Faig especial advertiment que amb aquest meu comentari d’avui sé perfectament que no faré amics. No obstant i això asseguro que aquest que ara llegiu és un comentari-reflexió que a despit no pugui agradar a més d’un i a més de dos, ha estat escrit des de la lleialtat i de l’estima que sento envers la meva ciutat; una ciutat que des de fa massa temps la percebo perduda enmig d’un cert marasme per la manca d’un projecte capaç d’actuar com a aglutinador i engrescador dels valors i de les singularitats que els sabadellencs atresorem. I això és així, no pas perquè Sabadell estigui mancada de tremp i d’iniciatives personals i col·lectives, sinó més aviat per l’escassa capacitat que ens abelleix quan es tracta d’establir sinèrgies, d’identificar oportunitats i de treballar conjuntament per l’obtenció d’un bé comú. És des d’aquest punt de vista que la dita popular que resa que ‘A Sabadell cadascú va per ell’ deu ser més propera a la realitat que no pas puguem imaginar.

Lluny queden sortosament els anys ampul·losos dels primers eslògans municipals i empresarials que ens proclamaven ‘ciudad de la calidad industrial’ o ‘primer centro textil lanero e industrial de España’ o ‘ciudad piloto del deporte español’. Uns eslògans que a banda de les consideracions que poden fer-se per les circumstàncies que envoltaven els temps en els que es varen gestar, cal reconèixer serviren per col·locar-nos en un lloc destacat quant a popularitat i a prestigi no només industrial sinó que també esportiu. Recordo que en ocasió de la meva primera visita a Madrid de molt jovenet, em va impactar un rètol que s’exhibia a l’entrada d’una botiga cèntrica en la que es venien teixits on, talment com si d’una garantia irrefutable es tractés, es proclamava la procedència de les teles amb un contundent ‘Fábrica en Sabadell’ en el frontis de la porta d’entrada a l’establiment.

Però temps era temps i avui, tot i les singularitats de les iniciatives ciutadanes i de l’esforç de molta gent, Sabadell no se’n acaba de sortir a l’hora de projectar-se dins i fora dels estrets límits del nostre terme municipal. D’aquesta manera, aquella ciutat que era envejada per la seva vitalitat –sobretot durant la dècada dels anys vuitanta del segle passat, immediatament després de la desfeta de la indústria tèxtil–, avui enveja a d’altres que es mostren més dinàmiques i més segures que no pas la nostra. I com que és lleig assenyalar amb el dit m’estalviaré posar-ne algun exemple…

És en aquest context que estem assistint els darrers mesos a operacions de màrqueting municipal ciutadà que des del meu punt de vista resulten fallides pel fet de no tenir res suficientment consolidat darrera seu. La primera de les operacions va ser la ‘marca de ciutat’ que a partir d’un bon treball de disseny fet per l’ESDI, partia però d’un contingut escàs. I avui, uns mesos després d’haver estat presentada, la ‘marca de ciutat’ és poc coneguda i menys ho seria encara si no fos perquè les waterpolistes del C. N. Sabadell l’exhibeixen sempre que poden acompanyant als seus molts èxits esportius (per cert no sempre reconeguts i celebrats com seria desitjable). La segona operació la vivíem la setmana passada amb el Pla Estratègic de Turisme de Sabadell. En aquest cas la presentació va ser més brillant que no pas en el cas anterior, amb un Teatre Principal a vessar d’un públic ansiós per descobrir els valors que com a comunitat atresorem. En el decurs de la gala desfilaren per l’escenari persones i personatges nascuts i fets a Sabadell així com imatges projectades que ens parlaven i ens mostraven una part d’allò que som i que tenim a partir de fer el seguiment de dos visitants protagonistes: un noi que venia de fora amb el seu equip per practicar una estada esportiva i una senyora que es desplaçava a la nostra ciutat per a fer-hi negocis.

Sense desmerèixer cap de les compareixences que desfilaren per l’escenari i per la pantalla d’El Principal, no puc deixar de confessar que em sorprengueren les imatges de Montserrat i de la seva basílica així com les del temple barceloní de la Sagrada Família que complementaven a les estrictament ciutadanes. Per contra, res no es veia ni es deia del Santuari de La Salut, de les esglesioles de Sant Pau de Riu-sec, de Sant Nicolau, de Togores, de Sant Vicenç de Verders, de Sant Vicenç de Jonqueres… que al cap i a la fi són algunes –encara que siguin modestes—  de les joies patrimonials de les que ens en podem enorgullir malgrat l’estat d’abandó en el que en determinats casos es troben. Malament, vaig pensar per a mi, si hem de recórrer a imatges de Barcelona i de Montserrat per mostrar i demostrar-nos que som quelcom.

Comptat i debatut. Vist el que vàrem veure i vàrem escoltar a El Principal, crec que ens queda molt camí per a recórrer i per augmentar el grau de la nostra autoestima que, al cap i a la fi, és el factor essencial –encara que no suficient– per creure i confiar en les nostres potencialitats i singularitats que, no en tinguem cap dubte, atresorem.

Ah! Per cert, que he buscat el Pla Estratègic per llegir-lo amb detall abans de culminar aquesta peça i no l’he sabut trobar enlloc. Tampoc en el web de l’Ajuntament. I mentre acabava de confegir aquestes línies m’arriba la convocatòria municipal de presentació d’un altre pla, en aquest cas ‘de relacions i projecció internacional de Sabadell’ anunciat per a la propera setmana…

Deia sovint la meva sàvia àvia que cal menjar poc si es vol pair bé!

Publicat a iSabadell, el 20 de juny de 2018