No sóc futuròleg. Tampoc no m’agrada jugar a veure qui l’endevina o qui s’hi acosta més. D’aquí que us avanço que quan escric aquesta peça és diumenge de Rams, en ple confinament i pandèmia a causa d’aquest maleït coronavirus que tot ho està empastifant. No sé, per tant, si aquesta meva col·laboració veurà finalment la llum pública a través de les pàgines del Diari de la Creu Alta (cosa possible), ni tampoc –i això és molt més rellevant—si al meu barri gaudirem enguany de Festa Major (cosa improbable). Sigui com sigui, d’una cosa n’estic convençut: amb Festa Major o sense, res ja no serà igual a partir d’ara, tampoc per a nosaltres i pel nostre estimat barri.

Quan aquest malson acabi i ens disposem a fer recompte d’amics, coneguts i saludats que el Covid-19 se’ns haurà emportat del nostre costat, així com dels danys socials i econòmics dels que tardarem a refer-nos, pagarà la pena parar atenció a les moltes lliçons que dels dies passats en confinament n’hauríem d’extreure. Perquè les coses són com són i no pas com voldríem que fossin. I de ben segur que l’any 2020 passarà a la història, almenys per dos avisos importants que la Terra ens ha deixat damunt la taula per recordar-nos que nosaltres, els humans, encara que ens ho haguéssim pensat, no som els amos del món, sinó que com a molt només uns administradors i, a més, a bastament demostrat molt maldestres. El primer avís el tinguérem amb el fenomen meteorològic de nom Glòria que, el mes de gener, ens advertia dels efectes que de l’escalfament global del planeta se’n podien derivar. Unes setmanes més tard, un virus, el Covid-19 s’encarregava de posar en evidència la nostra feblesa al passejar-se per tot el planeta a una velocitat de vertigen i empastifar-ho tot, sense que ningú sàpiga a hores d’ara com poder aturar a aquell que ha aconseguit aturar l’activitat humana del món.

Sabíem que la Terra és un complex i gegantí ecosistema en el que els humans no hi estem sols, sinó que formem part d’un tot i que en conseqüència ens pertoca conviure i relacionar-nos amb la resta d’éssers vius que juntament amb nosaltres l’habitem. Per extensió ens pertoca conviure també amb d’altres entitats que sense ser éssers vius, com és en el cas dels virus, formen part de la història de la vida i contribueixen i contribuiran a fer-la tal com és per a mantenir l’equilibri de l’ecosistema. En aquest context, tant els fenòmens meteorològics extrems que últimament es venen produint arreu com el coronavirus que s’acaba de manifestar, són factors indissociables al model de vida que els humans hem generat i que ha acabat per alterar l’ecosistema.

“No hi pitjor sord que el que no vol escoltar”, deia sovint a la meva sàvia àvia. I fins ara, els humans hem actuat com a sords al no escoltar cap dels avisos que la Terra ens enviava, implorant que no vulneréssim les seves lleis. Des de la ciència se’ns advertia també de que de l’escalfament incessant al que hem sotmès el planeta, res de bo no en podíem esperar. Però nosaltres, com si plogués. I ara, si-us-plau-per-força, ens veurem forçats a repensar-ho tot i a canviar el nostre de model de comportament social, però sobretot intentar capgirar el del desenvolupament econòmic i polític.

Les declaracions d’emergència climàtica i ambiental dictades per diferents governs del món abans que el Covid-19 habités entre nosaltres, estaven molt bé com a intenció, eren significants com a gest per a mostrar –més que no pas per a demostrar–  la voluntat política de no deixar passar més temps sense decidir i aplicar mesures que tendissin a canviar el model de desenvolupament econòmic, urbanístic i territorial dominant, del que tantes agressions i greuges per l’equilibri mediambiental se n’han derivat.

Sigui com sigui, del que ningú no en pot tenir cap dubte és que quan ens puguem tornar a abraçar, és que el món haurà canviat i nosaltres també ho haurem fet. Falta saber, però, si haurem aprés la lliçó o, per contra, si d’aquí a uns mesos ens oblidarem de tot i tornarem a comportar-nos talment com si res no hagués passat. I com que són els petits gestos els que transformen el món, en primera instància ens correspon a nosaltres prendre mesures per salvar-nos i per salvar el planeta. Bo és recordar que tal com resa un savi proverbi indi, “La Terra no és una herència dels nostres pares, sinó que és un préstec dels nostres fills”. Esperem que després d’aquesta experiència que ens ha mantingut tantes setmanes confinats a casa, serem una mica més conscients de la importància de valors que segurament teníem oblidats i, d’entre aquests, els de la pertinença a una comunitat que alhora comporta els del respecte i de la solidaritat. De pertinença a una barri que estimem, de respecte a un entorn i territori natural que ens acull, de solidaritat entre nosaltres, els veïns i veïnes de la Creu Alta, però també amb la resta d’habitants del planeta.

Publicat al número 32 del Diari de la Creu Alta. Una publicació que té com a característica principal que apareix una sola vegada a l’any, sempre en motiu de la Festa Major del barri que, enguany, nt i que devia celebrar-se entre el 25 i el 31 de maig)