–Uff!, exclamava ahir un bon amic, cansat de tanta compareixença televisiva i enfadós i insistent eslògan polític. I continuava:

–Sort que ja hem superat l’equador de la campanya electoral!

–No t’enganyis, vaig fer-li jo. Només ens trobem en la recta final d’una campanya que ningú no recorda ben bé quan es va iniciar.

I és que, en aquest país dels nostres patiments, les campanyes electorals tenen un dia en què acaben però mai no se sap ben bé quan comencen.

Si no ja ho veureu. Aquesta és la previsible seqüència de fets a partir del 28 de maig:

Nit electoral. Declaracions. Cap partit ni coalició no haurà perdut. Tots hauran guanyat. Qui no es consola és perquè no vol.

L’endemà de la nit electoral: Els resultats de les urnes seran valorats com a suficients pels partits per a ratificar-se en els seus posicionaments.

Uns dies, o setmanes, o mesos després de la nit electoral: La cançó enfadosa de sempre… i sempre… i sempre… Res no haurà canviat. Tampoc la música. Tampoc, la lletra… Com si estiguéssim en plena campanya…

–Ep! Senyor columnista! Escolti! No se’n vagi encara! –em requereix el lector. I això serà sempre així…?

–La resposta, amic meu, només la sap el vent. L’arbre, el puny i la rosa… I l’esvalotada, altiva i cridanera gavina.

Caldrà anar fent memòria per a retornar el nom a cada cosa. Per si de cas…

Publicat a El 9 Nou, el 22 de maig de 1995