L’Estat de Dret basa la seva essència en el tres poders clàssics que Montesquieu propugnà, allà mitjans avançats del segle XVII. Com tothom recordarà aquests tres poders són el poder Legislatiu, el poder Executiu i el poder Judicial. Cadascun d’ells té assignat un paper en les societats democràtiques i, en el conjunt indissociable dels tres poders s’hi troba el millor aval i garantia del sistema democràtic. Mentre cada poder compleixi amb la tasca que li correspon i amb els objectius que li són propis, tot ha de rutllar sense més contratemps que els que hom pot estimar com a lògics en el normal procés de la confrontació democràtica que partits i organitzacions polítiques han de mantenir amb l’objectiu d’assolir el poder polític de l’Estat, és a dir guanyar unes eleccions i disposar de l’oportunitat de fer-se amb el poder Executiu, sigui en solitari o en coalició, el qual es sostindrà amb el suport que li haurà de donar el Parlament, és a dir en el poder Legislatiu.

El tercer –però no pas per això el darrer– poder de l’Estat de Dret –el judicial–, per la funció que té assignada com a àrbitre dels contenciosos que es produeixin a tots nivells de la vida social i política, queda al marge dels processos democràtics d’electivitat universal. El control sobre les decisions del poder judicial i les actuacions dels seus membres, s’exercita solament a través de la via dels recursos als actes i a les sentències judicials. Es evident que el dia a dia de la vida judicial és ferragós i lent i, arribat el cas de voler-lo alleugerir, no n’hi hauria prou amb la voluntat política de fer-ho per part dels òrgans de la Judicatura. Es en el poder Judicial, més que no pas en d’altres ordres de la vida, on l’aplicació de la norma no escrita “qui dia passa, any empeny” esdevé rutina, gairebé necessària i indefugible, a despit que no pas massa útil com sovint podem constatar.

En aquest país dels nostres ensurts hem assistit darrerament tant al procés de judicialització de la vida política com al de la politització de la vida judicial. I és que s’han produït un seguit de coincidències d’interessos i aliances que mai no s’haurien d’haver donat, les quals han ajudat a complicar molt i molt el panorama polític, judicial i –fins i tot– social. D’entre aquestes coincidències d’interessos –que no enumeraré per no cansar al lector– en sobresurt el fenomen de l’aparició dels jutges-estrella que han desitjat fer de la seva figura i de la seva actuació, eix de l’atenció mediàtica i, per extensió, pública. I, el que és pitjor encara, erigir-se en pretesos controladors de la democràcia.

La culpa però, si hem d’ésser sincers, no es pot carregar només en el deure dels jutges-estrella. I així, en el reguitzell d’interes­sos i complicitats als quals em referia, hi coincideixen també les ‘ambicions’ d’alguns polítics i els ‘a­fanys’ de determinats mitjans de comunicació de més enllà de les ribes de l’Ebre. El còctel queda servit i entre els uns i els altres han anat definint un cercle viciós cada vegada més difícil de trencar.

Però com sempre cal anar en compte i no caure en el recurs fàcil de la injusta generalització. No tots els jutges –com tampoc no tots els polítics ni tots els mitjans de comunicació– s’han de mesurar per una mateixa vara. La tasca de la majoria dels jutges passa sortosament desapercebuda per l’opinió pública. Solament cal llegir sinó els diaris i escoltar i veure els informatius. Hi descobrirem que són pocs els jutges que són citats i apareixen amb regularitat. Als jutges –com també als polítics i als periodis­tes– els hauria de passar –parafrasejant a Juli César–que a més d’ésser discrets i honestos ho han de semblar.

Vist el desgavell en el qual ens trobem immersos potser deu ésser hora de posar punt-i-final a aquesta bogeria col.lectiva a la caça i captura del què sigui per tal d’aconseguir uns objectius encara no del tot coneguts. No es pot continuar amb la constant judicia­lització de la política com tampoc amb la politització de la justícia. Això no obstant, l’experiència atresorada en aquests darrers mesos, hauria de provocar que el mateix poder judicial es prveís d’eines i de mecanismes suficients per tal d’evitar la perpetuació de situacions que no fan més que minar la confiança dels ciutadans envers el poder Judicial i debilitar la credibilitat d’un dels tres poders bàsics del sistema democràtic. I això, en els temps que correm comporta un risc massa elevat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de gener de 1996