N’hi ha que tenen sort i poden triar. Els sabadellencs tenim aquesta possibilitat pel que fa a Poble Nou i Poblenou. L’un és mediàtic. Fet amb realitat virtual. L’altre –els altres– són concrets. Fets amb suor i de carn i ossos. Així tenim el Poble Nou de la TV3. També el de Barcelona transformat, de soca-rel sota l’aixopluc dels Jocs Olímpics del noranta-dos. Finalment en trobem un ben a prop. El nostre Poblenou, però, no és un Poble Nou de fulletó televisiu. Tampoc s’escriu amb la solemnitat que imposa fer-ho amb dues paraules comptades. El nostre li escau una de sola. Com si el Poblenou sabadellenc s’hagués d’escriure depressa, depressa, i pronunciar-lo a corre-que-vols. El Poblenou d’aquí es normalitzà, lingüísticament, a partir d’un Pueblo Nuevo sorgit en la dècada dels cinquanta. Un Pueblo Nuevo producte de la segona gran corrent immigratòria del segle arribada des del sud. D’un sud freturós per a fugir de la misèria. Un sud convençut que nord enllà hi havia la terra promesa.

El Poblenou no es bastí en els lluminosos platós de la tevetrés. Més aviat es consolidà en els obscurs escenaris –polítics i econòmics– de fa quaranta i tants anys. I va créixer. Davant l’aparent indiferència del poder. No pas de l’especulació. Primer foren unes chabolas les que s’aixecaren damunt uns solars allunyats i mancats de tot. Més tard uns sòrdids habitatges les substituïren. Edificats a la llum de la lluna i en els curts caps de setmana dels productores de llavors. La solidaritat entre els poblenovencs, vells i nous, féu el miracle de que, en pocs mesos, la nòmina de suburbis sabadellencs es veiés incrementada.

Ara aquell Pueblo Nuevo de La Salud ha ascendit a la divisió de Poblenou i els que l’habiten han assolit, finalment i sortosa, la categoria de ciutadans que mai no els hauria d’haver estat negada. Això no obstant entre els veïns del sabadellenc Poblenou i els del Poble Nou de la tevetrés encara hi ha més que notables i gens menyspreables diferències.

Un dels sabadellencs habituals del culebró català més de moda és Jordi Boixaderas. No és pas l’únic conciutadà que apareix en la sèrie. Però si que únic. Pel seu paper. Pel seu personatge. En Jordi disposa, segur, d’un cert avantatge a l’hora d’enregistrar, capítols i més capítols del fulletó que aviat es veurà per les pantalles castellanes de l’antenatrés i potser –qui ho sap!– per les franceses de la franstrés. Ho dic per allò de la familiaritat fonètica, no pas geogràfica, amb el Poblenou local.

En Boixaderas s’inicià en les arts de Talia en el TES (Teatre Estable de Sabadell) de l’Oriol Civil. Ell ha trobat en Poble Nou l’ocasió de demostrar la seva vàlua com a actor. S’ha identificat amb el personatge. El defensa. Se’n sent orgullós i està encantat amb la feina que fa a Poble Nou. L’èxit en la petita pantalla, no l’ha fet canviar en relació als seus plantejaments. Li ha fet perdre, això si, la intimitat. Però no l’ha encimbellat en el seu ego. Ell continua tenint cura d’altres facetes artístiques que l’omplen i que molt li plauen.

Casat. Amb fills. Sota una look plàcid, dolç i tendre, el qual es mostra nítid a través de cabell curt i retallada barba, en Xavier, vull dir en Jordi, amaga un carismàtic personatge. La bonhomia que traspua en el culebró no es troba gens lluny del seu caràcter i tarannà habitual.

Boixaderas. Un sabadellenc de Poble Nou. No pas del Poblenou.

De la sèrie “Llums i ombres” (Núm. 12), publicat a El 9 Nou, el 21 de novembre de 1994

Jordi Boixaderas. 012 21.11.94