La Guerra dels Balcans s’està convertint, per la continuada indecisió del món occidental, en un tumor maligne que en qualsevol moment pot provocar una metastàsi que obligui a intervencions dràstiques i desesperades per tal d’evitar mals molt superiors als que actualment s’estant patint i que, per ells mateixos, són força preocupants. Ara fa més d’un any esclatava el conflicte a l’ex-república iugoslava de Bòsnia-Herzegovina, conflicte que malgrat que inicialment enfrontava a serbis –amb ànsies expansionistes– i croates i musulmans –en la defensa dels seus territoris–, mesos més tard, es complicava amb una guerra civil de tots contra tots. El teló de fons d’aquest sinistre conflicte és conformat pels fantasmes que avui aixequen més temors al llarg i ample d’Europa que, d’altra banda són emergents en situacions de crisi com la que patim (els nacionalismes agresius, el racisme, la xenofòbia, els fonamentalismes i els totalitarismes).

Es així com al llarg de l’any que fa que el conflicte esclatà al cor de l’ex-república de Iugoslàvia de res no han servit els intents d’alto al foc, anunciats i signats, sempre vulnerats per una o altra de les forces contendents davant la impotent mirada d’occident que només ha estat capaç d’elaborar un tímid pla de pau (elaborat per Cyrus Vance i David Owen) que ha demostrat la seva inviabilitat pel fet que ningú no ha estat capaç d’aturar les accions dels serbis a Bòsnia-Herzegovina, accions que han comptat sempre amb l’ajut de les forces federals iugoeslaves (Sèrbia i Montenegro).

Una de les claus per entendre la constant indecisió d’Occident cal buscar-la en els suports inicials de països europeus al procés de desmembrament de l’ex-república iugoeslava sense pensar en la trascendència que aquesta actitud, segurament precipitada, podia comportar. Ara tot s’ha complicat tant que una solució als molts mals que afecten els Balcans no és gens fàcil i haurà de passar per mesures cada cop més dràstiques entre les quals el bloqueig total de Iugoeslàvia és una peça bàsica. No en va és des de l’actual república iugoeslava des d’on els serbis de Bòsnia-Herzegovina reben tots els ajuts per a continuar la seva política de fets consumats de procedir a netejes ètniques que impedeixin l’aplicació de qualsevol pla de pacificació. De res no han servit, fins ara, per a moure occident els constants atemptats i els desesperats crits i reclams d’ajut que diàriament arriben des de Bòsnia-Herzegovina i dels quals la crítica situació que està sofrint l’assetjada Srebrenica, punt de referència de la desesperada resistència musulmana.

Amb la previsible caiguda de Srebrenica –escric aquest comentari el dilluns– els serbis bosnis hauran aconseguit una altra tràgica victòria que no farà més que evidenciar –per enèsima vegada– el fracàs de la comunitat internacional i anunciar nous drames tant o més colpidors que els viscuts fins ara. Europa és sens dubte la principal víctima d’aquesta situació. Si la política Europea tingué ja un fracàs important durant la crisi del Golf, no ha estat fins ara millor el paper desenvolupat en la zona del Balcans, confiant sempre en que siguin altres aquells que encapçalin iniciatives destinades a buscar la fi d’un conflicte que, avui per avui, sembla gairebé d’impossible solució.

Europa, amb la caiguda del mur, el conflicte dels Balcans i l’esclat de la crisi econòmica, ha entrat en un període de recessió. Sembla mancada d’iniciatives i d’actituds decidides. Calen noves idees i renovades voluntats. Segurament també nous lideratges que es vinguin a sumar als esforços que, malgrat tot estant realitzant Miterrand, Kohl i González. Si no és així el procés d’unió política europea estarà greument tocat amb tot el que això significaria d’anada enrera i, per tant, de dificultats en la resolució dels molts problemes que afecten tant el continent com el seu entorn immediat.

I mentre els Balcans continuen reclamant la nostra atenció i la nostra solidaritat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 d’abril de 1993