En la competitiva societat que ens hem muntat —o que ens han muntat—, en què tot és pressa i temps no ens queda per a fer res, no sembla que hi tinguin cabuda les persones que, malgrat tot, han sabut impregnar les seves vides de filosofia, de calma i de sentit comú. Uns valors, certament, ben poc usuals i que només els que els posseeixen saben com transmetre’ls als que els envolten, als que tenen la sort de compartir amb ells treball, amistat o afeccions. Possiblement per això, quan ens trobem davant d’un personatge d’aquesta mena, fàcil és que ens deixem embolcallar per la seva placidesa i bonhomia. I és llavors quan s’enceta la conversa i les paraules prenen tota la seva dimensió; quan els més divergents punts de vista, no serveixen per a marcar distàncies sinó que, més aviat, esdevenen arguments que ens ajuden a comprendre les actituds d’altres.

El cert és però que solament som capaços de valorar la dimensió humana d’aquestes dones i d’aquests homes quan la mort ens els arrabassa del nostre costat. És també llavors quan, pobres com som, prenen consciència per enèsima vegada, que la mort és injusta i, encara que sigui només per uns dies, ens adonem també de la nostra gran fragilitat. I és que la vella dama res no sap ni res no té en compte a l’hora de fer la seva elecció.

No fa massa dies, una d’aquestes bones persones abandonava el món dels mortals deixant-nos orfes de la seva amistat i saviesa. Però, per damunt de tot, ens deixava orfes de la seva qualitat humana. Josep Vinyets, el teu record romandrà per sempre més a través de  l’inesborrable testimoni de les teves obres.

Publicat a El 9 Nou, el 15 d’octubre de 1998