No és gens aventurat ni tampoc cal tenir vocació de profeta per avançar que a hores d’ara ningú no pot saber com acabarà el procés i, en conseqüència, qualsevol hipòtesi de treball que es vulgui defensar és possible, més quan la política s’ha vist superada, d’una banda, pels tacticismes que a conveniència apliquen els partits polítics, i de l’altra, per la judicialització interessada a la qual ha estat sotmesa. Mai, en una situació i en un Estat que es vulguin normals, s’hauria d’haver arribat fins on ara som i veure’ns abocats a una situació en la que el partidisme –inherent, dit sigui de passada, al debat i a la vida política–   ha obert les portes a algunes actituds sectàries que, en ocasions, esdevenen fins i tot fonamentalistes o excloents. De fet, partidisme, sectarisme i fonamentalisme són conceptes susceptibles d’establir tres perfils o tres maneres diferents de comportar-se les persones políticament parlant. Cert que, segons el Diccionari general de la Llengua Catalana (DGLC), les diferències semàntiques entre cadascun d’aquests tres conceptes no són massa distants i van des de l’adhesió inquebrantable (una actitud que és pròpia del partidisme), al zel o a l’entusiasme excessiu i excloent (trets que caracteritzen el fonamentalisme), passant pel posicionament sequaç o intransigent (aspectes dominants en el sectarisme).

Repetim-ho una vegada més. Els fets són uns i les interpretacions tan múltiples com es vulgui. És, doncs, des d’aquest punt de vista que l’objectivitat és pura utopia. Però que això sigui així, no és ni necessàriament bo, ni tampoc perversament dolent. Al cap i a la fi, en la diferència de criteri i d’opinió rau l’oportunitat de diàleg, de debat i d’entesa. Però vist el panorama que ens envolta, no tinc pas la certesa que aquest sigui precisament el moment pel qual, tant políticament com socialment, estem transitant.

Observem sinó allò que està passant (tant en el país d’allà com en el d’aquí) quan continua essent tan difícil assolir acords polítics suficientment amplis per poder avançar, d’una banda, cap a la definició d’un projecte d’Estat modern en sintonia i ple respecte a la realitat territorial i social espanyola; de l’altra, cap a un país –en aquest cas el nostre– que sigui resultat de la voluntat de la majoria de la ciutadania expressada a través de les urnes. Per contra, malauradament continua essent massa habitual assistir a la desqualificació sistemàtica d’aquelles idees o propostes que no coincideixen amb les que cadascú defensa. Un exemple: la desqualificació continuada que des de l’Estat es fa davant qualsevol de les les justes reivindicacions que emanen de Catalunya, amb el nefast i poc sostenible argument de garantir la unitat territorial (?); una actitud, aquesta, que més que aportar solucions incrementa i alimenta nous problemes. Clar que tampoc a casa nostra estem massa millor quan es tracta de sumar voluntats per construir un país que volem diferent. Les aspres picabaralles entre actors i detractors del procés, així com els focs d’artifici no gens menys significats que en ocasió de la celebració de la Diada Nacional de Catalunya i de les barcelonines Festes de la Mercè s’estan desplegant, han pres enguany una renovada dimensió en forma d’enfrontaments institucionals i de partits que evidencien que quelcom no estem fent prou bé.

Comença a ser hora que no confonguem i que no ens confonguem. Comença a ser temps de tenir en compte la pluralitat de la societat catalana i la riquesa democràtica que d’aquesta pluralitat se’n ha de derivar pel país. Ningú no és posseïdor de la veritat, i ningú pot pretendre imposar les seves idees simplement perquè són les seves. Cal ser valents i com va escriure Evelyn Batrice Hall al resumir el pensament del seu biografiat Voltaire, fer de tots el principi gens excloent que resa que “malgrat no estic d’acord amb allò que tu dius, defensaré amb la meva vida el teu dret a poder-ho expressar”.