Fa uns dies, en el santuari croata de Marija Bistrica, el Papa Joan Pau II procedia a la beatificació del que, entre els anys 1941 i 1945, exercí com a màxima autoritat eclesiàstica a la diòcesi de Zagreb, l’arquebisbe Alojzije Stepenca. D’aquesta tessitura, Stepenca, va ser el prelat que va viure i veure com el feixisme s’instal·lava a Croàcia tot fent el joc als nazis en el seu intent de fer-se amb el Lebenraum, l’espai vital que reclamaven des de la capitulació alemanya després de la I Guerra Mundial. Res no caldria dir en relació a la cerimònia religiosa de beatificació de l’arquebisbe croat, sinó fos perquè sobre ell recauen sospites de la seva col·laboració amb els feixistes. I mentre els croats veuen en Stepenac la figura d’un sant baró, martell d’heretges i de comunistes, els serbis el consideren poc menys que un criminal de guerra, arran la seva actitud benevolent envers el règim feixista croat que encapçalava Ante Pavelic i absolutament tolerant amb els milers d’assassinats de serbis, gitanos i jueus que es portaren a terme en el camp d’extermini de Jasenovac.

Ningú no està lliure de contradiccions i tothom, en major o menor mesura, les pateix. L’església tampoc i també. Però, tot i això, costa molt de comprendre com la mateixa institució que sense cap mena de problema proclama les bondats d’un arquebisbe que, com a mínim, va mantenir una dubtosa conducta quan a la defensa de la vida i dels drets humans, no té cap mena de mania a l’hora de fer sentir la seva oposició a l’ampliació, a Espanya, dels supòsits d’avortament legal, basant-se en què l’òvul esdevé una vida humana tan bon punt és fecundat per un espermatozou. Però, més enllà de les moltes consideracions que podrien fer-se entorn aquesta contradicció, encara és menys fàcil d’entendre com pot beatificar-se a Stepenac —i per tant prendre partit per a uns en contra d’uns altres— precisament en uns moments en els quals la convivència en els països balcànics és molt dèbil i tot el que es pugui fer per evitar qualsevol tipus de motiu per al conflicte és un pas endavant vers la pacificació de la zona.

Hora deu ser de què l’església, per l’ascendència i la doctrina que vol exercir i impartir sobre els creients, sigui extremadament respectuosa i receptiva envers els sentiments de les col·lectivitats. Ferir sensibilitats costa ben poc i és una manera fàcil de perdre credibilitat; la credibilitat que cal i que és necessària a l’hora de prendre un únic partit per la pau i en favor dels dèbils i oprimits.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 9 d’octubre de 1998