeix a Palestina” (El País)
“Nova lluita al carrer” (El Punt Avui)
“Sánchez al capdavant de l’ofensiva diplomàtica contra Netanyahu” (Ara)

Avui, dues preguntes retòriques.

1. Si Feijóo assegura que no pactaran amb la dreta extrema a Europa, com és que, per contra, ja hi ha pactat, establint una aliança amb Vox que li permet governar en diverses comunitats autònomes i ciutats aquí a Espanya? També, en aquest cas, la resposta la deu tenir el vent…

2. Escolto a l’ínclita Cuca Gamarra fent un discurs del respecte escrupolós que el seu partit té envers la Constitució. L’escolto el mateix dia que hem sabut que l’Audiència Nacional ha absolt a Francisco Camps per cas de la Gürtel, setze anys després d’haver esclatat la trama. A algú li poden quedar dubtes sobre el perquè els populars –contra el que es diu en la Constitució– s’oposen a la renovació del Consell General del Poder Judicial que fa cinc anys i mig que està caducat?

En ambdós casos, la resposta està en el vent i depèn de si bufa a favor o ho fa en contra!

  • Dijous 30 maig de 2024

 Els titulars de la jornada:
“L’amnistia que des d’avui en mans dels jutges” (El Periódico)
“Ucraïna té dret a atacar objectius militars a Rússia” (Jens Stoltemberg) (La Vanguardia)
“Israel prebeu allargar la guerra amb Gaza com a mínim fins a final d’any” (El País)
“Un mar de marques” (El Punt Avui)
“L’Audiència de Madrid avala la investigació a la dona de Sánchez” (Ara)
“La indústria demana mantenir les inversions d’aigua a llarg termini” (Diari de Sabadell)

 Amb algunes empentes i també a rodolons, aquest matí ha estat aprovada definitivament la Llei d’Amnistia. No ha estat fàcil arribar fins aquí, de la mateixa manera que no serà fàcil aplicar-la, vistos els posicionaments d’una part de la judicatura disposada a jugar amb totes les armes al seu abast per retardar al màxim –o impedir si poden- els efectes de la llei. D’aquí que tot encara no està escrit en relació amb la Llei. En qualsevol, mentre escoltava les intervencions aquest matí de Miríam Nogueras (Junts) i de Gabriel Rufián (ERC) atribuint-se l’èxit en la promulgació de la llei, no he pogut deixar de pensar que si la llei ha arribat fins aquí, és, sobretot, perquè la correlació de forces ha estat favorable per a donar aquest pas tan transcendental. I això és precisament la política. Els avenços es donen perquè les condicions i la correlació de forces del moment ho propicien, de la mateixa manera que els passos enrere es produeixen perquè les condicions polítiques i la correlació de forces del moment ho fan possible. No cal anar massa lluny per testimoniar que això és així. Mirem sinó què passa a València i que passa a l’Aragó, on PP i Vox governen i gràcies a això i als pactes que entre ells mantenen els permet aplicar polítiques que en la pràctica comporten pèrdua de conquestes socials i de llibertats. Així és que l’èxit de la promulgació de la Llei d’Amnistia es deu a Junts i a ERC de la mateixa manera que també a Sumar, Podemos i als socialistes amb Pedro Sánchez al capdavant.

  • Divendres 31 de maig de 2024

Els titulars de la jornada:
“Els fiscals del procés rebutgen amnistiar la malversació” (El Periódico)
“La llei d’Amnistia veu la llum en un clima de crispació política” (La Vanguardia)
“L’amnistia ja és llei” (El País)
“Amnistia” (La República El Punt Avui)
“Amnistia aprovada” (Ara)

Darrer dia d’un altre mes políticament convuls! Ahir fou aprovada la Llei d’Amnistia. Ho fou enmig d’una bronca promoguda pels diputats de Vox que solament la paciència i la temprança de la presidenta del Congrés, Francina Armengol, evità que acabés com Vox pretenia: que els diputats d’aquesta formació política fossin expulsats de l’hemicicle i d’aquesta manera presentar-se davant la ciutadania com a víctimes al més pur estil trumpista. A l’altra banda de la balança, no ens pot deixar indiferents que sobretot des de Junts no s’adonin que fa anys que actuen talment com si d’aplicar la teoria de la revolució permanent que propugnava el trotskisme es tractés. És adir, promoure una mobilització radical (en la forma i en el fons) en favor d’uns objectius inabastables per induir als mobilitzats, després,  a saltar-se la llei com a millor via per assolir-los. Llavors, quan els mobilitzats són detinguts, jutjats i eventualment empresonats, els promotors de la mobilització abandonen els que havien estat els seus objectius inicials per concentrar-se en aconseguir l’alliberament dels encausats. I quan això s’aconsegueix, es presenten com si d’una victòria es tractés, fent oblit que, en realitat, els objectius que varen engegar la mobilització inicial no han estat assolits i que l’únic llegat que deixen és el d’una societat estressada. I des del meu punt de vista, aquesta ha estat la tònica enmig de la qual ens hem mogut els darrers dotze anys a Catalunya. Algú ho havia de dir!