• Dilluns 1 de juliol de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Le Pen disputarà amb l’esquerra el control de l’Assemblea francesa” (El Periódico)
“França dona la victòria a l’extrema dreta i sanciona a Macron” (La Vanguardia)
“La ultradreta aconsegueix la seva primera victòria en unes legislatives” (El País)
“Qualsevol acció que no prioritzi el català és un acte de barbàrie” (Toni Sala) (El Punt Avui)
“L’extrema dreta de Le Pen arrasa a la primera volta” (Ara)

1. Es veia a venir i ningú no pot cridar-se a l’engany. I ara tot són lamentacions. La tendència a l’alça de la dreta extrema, també a la UE, és a hores d’ara un fet inqüestionable. Sense anar més lluny ho vàrem veure a Itàlia ara fa un any. Ho continuarem veient a Espanya en ocasió de les eleccions al Parlament Europeu i ho acabem de veure a França arran la primera volta de les legislatives. I si res no canvia, diumenge vinent, França serà el segon país de la UE amb un Govern d’ultradreta des de la Segona Guerra Mundial. L’actual president de la República Francesa, Emmanuel Macron, amb la convocatòria innecessària d’unes eleccions anticipades va voler fer un Pedro Sánchez amb el resultat que l’avançament electoral el que ha fet ha estat enfonsar el seu partit. I és que segurament, de Pedro Sánchez només n’hi ha un i voler-lo emular un error. Sigui com sigui, el que acaba de passar a França, en l’espera –és clar– del que pugui passar diumenge vinent, ha de ser objecte obligat d’algunes reflexions per part del pensament progressista que s’ha de formular moltes preguntes de difícil resposta. Per exemple, fins a quin punt enarborar el fantasma de l’extrema dreta no ha acabat per ajudar a la seva expansió electoral. Per exemple, què hauria passat en cas que s’hagués dedicat aquest temps d’anar contra la dreta extrema a parlar dels problemes que preocupen els electors. La resposta, amics meus, només la sap el vent…

2. “Dues germanes se suïciden a Barcelona hores abans de ser desnonades. L’Ajuntament assegura que va intentar fer un informe de vulnerabilitat a petició d’un jutjat, però no va poder contactar amb les víctimes”. Així resa un lacònic titular de l’Ara’ per informar d’aquest tràgic desenllaç. A partir d’aquí tot seran excuses i espolsar-se possibles responsabilitats. L’Ajuntament de Barcelona no ha trigat ni una hora a dir que aquest cas no està vinculat als serveis municipals d’habitatge. En “tenim coneixement per primera vegada el febrer –han dit–, quan ens arriba del jutjat una sol·licitud d’anàlisi i informe de vulnerabilitat per un procés de desnonament per impagament de lloguer”. Mentre, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha informat que el 2023 el propietari del pis, un particular, va presentar una demanda per impagament al Jutjat de Primera Instància número 34 de la capital catalana perquè els dos anys anteriors els inquilins havien acumulat un deute de 9.000 euros. El mes de gener passat, la demanda va entrar en fase d’execució i es va fixar el primer intent de desnonament per avui. La qüestió és que entre una cosa i l’altra, el resultat ha estat un nou tràgic final de dues persones que no han pogut suportar la pressió que comportava el fet que avui havien de ser desnonades.

  • Dimarts 2 de juliol de 2024

 Els titulars de la jornada:
“El Suprem no aplica l’amnistia i manté l’ordre contra Puigdemont” (El Periódico)
“El Suprem deixa fora de l’amnistia Puigdemont per la malversació” (La Vanguardia)
“El Suprem rebutja amnistiar la malversació en el ‘procés’” (El País)
“Per a molts joves l’havanera és un plaer culpable” (Les Anxovetes) (El Punt Avui)
“El Suprem manté l’ordre de detenció a Puigdemont i la malversació per Jonqueras” (Ara)
“Les pluges del mes de juny baten el rècord dels últims anys” (Diari de Sabadell)

 Per si ERC no tingués diversos fronts oberts, ahir va sumar un nou incendi a la seva llista de problemes. Segons va publicar el diari Ara i que després va confirmar el mateix partit, els cartells que es burlaven de l’Alzheimer de l’expresident Pasqual Maragall que van aparèixer el març del 2023 a diverses seus de la formació, varen tenir el seu origen dins la pròpia formació republicana. És a dir, que tot plegat va ser una operació de falsa bandera. Algú del partit va donar l’ordre de col·locar-los amb l’objectiu de donar notorietat pública a Ernest Maragall –llavors candidat republicà a l’alcaldia de Barcelona–, atès que les enquestes no li eren favorables. L’assumpte, conegut després d’un llarg any, no fa més que agreujar la crisi interna que viu ERC alhora que posa en el punt de mira alts càrrecs del partit i d’entre aquests Sergi Sabrià, viceconseller del Govern i mà dreta del president de l’actual president en funcions de la Generalitat, i de la secretària general, Marta Rovira. La pregunta que cal fer-se sempre en aquests casos és a qui beneficia que una situació com aquesta es faci pública precisament ara, quan s’està negociant un possible Govern de progrés presidit per Salvador Illa a la Generalitat de Catalunya…

  • Dimecres 3 de juliol de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Catalunya triplica la creació d’ocupació de Madrid” (El Periódico)
“La disputa per l’amnistia es resoldrà en un TC de majoria progressista” (La Vanguardia)
“El cordó sanitari s’activa a França per frenar a Le Pen” (El País)
“Les polítques europees de fronteres estúpides només fan ferides i creen pròxims tirans” (Alba Serraute) (El Punt Avui)
“La Moncloa confia en el Constitucional per fer complir l’amnistia” (Ara)

1. Anit tocava Fresc Festival. Una iniciativa que va néixer el 2017 i que s’ha convertit en una referència cultural ciutadana i vallesana que, alhora, endolceix les nits estiuenques sabadellenques en un marc incomparable com ho és l’amfiteatre de l’Espai Cultura de la Fundació Caixa Sabadell 1859. L’espectacle que ahir hi vàrem poder veure fou “La nit del peix kiwi”. Entorn aquesta obra, protagonitzada per Santi Ricart i dirigida per Josep Julien, el crític Santi Fondevila va escriure amb encert fa uns mesos a l’Ara que “els actors i les actrius són éssers fràgils confrontats de per vida a un esdevenir on l’únic segur és la incertesa. Són mentiders professionals a qui més s’admira com més ens enganyen. Sempre navegant entre la ficció escènica que els permet fer allò que està prohibit, com per exemple matar, però sempre pendents d’un esquerp reconeixement, i amb una realitat personal que tot sovint es bamboleja a la corda fluixa.” I d’això va i tot això és el què li passa al protagonista d’aquesta història, plena de sentit i d’ironia, que en les mans de l’excel·lent interpretació que en fa Santi Ricart ens condueix –i mai més ben usada aquesta paraula– per un viatge emocional i emocionat de realitats imaginades…

2. No hi ha remei i costa molt d’entendre. Feijóo continua entestat en les seves i no perd dia que no faci una crítica a alguna de les institucions de l’Estat. No se n’adona –o no se’n vol adonar– que amb aquesta seva actitud de crítica constant, ara a la qualitat i independència del Tribunal Constitucional que no discutia abans de la seva darrera renovació, el desembre de 2022, no fa més que afeblir la credibilitat institucional envers uns organismes cabdals pel bon funcionament de la democràcia. Uns organismes dels quals ell també s’haurà de valer si un dia arriba a la presidència del Govern…

  • Dijous 4 de juliol de 2024

 Els titulars de la jornada:
“La nova tarifa reguladora encareix la llum un 13% en sis mesos” (El Periódico)
“Biden sospesa renunciar a la seva candidatura a la reelecció” (La Vanguardia)
“El Regne Unit decideix avui si obre un nou cicle amb els laboristes” (El País)
“Establiments històrics com el nostre formen part de la identitat del país” (Alfonso Garcia) (El Punt Avui)
“Les comunitats de veïns podran aturar els pisos turístics” (Ara)
“El doble de places reservades” (Diari de Sabadell)
Avui, en aquest meu diari, dues notes esparses no necessàriament interconnectades.

1. L’arqueòleg i paleontòleg Eudald Carbonell responia així a la pregunta d’Àfrica Pallero de La Vanguardia quant a si “continuava pensant [com havia manifestat en altres ocasions] que som una societat imbècil”: “Som uns imbècils perquè sabent que fem les coses malament, les continuem fent malament. Això és propi d’un imbècil. Aquesta és una conclusió a la qual he arribat després de molts anys de pensar en la nostra espècie”.

2. Perdre el temps. Això és el que fan els nostres representants polítics catalans al dilatar en el temps i per raons estrictament estratègiques i de conveniència, el procés d’investidura del nou president de la Generalitat de Catalunya. Més quan el CEO (el CIS català, per entendre’ns), en el seu darrer sondeig, apunta que en cas de repetir-se les eleccions catalanes, els resultats que emanaran de les urnes no diferiran massa dels que emanaren el 12 de maig…

  • Divendres 5 de juliol de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Els alumnes catalans suspenen en matemàtiques” (El Periódico)
“Els britànics obren una nova era amb un triomf aclaparador del laborisme” (La Vanguardia)
“Triomf històric del laborisme” (El País)
“No veiem encara ni una sola raó per jubilar-nos” (Deep Purple) (La República – El Punt Avui)
“Victòria històrica del laborisme” (Ara)

1. Paradoxes. Segons el Diccionari General de la Llengua Catalana “enunciat o raonament que porta a dues conclusions mútuament contradictòries, però de cap de les quals hom no pot prescindir.” El laborisme britànic acaba d’assolir una victòria sense parangó i podrà governar a la Gran Bretanya amb comoditat al disposar d’una majoria parlamentària més que suficient. I això després de catorze anys de govern conservador que amb el Brexit entremig ha anat portant a la deriva els serveis relacionats amb l’estat del benestar. França es debat a hores d’ara per saber si els partits progressistes amb l’ajut els de la dreta moderada, seran capaços de barra el pas al a dreta extrema i evitar, d’aquesta manera, que un govern presidit per Jordan Bardella s’instal·li al parisenc Hôtel de Matignon.

2. Un fantasma recorre Europa de nord a sud i d’est a oest. El fantasma de la substitució de la cultura judeocristiana per la musulmana. La qüestió és com s’ha de respondre a aquesta falsedat i a la incertesa que provoca que és, d’altra banda, brou de cultiu dels populismes de dreta extrema. No n’hi ha prou per fer front a aquest fantasma amb el bonisme característic de la cultura progressista, ni tampoc amb la denúncia de la islamofòbia. Menys encara negant la mentida en la qual s’aixeca la ximpleria del fantasma de la substitució cultural (els musulmans són a hores d’ara menys del 6% de la població europea). Cal entendre que en el món d’avui no n’hi ha prou amb desmentir mentides a tort i a dret sinó que, molt al contrari, cal atendre les percepcions que a partir d’aquestes mentides acaben niant en la ciutadania. I això solament es pot fer amb el desplegament d’una política migratòria integral, eficient, europea, basada en fets i drets, en necessitats i valors. Tot un repte per la UE.

  • Dissabte 6 de juliol de 2024

Els titulars de la jornada:
“Starmer s’enfronta al desafiament de reconstruir l’economia britànica” (El Periódico)
“Orbán desafia Europa i es reuneix amb Putin a Moscú” (La Vanguardia)
“Starmer proet una ‘renovació nacional’ després d’un triomf arrasador” (El País)
“El Museu de la Màgia és el joc de mans més difícil que he fet” (Xavier ‘Xevi’ Sala i Costa(La República – El Punt Avui)
“Starmer: El Regne Unit necessita un ‘reset’” (Ara)
“El Banc i Sant Roc” (Diari de Sabadell)

1. El projecte docent de l’Orquestra Simfònica Segle XXI que el pedagog i director Jordi Mora lidera des de fa 25 anys, assolí anit un nou èxit amb la interpretació, a La Faràndula, de la Sisena Simfonia i el Te Deum del compositor austríac Anton Bruckner de qui, enguany, es commemora el segon centenari del seu naixement. La sabadellenca Eugènia Castellví, tot un referent com a pedagoga coral i musical, ha escrit a les xarxes que es va tractar d’un “concert extraordinari. Més arran de la complexitat i dificultat de les obres executades. Bravo per l’ànima del projecte, Jordi Mora, i de l’equip que l’acompanya, encapçalat per Miquel Felip”. La cirereta del concert la posà el preciós i delicat motet Locus iste, també de Bruckner.

2. La trama dels cartells de bandera falsa usats des d’ERC ‘contra’ Ernest Maragall en ocasió de les eleccions municipals que ell encapçalava pels republicans ara fa més d’un any, es va complicant cada dia que passa. Avui, La Vanguardia, en dona més detalls en explicar que els tres que s’encarregaren de ‘penjar’ els cartells varen rebre, a canvi del seu silenci, cinquanta mil euros. El cas ja ha provocat una primera víctima en la persona de Sergi Sabrià i pel que sembla les coses no es quedaran aquí. El que és cert és que a hores d’ara ERC està en una situació molt delicada pel foc creuat que l’afer ha desencadenat entre jonqueristes i roviristes. Caldrà veure en qualsevol cas l’abast que aquesta implosió tindrà de cara a una hipotètica investidura d’Illa amb el suport d’ERC o, contràriament, per forçar la convocatòria d’unes noves eleccions que podrien ser absolutament nefastes pels interessos dels republicans.

  •   Diumenge 7 de juliol de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Els narcos actuen blindats amb pistolers a Catalunya” (El Periódico)
“Les autonomies tutelen més menors migrants del que admet l’Estat” (La Vanguardia)
“França mesura la força del cordó sanitari davant Le Pen” (El País)
“Jo crec que el diable no existeix, o, millor dit, prefereixo pensar-ho” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“5 mesures per frenar el turisme” (Ara)

1. Feia molts anys que no hi havia estat i he de confessar que vaig quedar sorprès del profund canvi urbanístic operat així com de la riquesa del seu patrimoni arquitectònic que vaig anar descobrint a mesura que m’acostava al meu punt de destinació: l’Ateneu Municipal, que, pels seus orígens és conegut també com a Torre Riba o Torre Ezpeleta. Es tracta d’una mansió construïda l’any 1912 i que avui és considerada un dels edificis més representatius del modernisme arquitectònic de Rubí. Mentre tornava cap a casa, pensava que a voltes no cal anar massa lluny per descobrir indrets que mereixen una visita tranquil·la i gratificant alhora.

2. Jorn decisiu el d’avui, no només per França sinó que també per la UE després de dècades d’ascens imparable de l’extrema dreta a França. Demà sabrem si la unitat dels partits per frenar la pujada de Reagrupament Nacional que lidera Marine Le Pen, haurà estat suficient a l’hora d’evitar que la dreta extrema arribi a l’Hôtel de Matignon. Tot i això, l’augment de l’extrema dreta, també als països de la UE, és un fenomen que ha de preocupar i força. En joc la democràcia, els drets socials i la consolidació d’una Europa nascuda de les cendres de la Segona Guerra Mundial, defensora de la pau, de l’entesa entre països i dels drets de les persones.

3. Amb la desaparició del company i amic Enric Sopena Daganzo serem a partir d’ara una mica més orfes, quant a referents personals i professionals. Gràcies Enric per tot el que ens has donat, per la teva actitud i fermesa, per les moltes complicitats compartides i, sobretot, per tot el que ens has ensenyat. Descansa en pau.

  • Dilluns 8 de juliol de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Le Pen perd la seva oportunitat i serà tercera força” (El Periódico)
“França dona la victòria per sorpresa al bloc contrari a l’extrema dreta” (La Vanguardia)
“França derrota a la ultradreta” (El País)
“Vallviva, personalment, em dona vida” (Eudald Morera) (La República – El Punt Avui)
“França diu ‘no’ a Le Pen” (Ara)

Desconec de qui és aquella sentència que ve a dir que en els països que disposen d’un sistema electoral a doble volta, en la primera, la ciutadania vota amb el cor, mentre que en la segona vota amb el cap. Això és el que ha passat en les eleccions legislatives franceses en les quals, després d’una primera volta guanyada per la dreta extrema del Reagrupament Nacional, n’ha seguit una segona en la qual ha funcionat el cordó democràtic –jo prefereixo dir-ne democràtic més que no pas sanitari– resultat d’unir en un mateix objectiu per frenar-la a dues vessants de l’espectre ideològic francès en un sol front republicà: l’esquerra –inesperada guanyadora dels comicis– i el centredreta. Gràcies a això, França ha pogut dir no als ultres i ha premiat la unió dels demòcrates. Tota una lliçó quant al camí a seguir en uns dies en els quals la dreta moderada opta sovint per fer costat a partits ultranacionalistes i xenòfobs, com en el cas d’Espanya. Sigui com sigui, el resultat de la segona volta de les eleccions legislatives franceses és una bona notícia. I ho és no només pels demòcrates francesos sinó que també per a la UE que, amb preocupació, contemplava la possibilitat que França fes un tomb polític cap a la dreta extrema. Ara, però, toca als líders del front republicà estar a l’alçada del que les urnes han dictaminat i gestionar correctament els resultats que se’n ha derivat, tot tenint en compte que en la nova Assemblea Nacional s’asseuran tres grans blocs –l’aliança d’esquerres, el centredreta i la dreta extrema– sense que cap d’aquests blocs disposi de la majoria de 289 escons. Així és que superat el repte de les urnes sense unes majories clares, França entra ara en una nova etapa: la de la construcció d’una coalició governamental amb empenta per acarar els problemes que viu el país i amb capacitat de resistir els embats que de ben segur que haurà d’aguantar. I és precisament en aquest punt on hi ha una peça que no acaba d’encaixar: la del líder de La França Insubmisa (LFI), Jean-Luc Mélenchon.

  • Dimarts 9 de juliol de 2024

 Els titulars de la jornada:
“García-Castellón arxiva la causa per terrorisme contra Tsunami” (El Periódico)
“El jutge del cas Tsunami arxiva la causa per terrorisme” (La Vanguardia)
“El jutge arxiva el ‘cas Tsunami’ al ser desautoritzat per l’Audiència” (El País)
“Si Pau Casals veiés com està el món avui, estaria indignat” (Núria Ballester) (El Punt Avui)
“Macron manté el govern i guanya temps fins després dels Jocs” (Ara)
“Cinc víctimes d’estafes en línia cada dia a la ciutat” (Diari de Sabadell)

1. Ahir traspassava Marta Ferrusola. Un personatge de la vida catalana molt controvertit. Adulat pels uns (“això és una dona!”), defenestrat pels altres per ser altiva com era, per les seves declaracions sempre inoportunes i per ser l’ànima de la màquina de corrupció que pesa i pesarà sempre sobre la família Pujol-Ferrusola. Albert Sáez, a El Periódico, en fa un apunt que des del meu punt de vista s’ajusta força a la realitat. Escriu Sáez que “molts coneixedors de la família sostenen que Marta Ferrusola encarnava Pujol sense la màscara de cinisme que va necessitar posar-se per aconseguir diverses majorias absolutes. Per entendre’ns, s’assemblava més a Junts que a Convergència. Sigui perquè fos així o com a conseqüència del masclisme banal, la veritat és que els admiradors de Pujol acostumaven a atribuir a la seva dona tots els mals de l’expresident: un nacionalisme excloent sense la capa comunitarista del marit, una visió de la llengua intransigent, una concepció classista de la societat i una pulsió conservadora. A més, és clar, de ser la inspiradora de la màquina de corrupció que presumptament administrava el seu primogènit, Jordi Pujol ‘junior’. La veritat és que, durant un parell de dècades, Ferrusola es passejava per Catalunya amb una facilitat més semblant a la de Carmen Franco que a la del president d’una autonomia democràtica. I la societat ho tolerava perquè bona part dels seus votants no van passar mai d’oposar-se a Franco només per perseguir la llengua catalana mentre aixecaven imperis empresarials o creaven bancs. I és que una part del silenci que va permetre la impunitat dels Pujol no és resultat de la desídia sinó de la complicitat d’àmplies capes de la societat que van substituir als seus caps un cabdill per un altre, però que mai no van interioritzar certs principis bàsics de la cultura democràtica. ‘Ens han robat la Generalitat’ va sentenciar Ferrusola quan van abandonar el poder derrotats a les urnes. Doncs això.”

2. De mica en mica i més tard del que seria desitjable, les ‘coses’ de la judicatura envers la ‘causa catalana’ van tornant al punt del qual no haurien d’haver sortit mai. La notícia de que el jutge García-Castellón s’ha vist obligat a arxivar el cas Tsunami després de la garrotada que ha rebut de l’Audiència Nacional anul·lant-ne la pròrroga per un defecte de forma. El sobreseïment d’aquesta causa ha obert la porta al retorn de Marta Rovira i la resta d’investigats que romanen a Suïssa i que, de retruc, afecta a Carles Puigdemont i Rubèn Wagensberg. Sembla que així podrien acaben tres anys d’instrucció il·legal, tres anys de malbaratament de recursos públics, tres anys de fer patir a innocents…, i, tanmateix, tres anys de portades, declaracions, titulars i tertúlies altament enfangadores. Però com que no hi ha alegria duradora tampoc a la casa dels independentistes, aquest matí mateix s’ha sabut que l’ínclit jutge Joaquin Aguirre ha denegat a Puigdemont l’amnistia i ha optat per enviar el cas de la trama russa al Suprem tot sol·licitant que, juntament amb la resta d’encausats, sigui investigat per “malversació, traïció i organització criminal”. Viure per a veure! La qüestió per la qual no tenim resposta és en qualsevol cas saber qui jutja als jutges que fan i desfan a conveniència.

  • Dimecres 10 de juliol de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Arxivada la causa contra Puigdemont per terrorisme” (El Periódico)
“Puigdemont queda lliure de la imputació per terrorisme” (La Vanguardia)
“Les autonomies del PP rebutgen el repartiment per llei de menors inmigrants” (El País)
“Ens van prendre l’opció de fer un musical sobre Anna Frank amb una mala maniobra” (Cisquella, Periel i Bozzo) (El Punt Avui)
“El Suprem arxiva la causa per terrorisme contra Puigdemont” (Ara)

1. Amb un Palau pràcticament a vessar va culminar anit la 35na. trobada de l’Orquestra Simfònica Segle XXI. Ho va fer assolint amb escreix –i amb nota ben alta– el repte que per als músics i per al director suposava la interpretació de la Sisena Simfonia i el Te Deum d’Anton Bruckner, obres programades en commemoració del segon centenari del seu naixement. D’aquí que les abraçades, entre músics i entre aquests i les famílies que els han acollit durant la setmana llarga d’assajos, que es varen produir en acabar el concert fossin més que justificades i que es repetissin una vegada i altra, amb el vessament d’alguna llàgrima inclòs, amb el rerefons de la voluntat de molts d’ells de repetir l’experiència l’any vinent. La tasca desplegada pel mestre, director i ànima del projecte, Jordi Mora, juntament amb la logística coordinada pel president de l’Associació Orquestra Simfònica Segle XXI, Miquel Felip, i per la incansable i omnipresent Glòria Peig, han fet que, un any més, l’èxit acompanyés a aquest projecte docent en el qual enguany hi han participat una setantena de músics arribats d’Alemanya, Armènia, Àustria, EUA, Mèxic, Portugal i Regne Unit als quals s’han unit en un objectiu comú de treball intens, músics procedents de diversos punts de l’Estat i de Barcelona i Sabadell així com les formacions corals Pax Cor de Cambra i Càrmina i la soprano Ulrike Heller, la mezzosoprano Séverine Maquaire, el tenor Joan Francesc Folqué i el baix Pau Armengol. No és estrany doncs que el Palau esclatés en una molt llarga ovació quan el concert i la trobada d’enguany tocaren a la seva fi. Ben segur que els participants en aquest projecte formatiu, de relació i d’intercanvi d’experiències i coneixements, els costarà molt oblidar aquests dies d’estada a Sabadell i de gira a Rubí i Igualada a més del Palau.

2. El ‘lio’ de la justícia –o per ser més precís d’alguns dels jutges– aquests darrers dies després de l’aprovació de la Llei d’Amnistia va in crescendo i costa desteixir la trama de casos i de situacions que serveixen per posar entrebancs a la seva aplicació, sobretot en els casos més emblemàtics. Una prova la tenim amb Carles Puigdemont que després de veure sobreseguda la seva causa per terrorisme vinculada al Tsunami, no ha trigat en comprovar que encara li caldrà recórrer força terreny abans de poder-se alliberar del tot de les causes que sobre ell pesen de pretesa “malversació, traïció i organització criminal” vinculades a l’anomenada trama russa, i que són les que a hores d’ara impedeixen que li pugui ser aplicada l’amnistia.

3. Tot sembla indicar que socialistes, republicans i comuns estan a punt d’assolir un acord per investir Salvador Illa com a president de la Generalitat de Catalunya. Seria, si es confirma, una molt bona notícia per posar punt final al desgovern que Catalunya pateix des de fa massa temps. El país no pot permetre’s l’haver d’anar a unes altres eleccions en les quals, per blocs, previsiblement, tot quedaria més o menys tal com ara està amb el risc per ERC d’obtenir uns resultats inferiors als obtinguts en benefici, sobretot, de Junts.

4. Finalment, la calor ha arribat amb unes temperatures molt per sobre de les que tocaria. Clar que notem molt més els seus efectes pel fet d’haver passat uns mesos de maig i de juny sorprenentment força plàcids quan a temperatures i que ben poc tenen a veure amb les calorades que a hores d’ara ja havíem patit anys en anteriors…

  • Dijous 11 de juliol de 2024

Els titulars de la jornada:
“Vox dona per trencats els pactes amb el PP després del repartiment de migrants” (El Periódico)
“Vox dona per trencats els pactes amb el PP pel repartiment d’immigrants” (La Vanguardia)
“El PP solament accepta un repartiment mínim dels menors arribats a Canàries” (El País)
“Intento capturar, en tot el que faig, la màgia d’escoltar òpera amb el meu avi quan era infant” (Ludovic Morlot) (La República – El Punt Avui)
“El PP accepta els menors migrants tot i l’amenaça de Vox” (Ara)
“Sabadell genera ambaixadors culturals arreu del món” (Diari de Sabadell)

1. Prenc un cafè amb una bona amiga, també jubilada com jo, i ens fem creus de què costa que les persones ens posem d’acord no ja en les grans oses –un impossible– sinó que també en les coses menors que també tenen la seva importància. Coincidim a assenyalar que si a l’hora de tractar sobre qualsevol tema, per espinós que sigui, les parts estan disposades a escoltar i a fer l’esforç d’entendre el posicionament de l’altra i, a partir d’aquí, buscar els punts que uneixen i no pas ressaltar els que ens separen, les coses ben segur que anirien d’una altra manera. Arribem a la conclusió que la condició humana (els personalismes, els egoismes i el jo primer) és la clau de volta per entendre el perquè de moltes coses. Quan, després de la conversa tornava cap a casa, he pres més consciència encara que ens anem fent grans i a mesura que això passa tendim a relativitzar-ho tot…

2. Tant de bo que Vox trenqui els seus pactes de Govern amb el PP allà on governen en coalició. Si això passa, al PP li quedaran dues opcions: escorar-se més a la dreta del que ja està o, contràriament, tendir a centrar-se la qual cosa comportaria obrir vies de diàleg amb les socialistes. Molt em temo, però, que la via que elegirà el PP és la primera…

  • Divendres 12 de juliol de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Vox trenca amb el PP i sortirà dels governs autonòmics” (El Periódico)
“Vox surt dels cinc governs autonòmics i deixa el PP en solitari” (La Vanguardia)
“Vox trenca els governs amb el PP en cinc comunitats” (El País)
“Els artistes necessiten ser lliures” (Joan Gardy Artigas) (La República – El Punt Avui)
“Abascal trenca tots els pactes amb el PP a les autonomies” (Ara)

1. M’agradaria veure per un forat, la cara que posa avui el jutge García-Castellón quan vegi les imatges del retorn a Catalunya de persones a les quals tenia posades en el seu punt de mira. Més, encara, quan aquest retorn és conseqüència d’un seu error judicial. Sigui com sigui, el panorama polític –que no pas el judicial– està experimentant els darrers dies canvis substancials, també pel trencament de pactes de Govern entre Vox i el PP en cinc comunitats autònomes, trencament que podria tenir continuïtat en alguns dels molts ajuntaments en els quals governen conjuntament. Per cert, algú demanarà responsabilitats a García-Castellón per la seva ineficiència i/o tergiversació?

2. Joe Biden s’ha de retirar de la cursa electoral presidencial nord-americana, tant sí com no. Altrament, els demòcrates no tindran cap possibilitat de guanyar-la, més per ‘incompareixença’ que no pas per mèrits del contrari que, evidentment, no els té. Els lapsus que aquesta nit (hora catalana) Biden ha tingut en el decurs d’una conferència de premsa, no han fet més que refermar que la seva capacitat per governar els EUA està handicapada…

  • Dissabte 13 de juliol de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Barcelona construirà 1.900 pisos protegits” (El Periódico)
“Feijóo demana a Vox que no entorpeixi un futur canvi polític” (La Vanguardia)
“Feijóo vol continuar pactant amb Vox fora dels governs” (El País)
“Ja son aquí!” (La República – El Punt Avui)
“Rovira torna sis anys després” (Ara)
“L’assetjament escolar va a més” (Diari de Sabadell)

1. Lamin Yamal s’ha convertit en ben pocs dies i gràcies al futbol, en un referent obligat per a molts infants i joves. Nascut al barri badaloní de Rocafonda –que com molts altres de Catalunya va fundar-se els anys quaranta del segle passat i va créixer a partir dels anys seixanta coincidint amb l’onada migratòria d’aquells anys–, fill de pares immigrants, ha aconseguit convertir la seva gosadia, serenitat i tenacitat –la d’ell i també la dels seus pares– en un patrimoni de valors personals inigualables que, atesa la seva edat –avui compleix 17 anys– caldrà que administri amb la mateixa intel·ligència i humilitat que ho ha fet fins ara. Només un prec Lamin: que no oblidis mai d’avantposar la teva personalitat a la del personatge en el qual molts aduladors ara et volen convertir en benefici d’ells. Només així, enfortiràs la teva ascendència actual sobre milers d’infants que com tu han nascut en una família que un dia es va veure obligada a marxar del seu país d’origen a la cerca d’oportunitats i d’una vida més digna per a ella i per als seus fills.

2. Durant pràcticament quinze dies hem acollit a casa a una músic participant en la 35na. trobada del projecte docent Orquestra Simfònica Segle XXI. Ja fa dos anys que va venir i ens assegura que llavors ja va viure intensament aquesta experiència formativa única que des de fa vint-i-cinc encapçala el mestre Jordi Mora. D’aquí que ara, una vegada acabada la trobada d’enguany, ens diu que vol repetir l’experiència l’any vinent. El nom de la música és Elena Montes. Ella és natural d’Alcalá de Guadaira, una població prop de Sevilla, ciutat en la qual cursa els seus estudis superiors de música en l’especialitat de fagot i clarinet. Assegura que aquests dies d’estada a Sabadell al costat d’altres companys músics arribats d’arreu amb l’objectiu de compartir un mateix projecte musical i interpretatiu, l’ha motivat especialment i l’estimula a seguir en el seu procés de formació musical i de creixement personal. Afegeix que de Sabadell se n’emporta un molt bon record i que sempre portarà la nostra ciutat al cor. Que la vida t’atorgui, Elena, els èxits que per la teva bonhomia, tenacitat i professionalitat et mereixes sobradament. Tot un luxe per nosaltres haver-te hostatjat a casa…

  • Diumenge 14 de juliol de 2024

Els titulars de la jornada:
“Salvar el Delta amb crescudes controlades ” (El Periódico)
“En mans de Lamine i Nico” (La Vanguardia)
“Trump és evacuat després d’un tiroteig en un míting a Pensilvània” (El País)
“No és el mateix aprendre amb por que fer-ho en curiositat” (David Bueno) (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Em dol que em diguin ‘chinita’” (Ara)

La notícia amb la qual comença el dia no és pas gens bona. Ronald Trump ha estat víctima d’un atemptat fallit del qual n’ha sortit il·lès. No pas tres persones que, una, ha perdut la vida i les altres dues han hagut de ser ingressades en un hospital. A hores d’ara no se’n saben més detalls i totes les hipòtesis són obertes. També la de falsa bandera. El que sí que queda clar és que aquest atemptat beneficia molt la candidatura de Trump, més per la feblesa de l’opositor, l’actual president Biden, que no pas per mèrits d’aquest personatge tan histriònic que Trump és i representa. No sé si a hores d’ara i amb fets com aquests els demòcrates els queden massa possibilitats de mantenir-se en la presidència dels EUA. Sí que sé que amb Biden la victòria els és impossible. Si res no canvia i no es produeix un fet a hores d’ara inimaginable, a partir de novembre ens esperen quatre anys d’una presidència amb marcats tics dictatorials que pot canviar sens dubte el curs de la història… i no pas a fi de bé!

  • Dilluns 15 de juliol de 2024

Els titulars de la jornada:
“Reis d’Europa” (El Periódico)
“Espanya culmina la seva gran obra” (La Vanguardia)
“Espanya regna a Europa” (El País)
“La cuina a Catalunya està millor que mai” (Joan, Josep i Jordi Roca) (El Punt Avui)
“Trump sobreviu i en surt reforçat” (Ara)

1. Ho apuntava ahir. Em ratifico avui. L’intent d’assassinat de Donald Trump en una estrepitosa fallada dels sistemes de seguretat presidencials, ha curtcircuitat la campanya per a les presidencials dels EUA. Si Biden ja tenia problemes atès el seu estat de salut, l’atemptat pot apuntalar ara les opcions de Trump, que ja avantatja fins a 6 punts al candidat demòcrata. La polarització i la permissivitat amb les armes als EUA són un brou de cultiu. En un país armat fins a les dents –120 armes per cada 100 habitants–, el polvorí de la política a què tant ha contribuït Donald Trump, li ha arribat a ell com si d’un boomerang es tractés. Per a algú que va encoratjar l’assalt al Capitoli, l’atemptat tampoc li pot venir de nou. I encara menys quan la paraula guerra civil està fent forat en el discurs públic.

2. A tenir molt en compte: Cop de timó en el discurs públic d’ERC que ha passat del “no investirem Salvador Illa” a “les negociacions van bé”. Marta Rovira ha començat a virar el discurs, tot i que al final tot dependrà del que votin els 9.000 militants de base. A ERC no li convé gens ni mica anar a unes noves eleccions amb Puigdemont amnistiat.

3. De la victòria d’Espanya davant Anglaterra en la Copa d’Europa de seleccions se’n poden extreure moltes conclusions. La primera ha de ser necessàriament esportiva. Ens trobem davant una nova generació de futbolistes fabulosa que a diferència d’Iniesta, Casillas, Piqué, Xavi, Puyol, Ramos, Alonso o Silva juguen en altres lligues europees i els que ho fan a casa es concentren en quatre equips. Com passa en altres àmbits, l’espai natural de desenvolupament del talent espanyol és Europa, la qual cosa no ho hem de veure com una fatalitat sinó més aviat com un signe dels temps. La segona consideració, també esportiva, és que Luis de la Fuente ha sabut fer evolucionar l’estil que tenia la Roja, amb un joc tradicional pels extrems comptant amb el talent de Williams (un català fill d’un marroquí i d’una equatoguineana) i Yamal (fill d’uns pares ghanesos que varen arribar a casa nostra després de saltar la tanca), amb un futbol de conjunt més directe que ha resultat imbatible davant la força física i l’individualisme que, també futbolísticament parlant, es norma a mitja Europa. Però de la victòria de la selecció espanyola cal fer-ne necessàriament una lectura política. L’Espanya d’avui, en tots els àmbits, es basa en la seva diversitat quant a les persones i quant als territoris. I certament, l’esport continua sent un dels primers ascensors socials que troben les persones que arriben de fora. No ha de ser l’únic, ni de bon tros el principal, però sí que pot servir de trencagels contra els prejudicis dels que es resisteixen a donar la plena espanyolitat als qui no acumulen generacions i generacions d’avantpassats autòctons.

  • Dimarts 16 de juliol de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Entregats a ‘La Roja’” (El Periódico)
“El finançament singular català topa amb el no de les comunitats” (La Vanguardia)
“La llei d’estrangeria arriba al Congrés amb Govern i PP molt lluny d’un pacte” (El País)
“Hem de posar ordre a les energies renovables” (Pere Sala) (El Punt Avui)
“Les autonomies del PP i el PSOE rebutgen el finançament singular per a Catalunya ” (Ara)
“Nous detalls sobre el futur passeig entre Can Feu i Gràcia” (Diari de Sabadell)

1. Autocràcia. El Diccionari General de la Llengua Catalana defineix autocràcia com el “sistema polític en què el poder del governant és considerat derivat d’ell mateix i no reconeix, per tant, cap altre límit a la seva actuació.” Exactament això és que passarà en el cas que Donald Trump assoleixi la presidència dels EUA en les eleccions de novembre a la vista del comportament dels tribunals de justícia que, sense preses, peròtambé sense pauses, el van exonerant de molts dels càrrecs que sobre ell pesaven. Si això és així ara quan Trump és solament candidat, no vull ni imaginar què pot passar en el cas que recuperi la poltronapresidencial en el Saló Oval de la Casa Blanca…

2. Patètic. No deixo el diccionari i cerco el significat de l’adjectiu patètic i em trobo amb aquesta definició: allò “que desvetlla emocions penoses intenses.” Exactament el que va passar ahir a Madrid a l’hora de ‘celebrar’ que ‘La Roja’ havia aconseguir fer-se amb la Copa d’Europa de futbol masculí. Les imatges que hem pogut veure per televisió i els crits i cants que ahir es varen poder escoltar durant la desfilada ho diuen tot i, com deia aquell, no fa falta afegir res més. Celebrar una victòria sempre és oportú, com també ho ha de ser celebrar-la amb el més escrupolós respecte envers l’adversari. El contrapunt a la celebració de ‘La Roja’ el trobem en l’actitud dels dos tennistes que arribaren a la final de Wimbledon una vegada conclòs el partit, durant la cerimònia de lliurament de guardons. Els gestos i les paraules de respecte i fins i tot de complicitat entre el guanyador Carlos Alcaraz i el perdedor Novak Djokovic foren la nota dominant.

  • Dimecres 17 de juliol de 2024

Els titulars de la jornada:
“Trànsit intensificarà els controls d’autocars a l’autopista C-32” (El Periódico)
“Sánchez es planteja amb Sumar els delictes d’injúries i calúmnies” (La Vanguardia)
“El Tribunal Constitucional anul·la les condemnes a Chaves i Griñán ” (El País)
“No he pensat mai que el rock català fos un estil” (Jofré Bardají) (El Punt Avui)
“Foment eleva a 42.500 M€ el dèficit en infraestructures” (Ara)

1. Després de 10 anys de controvèrsia jurídica, el Tribunal Constitucional va desfer ahir la teoria que apuntava a l’existència d’una trama política en el cas dels ERO d’Andalusia. Com ja havia fet amb altres polítics imputats, l’alt tribunal va anul·lar les condemnes dels expresidents Manuel Chaves i José Antonio Griñán en l’estimar que els drets a la legalitat penal i a la presumpció d’innocència els van ser vulnerats en el moment en que, automàticament, es va traslladar la responsabilitat que corresponia als que van gestionar els fons de manera fraudulenta als que s’havien limitat a aprovar les partides pressupostàries corresponents. La garrotada és també per al Tribunal Suprem, que el 2022 va ratificar les condemnes. Ha quedat anul·lada, per tant, la tesi central de la jutgessa Mercedes Alaya que el frau va ser ordit per una trama política formada per la cúpula del Govern socialista andalús. La pregunta, la de sempre: qui retornarà el bon nom als afectats, ara beneficiats per la sentència, deu anys després dels fets i, sobretot, qui pagarà les conseqüències d’aquests ‘errors’ judicials?

2. Un titular de La Vanguardia que pot passar desapercebut i un altre d’El Periòdico que també criden la meva atenció. El de La Vanguardia resa així: “L’FMI qualifica l’economia espanyola de ‘cas brillant’”. Quelcom deu tenir a veure en aquesta qüestió, penso, la política econòmica desplegada pel Govern de la qual poc se’n parlarà, atès que l’oposició està més interessada en altres afers judicials que busquen de manera insistent soscavar-lo. El d’El Periódico diu que “El subministrament de llum de fonts verdes a Catalunya va créixer només el 0,6% el 2023” i afegeix que “solament el 13,6% de la demanda d’energia a Catalunya està coberta amb renovables”. I això passa quan falten cinc anys i poc més perquè soni la botzina que marca el final del temps i Catalunya és lluny (molt lluny) d’arribar amb èxit a la meta del 45% del consum provinent de les renovables. I és que si extrapolem el creixement del 0,6% del 2003 als cinc anys que falten pel 2030, Catalunya arribarà a la cita amb només un 17% del subministrament elèctric, generat a partir de fonts verdes. Mentre, a la resta d’Espanya, la generació elèctrica a través de renovables supera ja a hores d’ara el 50% de la demanda. “Houston, tenim un problema!”.

  • Dijous 18 de juliol de 2024

Els titulars de la jornada:
“Els camions intervenen en el 40% de sinistres en víctimes a l’AP-7” (El Periódico)
“Sánchez llança el seu pla de regeneració contra el ‘virus de les falsedats’” (La Vanguardia)
“Sánchez es cenyeix a les lleis de la UE per combatre la desinformació ” (El País)
“Els millors actors són els pallassos. Em sento menys valorat perquè faig riure” (El Punt Avui)
“Sánchez no concreta el pla de regeneració” (Ara)
“L’assetjament escolar va a més” (Diari de Sabadell)

1. Per quarta vegada en poc temps, he estat a punt de ser atropellat per un patinet muntat per un descerebrat que a tota pipa circulava per una vorera. Eren 2/4 de 7 del matí i jo em disposava a fer una de les fotos que habitualment faig durant les meves caminades quan, en fer-me uns passos enrere a la cerca d’un millor enquadrament de la imatge, el patinet en qüestió ha passat fregant-me lleugerament l’esquena. He fet un crit i per resposta he obtingut un “¡mira por dónde pisas, desgraciado!”. Per enèsima vegada m’he preguntat per què serveixen les ordenances si no hi ha ningú que les faci complir?

2. Cert. La calor recrua força avui i diuen que ho continuarà fent fins diumenge en què després d’una pausa, hi tornarà. Clar que del 15 de juliol al 15 d’agost és temps de canícula i d’aquí que siguin els dies de l’any en els quals, tradicionalment, fa més calor. Sigui com sigui, aquest any no ens podem queixar massa de la calor, ja que la primera onada ens arriba ara i no pas, com fa un i dos anys, el mes de maig.

  • Divendres 19 de juliol de 2024

Els titulars de la jornada:
“Puigdemont intensifica les reunions amb Rovira” (El Periódico)
“Von der Leyen aprova amb nota i liderarà un segon mandat” (La Vanguardia)
“Von der Leyen promet un pla europeu d’habitatge assequible” (El País)
“El motor del ciname és la ment i el del teatre és el cos” (Maria Rodríguez Soto) (La República – El Punt Avui)
“Obama se suma a la pressió perquè Biden cedeixi el pas” (Ara)

1. A un pas de la renúncia. La pressió que darrerament exerceixen els líders del Partit Demòcrata juntament amb la caiguda de les expectatives electorals estan estovant, i molt, a Joe Biden. Fins i tot Barack Obama opina que s’ha de replantejar la  candidatura de Biden si es vol evitar que els demòcrates caiguin en un pou sense fons. Per la seva banda, la Convenció Nacional Republicana acabava ahir de matinada amb l’elecció de Donald Trump com a cap suprem i candidat a la Presidència dels EUA. La jornada va veure’s envoltada de molta eufòria amb tints surrealistes, com, per exemple, que molts congressistes van aparèixer amb l’orella embenada en un gest de mimetisme i de comunió amb el líder que, a hores d’ara, ho té tot a favor seu, fins i tot pel que fa als afers que Trump té amb la Justícia després que el Suprem l’hi atorgués una àmplia immunitat pels seus actes comesos com a president. Aquí allà es presumeix que les altes instàncies judicials gaudeixen d’una condició de neutralitat exquisida però el cert és que les seves sentències revelen la innegable condició política dels òrgans que les subscriuen amb una marcada tendència a mirar cap a la dreta.

2. Si avui es tornessin a fer eleccions a Catalunya, el resultat seria pràcticament el mateix que al mes de maig. Almenys això és el que indica la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió que assenyala que el PSC tornaria a guanyar (amb tendència a l’alça), que Junts quedaria segon (amb tendència a la baixa) i que la resta de formacions polítiques quedarien més o menys iguals. Convé destacar que segons aquesta mateixa enquesta, el suport a la independència ha caigut fins al 40%, el nivell més baix des del 2015. Mentrestant, PSC i ERC negocien la investidura de Salvador Illa. Els republicans exigeixen que es compleixin abans els acords ja aconseguits i Puigdemont lluita per aconseguir la complicitat d’ERC per anar a unes noves eleccions. Mentre discutim si són llebrers o perdiguers i anem dilatant la pressa de decisions, anem deixant pel camí oportunitats que costarà Déu i ajut recuperar.

  • Dissabte 20 de juliol de 2024

Els titulars de la jornada:
“Un error informàtic de Microsoft desencadena el caos global” (El Periódico)
“Un error informàtic bloqueja aeroports i sacseja l’economia” (La Vanguardia)
“Apagada informàtica mundial” (El País)
“L’arqueologia medieval és molt poc coneguda” (Josep Maria Vila Carabasa) (La República – El Punt Avui)
“L’apagada informàtica de Micrososft provoca un allau d’incidències global” (Ara)
“Pla ‘renove’ de carrers: on s’asfaltarà el 2024 i el 2025?” (Diari de Sabadell)

L’incident ocorregut ahir a Microsoft a causa d’una falla en el programa d’actualització d’un antivirus, ha servit per posar damunt la taula la dependència que de la informàtica tenim. Ja he comentat en alguna altra ocasió que què podria passar si en un moment donat ‘caiguessin’ tots els sistemes dels quals ens valem per rebre, enviar informació i comunicar-nos en una mena de pantalla blava total. No em vull ni imaginar el caos i la desesperació que es podria generar si, de sobte, ens trobéssim que el mòbil ha deixat de funcionar i amb ell tots els serveis que incorpora. Recordo que quan era petit i passava uns dies d’estiu a casa la meva àvia materna en un mas perdut enmig del no-res, quan començava a descarregar una d’aquelles tempestes estiuenques que semblen voler acabar amb el món, l’àvia, sense immutar-se, ens deia “entreu de pressa a casa que la tempesta ja amainarà”. I mentre esperàvem tornar a la normalitat perduda, ens posàvem a jugar a cartes o a dòmino amb el rerefons del terrabastall que el vent, trons i llamps provocava. Avui, en cas de desencadenar-se una altra mena de tempesta com la que ahir va amenaçar en deixar-nos incomunicats, la sensació d’indefensió que podem arribar a sentir és susceptible de desembocar en una situació d’angoixa generalitzada molt difícil de controlar. Si la pandèmia va posar a prova les cadenes globals de producció i de distribució i va provocar la decisió de governs i empreses de reduir els riscos de subministrament de béns essencials, la situació viscuda ahir hauria de donar peu a una reflexió semblant, ara, però, al voltant dels serveis informàtics. Resulta difícil d’entendre que l’actualització d’un programa d’una sola empresa pugui retornar mig món a una mena d’edat mitjana digital. Però això ha passat i pot tornar a passar corregit i augmentat. La conclusió ha de ser que malgrat tots els avenços científics, tècnics i tecnològics que hem aconseguit, les persones continuem essent tan vulnerables com ho érem abans clar que ara amb menys recursos anímics amb els quals saber fer front a l’adversitat tecnològica i tècnica que ens permeti esperar pacientment a què la tempesta amaini.

  • Diumenge 21 de juliol de 2024

Els titulars de la jornada:
“El sector hoteler aposta pel turisme responsable” (El Periódico)
“Catalunya acumula reptes urgents en espera de la formació del govern” (La Vanguardia)
“Un  tornado polític d’imprevisible abast planeja sobre els EUA” (El País)
“La memòria històrica és entendre d’on venim” (Maria Ocaña) (L’Econòmic – El Punt Avui)
“El declivi de la classe mitjana ” (Ara)

El temps s’esgota. S’esgota pels demòcrates nord-americans si no volen que les eleccions presidencials del mes de novembre signifiquin per a ells i per als EUA una desfeta absoluta. Biden ha de plegar i donar pas a Hamala Harris que és la persona que, com a mínim, pot evitar que la derrota a hores d’ara previsible dels demòcrates sigui deshonrosa. El temps s’esgota també a Catalunya quant a l’assoliment d’un acord entre les forces progressistes presents al Parlament de Catalunya que permeti investir president de la Generalitat a Salvador Illa i d’aquesta manera formar un govern capaç d’acarar ja des d’ara els molts reptes que el país té damunt la taula. La investidura d’Illa facilitaria, d’altra banda, la clarificació del panorama polític, sobretot si com Puigdemont ha promès, l’elecció d’Illa faria que  renuncies a la seva acta de diputat.

  • Dilluns 22 de juliol de 2024

Els titulars de la jornada:
“Biden renuncia i Kamala Harris optarà a la nominació” (El Periódico)
“Biden renuncia a la reelecció i proposa Kamala Harris” (La Vanguardia)
“Biden renuncia a la reelecció” (El País)
“La majoria d’antiquaris som col·leccionistes sense pasta” (Sergi Clavell) (La República – El Punt Avui)
“Joe Biden es retira de la cursa electoral” (Ara)

1. Com canvien les coses en un minut. D’un abans amb un Biden gens disposat a llençar la tovallola, a un després de la seva renúncia a presentar-se com a candidat, moment a partir del qual les enquestes començaren a mostrar símptomes que sense Biden i amb Hamala Harris de candidata (cas que sigui nominada com s’espera pel seus), no tot estava sentenciat en la campanya de les presidencials nord-americanes. Ara Trump haurà de canviar la seva estratègia electoral que es basava en l’atac a un Biden dèbil físicament però també minvat de la capacitat i força mental suficient per fer-li front. Un Trump que, ahir mateix, reaccionava a la notícia amb la seva habitual prepotència i que després de qualificar a Harris de “boja”, es vanagloriava de que li seria més fàcil derrotar-la a ella que no pas a Biden. Queden poc més cent dies pel 5 de novembre i el cert és que encara no està tot dit ni escrit quant a qui serà el nou president dels EUA. Ens esperen, doncs, dies decisius, no només per als EUA sinó que també per al món sencer.

2. El risc de regionalització de la guerra de Gaza és evident després que aquest cap de setmana el conflicte ha fet un nou pas i no pas a fi de bé. I és que a les probabilitats que la guerra s’estengui pel nord amb la confrontació d’Israel amb el Líban, cal afegir-hi ara l’escalada entre Israel i els huties del Iemen, aliats de Hamàs que actuen sota l’empara de l’Iran.

3. ERC prem l’accelerador: O cara o creu. O sobirania fiscal per a Catalunya o noves eleccions. Veurem com respon Illa a aquesta nova condició que li han imposat els republicans i cas que se’n surti, cal saber també què hi dirà la militància d’Esquerra. Illa té a favor que a ERC no li convé, en principi, anar a unes noves eleccions immersa com està en una profunda crisi interna que no resoldrà com a mínim fins el mes de novembre ni tampoc donar corda a Puigdemont que, ell sí, busca una repetició electoral com sigui.

  • Dimarts 23 de juliol de 2024

Els titulars de la jornada:
“Sánchez salda part del deute amb ERC i reforça Illa” (El Periódico)
“L’Estat i la Generalitat acorden el pagament de 1.520 milions pendents” (La Vanguardia)
“El jutge que investiga a Begoña Gómez prendrà declaració a Pedro Sánchez” (El País)
“A les orquestres se’ns considera cultura de segona” (Eliseu Quintana) (El Punt Avui)
“L’Estat pagarà deutes pendents de Rodalies, beques i recerca ” (Ara)
“Un estiu com els d’abans” (Diari de Sabadell)

1. Tossuderia o mala fe. El magistrat Juan Carlos Peinado continua impulsant la investigació quant a les activitats professionals de Begoña Gómez. I això, malgrat els dos informes emesos per la Guàrdia Civil en els quals s’indica que no hi ha indicis de delicte; malgrat que la Fiscalia no l’acusi i que l’Audiència de Madrid hagi acotat la investigació del magistrat a dos contractes que l’empresari i professor del màster que dirigeix ​​Gómez, Carlos Barrabés, va obtenir i que s’estan investigant a la Fiscalia Europea perquè es van abonar amb fons Next Generation. Però Peinado no en té prou. I ara ha citat a declarar com a testimoni al marit de Begoña Gómez, que casualment –per si algú no se n’hagués adonat encara– resulta ser el president del Govern contra qui el magistrat adreça des de fa temps els seus dards, en una instrucció curulla d’incoherències i de decisions difícils d’explicar. Tossuderia o mala fe. Que cadascú hi digui la seva. Mentre, però, que es debat si són llebrers o perdiguers, Manos Limpias, Vox i el PP van fent la feina de soscavar la credibilitat de Sánchez qui, al cap i a la fi –i que com diu Vox “no descansarem fins a fer fora el clan corrupte que ocupa La Moncloa i que paguin davant un tribunal”–, és la preuada peça de caça des de fa temps es volen cobrar. La pregunta continua essent la mateixa: qui ha de parar els peus al magistrat Peinado? I pagarà el magistrat per la feina mal feta i el mal que està ocasionant? Un Estat de dret amb prou garanties hauria de poder oferir fórmules capaces d’impedir actuacions judicials quan, com en aquest cas, no s’entreveu una consistència jurídica suficient.

2. Les estadístiques diuen que 3 de cada 4 persones que delinqueixen en el conjunt de l’Estat han nascut a Espanya. Feijóo, fa el desentès i no s’està gens ni mica a l’hora de vincular, en un discurs marcadament xenòfob, immigració, delinqüència i inseguretat. D’aquesta manera és com el PP es va apropant de mica en mica a Vox, en la línia, a més, dels populismes d’extrema dreta que malauradament floreixen arreu alimentats per les mentides i tergiversacions amb el suport de les xarxes socials a les quals els moviments de la ultra dreta alimenten.

3. Ernest Maragall, s’ha donat de baixa com a militant d’ERC. Amb aquesta acció no fa més que agreujar una mica més la crisi interna que es viu a casa dels republicans. Mentre, Salvador Illa, pas a pas, va consolidant el camí que l’ha de portar a la seva investidura com a president de la Generalitat de Catalunya, ara amb l’acord assolit entre Estat i Generalitat pel qual es transferiran a l’ens autonòmic 1.520 milions amb els quals s’eixugarà el deute acumulat per Rodalies, beques i recerca.

  • Dimecres 24 de juliol de 2024

Els titulars de la jornada:
“La quitació del FLA s’interposa en la negociació de la investidura” (El Periódico)
“El Govern central i ERC fan passos decisius cap a l’acord d’investidura” (La Vanguardia)
“PP, Vox i Junts tomben a Sánchez la senda fiscal i la llei d’estrangeria ” (El País)
“No és fàcil viure de la música” (Ginestà, grup de música) (El Punt Avui)
“El Sabadell respon a l’opa del BBVA amb uns resultats històrics” (Ara)

Atac de banyes. No sé si li convenia a Junts votar ahir al costat de Vox i del PP i rebutjar d’aquesta manera dos assumptes –la reforma de la llei d’estrangeria per al repartiment obligatori de menors migrants amuntegats a les Canàries i la fixació dels objectius d’estabilitat a partir dels quals preparar els pressupostos generals de l’Estat de l’any vinent– en l’últim ple del Congrés abans de les vacances. Certament, l’actitud de Junts ahir al Congrés pot tenir una doble motivació: d’una banda, que Pedro Sánchez no doni per descomptats els set vots de Junts al Congrés “a canvi de res”. De l’altra, l’enuig de la formació que Puigdemont lidera –un atac de banyes– arran de la previsible imminència d’un acord entre PSC i ERC que haurà de permetre que Salvador Illa sigui investit com a nou president de la Generalitat de Catalunya i que si això es concreta deixarà a Puigdemont fora de joc a despit que de la màniga pugui treure’s encara alguna carta amagada per sacsejar l’ambient. Però que això sigui així, no obsta perquè per la història quedarà que Junts, en dues votacions rellevants al Congrés dels Diputats, va preferir estar al costat del PP i de Vox que l’únic que persegueixen és fer caure el Govern com sigui, encara que –com en el cas del PP– de preferir deixar a banda els interessos quant a persones migrants d’una comunitat –la Canària– en la qual governen. Un precedent, el de Junts, gens fútil a tenir molt en compte… I de moment, aquí ho deixo!

  • Dijous 25 de juliol de 2024

Els titulars de la jornada:
“El TSJC desmunta la zona de baixes emissions de les rondes de BCN” (El Periódico)
“El Suprem crida al TC a tombar l’amnistia perquè afavoreix als ‘colpistes’” (La Vanguardia)
“ERC accelera la negociació per a consultar a les seves bases si investeix a Illa” (El País)
“L’extrema dreta confronta per dividir” (Blai Mateu) (El Punt Avui)
“Aragonès demana a Sánchez un pas clar amb el finançament” (Ara)
“Resultats rècord del Banc, que ofereix més dividend” (Diari de Sabadell)

Si dediquéssim temps a les hemeroteques i a les fonoteques, podríem comprar allò que es deia passaria fa un any amb allò que avui, de veritat, està passant. Un exemple: El 22 de març de 2023, Josep Oliu, president de BancSabadell, en ocasió de la junta general d’accionistes, criticava que l’impost extraordinari al sector amb el qual el Govern es proposava recaptar 3.000 milions d’euros en dos anys i assegurava que “el banc haurà d’absorbir la contribució extraordinària de l’impost a la banca en detriment d’una rendibilitat més gran per a l’accionista” i afegia que per això mateix i en defensa precisament de l’accionista, el banc havia “recorregut l’ordre ministerial que imposava aquesta nova càrrega”. Només han passat setze mesos perquè en ocasió de la presentació de resultats corresponents al primer semestre de 2024, el conseller delegat del Banc, González-Bueno, manifesti que la rendibilitat del banc “ha assolit al tancament del semestre el 13%” i que la seva previsió era que aquesta rendibilitat es mantingués tot el 2024. Per la seva part, Josep Oliu, ressaltava que “d’acord amb aquestes expectatives tan positives hem elevat el nostre compromís de retribució a l’accionista”. Una retribució amb càrrec als exercicis del 2024 i del 2025 que suposarà satisfer un dividend de 23 cèntims per acció, l’equivalent a un  27% del valor que té el Banc a la borsa. Algú es recorda ara dels diners públics esmerçats per salvar la banca després de la crisi financera del 2008 i quants d’aquests diners han retornat a la caixa d’on havien sortit? En aquest sentit, el Banc d’Espanya, el juny de 2017, donava per perduts 60 mil milions d’euros dels 101.500 que havien sortit de les arques públiques. I així, mentre es socialitzem les pèrdues, es privatitzen els beneficis. Cal afegir res més?

  • Divendres 26 de juliol de 2024

Els titulars de la jornada:
“Una empresa mixta gestionarà el sistema de seguretat de l’AMB” (El Periódico)
“PSC i ERC negocien que Catalunya recapti els impostos que paga” (La Vanguardia)
“La cúpula d’ERC tem que el retorn de Puigdemont desestabilitzi les seves bases” (El País)
“Musicalment, sóc molt curiosa i voraç” (Julieta Benegas) (La República – El Punt Avui)
“Els Jesuïtes reconeixen 145 casos d’abusos sexuals a Catalunya” (Ara)

Puigdemont diu que renuncia a presentar la seva candidatura per ser investit president de la Generalitat de Catalunya. És una manera particular de veure les coses, atès que en cap moment, des de les eleccions, ha tingut la més petita possibilitat de poder-la presentar amb garanties d’èxit. Confiar que els socialistes podien abstenir-se per tal que ell pogués ser investit president, era i continua essent una entelèquia. La qüestió és saber ara fins on Junts farà arribar la seva ‘venjança’ per aquesta no investidura de Puigdemont, no pas a Catalunya –que també– sinó a Madrid on apujarà el ‘preu’ dels seus set vots que són decisius per a garantir l’estabilitat del Govern Sánchez. En aquest sentit, les votacions de Junts dimarts passat en contra de la reforma de la llei d’estrangeria i la fixació dels objectius d’estabilitat, ja varen ser un primer avís. Atents, en qualsevol a les següents jugades, sobretot si, amb el vistiplau de les bases republicanes, hi ha acord entre PSC i ERC per investir Salvador Illa i Puigdemont compleix amb la promesa de tornar a Catalunya per assistir al ple d’investidura, amb tot el que aquest fet pot comportar, detenció inclosa…

  • Dissabte 27 de juliol de 2024

Els titulars de la jornada:
“Els Jocs Olímpics de la ‘grandeur’” (El Periódico)
“’0Grandeur’ olímpica” (La Vanguardia)
“França obre els Jocs amb brillantor malgrat un sabotatge massiu al tren” (El País)
“El pas per la policia m’ha fet millor historiadora” (Montserrat Duch Plana) (La República – El Punt Avui)
“Himne a l’amor sota la pluja” (Ara)
“L’òpera de Sabadell sedueix Estònia” (Diari de Sabadell)

1. Cada quatre anys, coincidint amb l’obertura d’uns nous Jocs Olímpics, les meves emocions i els meus pensaments em retornen indefectiblement a aquell mític 25 de juliol de 1992 quan, a l’Estadi Olímpic de Montjuïc va tenir lloc l’acte oficial d’obertura dels Jocs de Barcelona. Uns Jocs –i d’aquí també la meva emoció– que vaig tenir ocasió de viure de ben a prop, tant pel que fa a la seva preparació com a la celebració, pel fet que en aquells moments jo dirigia el Centre Internacional de Premsa de Barcelona i en aquesta meva condició, també el Barcelona Press Service des del qual es prestà servei als periodistes no acreditats davant els Jocs arribats a Barcelona amb l’objectiu de donar a conèixer la ciutat i viure l’esdeveniment des del carrer per plasma-ho després en sengles reportatges que donaren la volta al món. A tall d’anècdota explicaré que una vegada celebrats els Jocs Olímpics i Paralímpics del 92 –i si la memòria no em traeix–, en un comentari aparegut a la revista Time a finals del 1992, fent un balanç del que havia estat l’any des del punt de vista esportiu, en referir-se als Jocs desenvolupats en una ciutat que qualificava d’excepcional, motivada i mobilitzada, proposava que una vegada s’haguessin celebrat els d’Atlanta (1996), els Jocs tornessin a Barcelona i si quedessin per sempre més…

2. Llegeixo que la necessitat de nous habitatges a Espanya s’acosta a les 150.000 unitats anuals a tot Espanya. A partir d’aquesta dada del Banc d’Espanya fàcil és establir que el dèficit d’habitatges s’ha incrementat, només en els tres darrers anys, en unes 600.000 unitats. Les víctimes principals d’aquesta situació són els joves, els quals, només el 15,9% estan en disposició d’emancipar-se, segons un estudi de la Universitat Pompeu Fabra i de l’Associació de Promotors i Constructors d’Edificis de Catalunya, a despit que al seu torn, solament el 6% tenen possibilitats d’endeutar-se per comprar-ne un. L’habitatge de lloguer, després d’un any d’aplicació de la nova llei d’habitatge, no ha contribuït a apaivagar la situació, ans al contrari, atès que en el decurs dels darreres 12 mesos, el preu de lloguer ha augmentat un 13%. Si ens cenyim a Catalunya, s’observa que a causa d’aquest estat de coses, l’edat d’emancipació dels joves catalans se situa en els 29,8 anys de mitjana, quatre anys per sobre de la mitjana europea –que és de 26– i lleugerament inferior als 30,3 anys de la resta de l’Estat. Són tan sols unes xifres esparses que, en qualsevol cas, posen negre sobre blanc el fracàs fins ara ­de les polítiques aplicades en un intent de revertir la manca d’habitatge assequible, ja sigui de compra o de lloguer. No sé quina és la solució al problema. Allò que sí sé és que sense una acció comuna, capaç de d’aglutinar actuacions i competències disperses, el mal no tindrà remei. En unes altres paraules: cal una acció decidida en la qual han d’estar implicades tant l’administració de l’Estat, com les autonòmiques i locals. També els promotors. De camí a recórrer n’hi ha. El què no hi ha, però, és temps…

  • Diumenge 28 de juliol de 2024

Els titulars de la jornada:
“Les pimes pateixen el 70% dels ciberatacs” (El Periódico)
“Israel amenaça al Líban per una matança de nens” (La Vanguardia)
“El cobrament d’impostos, darrer obstacle per investir a Illa ” (El País)
“El cine d’autor mata, com el tabac” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Quant ens costa la monarquia” (Ara)

1. En quatre dies hem tingut de passar per urgències del Parc Taulí de Sabadell en tres ocasions sense que, de moment, s’hagi resolt del tot l’origen de la causa que ens hi ha portat. Constatar solament, que en cadascuna de les tres vegades que hi hem anat, el temps d’espera per a ser atesos després del corresponent triatge, ha estat en tots els casos superior als 75 minuts. Un temps superior als 62 minuts que el departament de Salut de la Generalitat de Catalunya addueix com a mitjana i, en qualsevol cas, molt per sobre dels 40 minuts de mitjana d’espera d’abans que es fessin efectives les retallades del 2010. Res a afegir…

2. El president estat Carles Puigdemont diu que manté intacta la seva voluntat de tornar a Catalunya per assistir al debat d’investidura de Salvador Illa. I això al mateix temps que assegura que “no hi haurà més campanyes electorals a l’exili (…), peti qui peti, i tant si es vol com si no”, per afegir que si bé “seria legítim des del punt de vista personal quedar-me a casa” creu que ha de tornar i que “només un cop d’Estat” ho pot impedir. “Espero que les forces generals de l’Estat evitin una detenció il·legal i arbitrària”. Aquest conjunt de declaracions van ser fetes ahir als Banys d’Arles i Palaldà, coincidint amb el cinquè aniversari de la fundació de Junts i amb l’etapa final de les negociacions entre el PSC i ERC per investir Illa. És en aquest context, que la reentrada en escena de Puigdemont després d’uns dies de silenci, cal interpretar-la com a un darrer i desesperat intent de desestabilitzar, d’una banda, la negociació entre socialistes i republicans. De l’altra, forçar la màquina per aconseguir que ERC –o les seves bases en cas d’acord– no s’avingui a pactar amb els socialistes i d’aquesta manera provocar unes noves eleccions que, de fet, és l’escenari i l’única estratègia que des del primer dia Puigdemont persegueix, convençut com està que unes noves eleccions li seran favorables.

  • Dilluns 29 de juliol de 2024

Els titulars de la jornada:
“Les garanties del PSOE obstacle final de la investidura” (El Periódico)
“La cúpula d’ERC debat si pacta amb el PSOE o porta Catalunya a les urnes” (La Vanguardia)
“ERC i PSC pendents d’Hisenda per investir a Illa” (El País)
“Cal canviar la mirada. Tothom ha de poder accedir a la cultura” (Sònia Gainza) (El Punt Avui)
“El finançament, l’últim escull per investir Illa a l’espera de les bases d’ERC” (Ara)

La dimissió de Joe Biden ara fa una setmana ha resultat ser –com s’està evidenciant aquests dies– una bona notícia pels EUA, alhora que una de pèssima per a un Trump “guanyador” que preferia enfrontar-se a un desgastat i ancià Biden i que ara ha de refer tota la seva estratègia per competir amb una dona jove, forta i combativa com Hamala Harris. Biden haurà estat, malgrat tot, un bon president i el seu sacrifici per “salvar la democràcia” que Trump diu defensar quan en realitat n’és una amenaça, el fa sortir per la porta gran a l’haver avantposat els interessos del seu partit i del país als propis. Amb Kamala Harris com a candidata presidencial, els Demòcrates han recuperat enters de cara a la cursa electoral que culminarà el novembre. Harris, només en set dies, ha aconseguit unir el partit al seu redós i deixar enrere la imatge desdibuixada que fins ara havia projectat. Davant seu l’oportunitat de construir-ne una de nova suficientment atractiva per als molts indecisos que no volien veure ni Biden ni Trump a la Casa Blanca i que amb Harris tindran l’ocasió de votar contra Trump. Harris té quatre mesos per aconseguir-ho. A favor seu la joventut, el pertànyer a una minoria racial sovint discriminada, la defensa que en fa de l’avortament, la condició de fiscal defensora de la llei davant qui ha estat condemnat com a delinqüent i que té altres judicis oberts. Harris, només en una setmana, ha recuperat la confiança dels electors. D’aquí que no ha sorprendre que li estiguin plovent fons que provenen de donants que es mostraven reticents a lliurar-los a Biden. Trump és, certament i segons les enquestes, el favorit. Però res no està del tot escrit. Menys quan Harris, que no surt com a favorita, deixarà la pell per a guanyar-lo.

  • Dimarts 30 de juliol de 2024

 Els titulars de la jornada:
“La direcció d’ERC avala davant les bases l’acord amb Illa” (El Periódico)
“ERC acorda investir Illa a canvi d’un ‘concert econòmic solidari’” (La Vanguardia)
“ERC acorda el concert fiscal a Catalunya per investir a Illa” (El País)
“Amb una població lectora limitada no calen tantes novetats” (Eric del Arco) (El Punt Avui)
“La direcció d’ERC pacta un ‘concert econòmic solidari’ per investir Illa” (Ara)
“L’Ajuntament aprova la compra del Museu del Gas” (Diari de Sabadell)

Semàntica. Segons el diccionari General de la Llengua Catalana, semàntica és aquella part de la lingüística que estudia el significat dels mots. És així que arran de l’anunci del preacord assolit ahir entre el PSC i ERC –gràcies al qual, si les bases republicanes l’avalen, Salvador Illa serà investit, la setmana vinent, president de la Generalitat de Catalunya– i de la terminologia utilitzada per ERC a l’hora de presentar-lo, se’n desprèn que caldrà parar molta atenció al significat –per separat i en conjunt– dels mots “concert econòmic solidari”, atès que cadascú els hi acabarà donant el significat que més els convingui en funció del lloc que ocupa i dels interessos polítics que defensa. De moment, en l’espera de conèixer amb detall la lletra petita del preacord, haurem de conformar-nos amb el devessall d’opinions i d’interpel·lacions a favor i en contra del preacord que avui marcaran la jornada. Davant tot plegat, abans no sigui massa tard i amb el risc evident d’equivocar-me, m’afanyaré a deixar constància d’un parell d’aspectes que des del meu parer no són gens menys rellevants. El primer, que el preacord pot ser, digui el que digui la lletra petita, la base a partir de la qual construir una nova etapa per a Catalunya resultat del treball continuat i silenciós que des del 2019 venen desplegant socialistes i republicans. El segon, posar de relleu quins són els enemics no menors que des d’ara i fins divendres desplegaran tots els seus recursos per tal de condicionar, a la contra, el preacord i d’aquesta manera que les bases republicanes s’hi mostrin en contra. Que quins són aquests enemics? Doncs, d’una banda, Carles Puigdemont i Junts que negaran la bondat del preacord i que tindran cura de fer un xantatge emocional a les bases republicanes que bé farien de no oblidar el comportament de Junts envers ERC durant la darrera legislatura, però no només. De l’altra, la verborrea habitual madrilenya que es produeix quan, confonent volgudament l’interès general amb el particular, es llencen contra aquells que intenten trobar un acomodament legal a la diversitat territorial espanyola. I, finalment, la debilitat parlamentària de la qual disposa Sánchez que farà difícil garantir el compliment d’allò que ara s’ha pactat amb ERC. D’aquí que, en l’espera de saber-ne més detalls, el preacord és, més aviat, un full de ruta que marca el camí que republicans i socialistes es proposen desplegar d’ara endavant. El repte que tenen davant no és fàcil, però no intentar-ho encara és pitjor…

  • Dimecres 31 de juliol de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Pimec i els sindicats avalen el finançament pactat per PSC i ERC” (El Periódico)
“Sánchez avala el pacte PSC-ERC i defensa la singularitat de Catalunya“(La Vanguardia)
“El PSOE defensa el seu pacte amb ERC com el final del ‘procés’ però evita explicar-lo” (El País)
“Escric com escric gràcies al fet d’haver estat guionista de còmic” (Andreu Martín) (El Punt Avui)
“El PSOE fa seu l’acord ERC-PSC” (Ara)

1. Acabo de llegir amb deteniment el contingut del preacord que varen assolir ERC i PSC abans d’ahir i després de fer-ho, em ratifico en la meva opinió de que el document reflecteix el compromís –i això no és poc– d’ambdues formacions polítiques d’avançar cap a una reformulació de les relacions entre Catalunya i Espanya, règim tributari inclòs. És a dir, el preacord és un full de ruta en el qual es detallen els passos que ambdues parts es comprometen seguir, tenint en compte les circumstàncies del moment i amb la voluntat de conformar una majoria parlamentària al Congrés dels Diputats que els faci possible. El camí, també ho escrivia ahir, no serà fàcil. Però atès el context enmig del qual ens movem, malbaratar l’oportunitat que el preacord suposa, és d’una irresponsabilitat política supina, si més no per les conseqüències que se’n poden derivar. La primera, la repetició d’eleccions i en conseqüència mantenir Catalunya en l’estat d’inanició que des de anys es troba fins pràcticament a finals d’aquest anys. La segona, dilapidar l’esforç fins ara esmerçat per superar l’atzucac en el qual ens trobem.

2. Més enllà de les nostres foteses i fronteres, les coses no acaben eufemísticament d’anar bé, ja que el conflicte entre Israel i Gaza es complica cada dia que passa, la qual cosa fa que les esperances d’una pau propera s’esvaeixin. És en aquest context que l’assassinat anit del líder de Hamàs, Ismail Haniyeh, en un atac perpetrat a l’Iran, l’autoria del qual la milícia ha atribuït a Israel, i l’atac perpetrat per l’exèrcit israelià al bastió de Hezbolà a Beirut com a resposta a l’atac de Hezbolà als Alts de Golan dissabte passat amb 12 nens morts, que el conflicte que es viu al Pròxim Orient pot acabar derivant en una guerra regional de conseqüències imprevisibles.