• Dijous 1 d’agost de 2024

Els titulars de la jornada:
“La caiguda del líder de Hamàs aviva una guerra regional” (El Periódico)
“L’assassinta del líder de Hamàs eleva el risc que Gaza exporti la seva guerra” (La Vanguardia)
“Sánchez advoca per la ‘federalització de l’Estat’ després de l’acord amb ERC” (El País)
“Em sorprèn que hi hagi gent que no sap que existeix el Mas Miró” (Elena Juncosa) (La República – El Punt Avui)
“Junqueras evita el xoc amb Rovira i no s’oposa al pacte amb el PSC” (Ara)
“El Portal Sud, abans i després” (Diari de Sabadell)

 Encetem el mes d’agost. Un mes que, temps era temps, es distingia per ser un mes tranquil des del punt de vista laboral i tanmateix sense massa notícies en l’ordre polític. Un mes que era dominat per unes vacances que tot ho apaivagaven i ajornaven fins que arribés el setembre quan, de mica en mica, tocava retornar al ritme habitual per acarar la recta final de l’any. No serà així enguany en què, demà mateix, sabrem si hi haurà investidura d’Illa la propera setmana o si, en cas que guanyi el ‘no’ a la pregunta que els republicans han efectuat a les seves bases, ens veurem abocats a unes noves eleccions. En qualsevol cas, siguin quins siguin els resultats de la consulta que, en part recolliran el malestar dels militants envers els òrgans de govern del seu partit, una cosa és evident: Salvador Illa podrà agradar més als uns i menys als altres, però durant les darreres setmanes s’ha mostrat com el líder discret –la força tranquil·la– que ha preferit apostar per la via del diàleg i de la negociació sense escarafalls, per assolir acords amb ERC. Que els déus ens siguin propicis… que bona falta ens fa.

  • Divendres 2 d’agost de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Barcelona activa el projecte d’unir el tramvia a la Diagonal” (El Periódico)
“Rússia i Occident fan l’intercanvi de presos més gran des de la guerra freda” (La Vanguardia)
“Rússia i Occident efectuen el major canvi de presos des de la Guerra Freda” (El País)
“Tinc sempre molt presents els motius pels quals vaig triar cantar” (Sara Blanc) (La República – El Punt Avui)
“Rússia i Occident fan l’intercanvi de presos més gran des de la Guerra Freda” (Ara)

1. Ahir, mentre dinàvem amb uns molt bons amics a Montgat, se’m va apropar una persona, la qual després de demanar perdó per la intromissió, em va preguntar si jo era el Joan Brunet i Mauri (sic). Davant la pregunta, el primer que vaig pensar és que es tractava d’una persona que em devia conèixer molt, atès que recordava perfectament el nom i cognoms amb els quals, certament, jo sempre signo i reivindico. Després de manifestar-li la meva sorpresa i de lamentar que no el reconegués, m’explicà que havíem coincidit durant els meus anys d’estada a la Universitat Pompeu Fabra quan jo hi desenvolupava funcions de cap del Gabinet del Rectorat. A partir d’aquesta pista, vaig ubicar el personatge i vàrem comentar alguns aspectes d’aquells dies professionalment compartits i impossible d’esborrar de feia vint-i-quatre anys! Us puc ben assegurar que el seu gest de venir-me a saludar em va alegrar especialment pel fet que si ho va fer és perquè servava –com després en la conversa em va demostrar– un bon record de la nostra relació d’aquells anys… Però al tornar a casa m’havia de trobar amb una altra agradable sorpresa: dues bones amigues que, almenys que jo sàpiga no es coneixen entre elles, coincidien en preguntar-me a través del whatsapp si em passava quelcom. Justificaven la pregunta pel fet que feia dies que no ‘cumplia’ amb el meu ritual de penjar imatges de les meves passejades matineres al ‘feisbuc’. En definitiva, dos gestos aparentment petits però que són immensament grans pel que signifiquen i representen. Dos gestos aparentment petits que us ho ben asseguro em van entendrir i en varen emocionar. Gràcies!

2. Avui és el dia en el qual els militants d’ERC de Catalunya decideixen si volen que el país continuï dins el bucle en el qual fa anys que estem instal·lats, o ha arribat el moment de fer política seriosament i d’aconseguir resultats que siguin avantatjosos per la ciutadania. En unes altres paraules el preacord assolit entre ERC i PSC possibilita fer un canvi de cicle positiu al poder tornar a la política de les coses després de massa anys de confrontació i de repressió. En paraules de Josep Ramoneda: “És el moment d’ajornar allò i que és impossible i de treballar per allò que és possible”.

  • Dissabte 3 d’agost de 2024

 Els titulars de la jornada:
“ERC dona “un si vigilant” al pacte perquè Illa sigui president” (El Periódico)
“ERC rep l’aval de les seves bases per investir president Salvador Illa” (La Vanguardia)
“El suport d’ERC a Illa obre un nou cicle polític a Catalunya” (El País)
“Jo sóc tastaolletes i em considero molt eclèctic” (Francesc Cassú) (La República – El Punt Avui)
“Les bases d’ERC sonen via lliure a la investidura d’Illa” (Ara)
“Assumptes urgents” (Diari de Sabadell)

1. Avesats com estem a atorgar la qualificació d’històric a qualsevol jorn per a qualsevol cosa, costa avui de repetir que ahir va ser, en efecte, un dia històric per Catalunya. I és que amb el “sí” de les bases republicanes de votar a favor de la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat de Catalunya la setmana vinent, es col·locava la primera pedra a un nou cicle en la política catalana. Davant això, de moment em quedo amb el títol i contingut de l’article que Joan Tardà signa avui a El Periódico que arrenca així: “Bravo per ERC! Comença la partida! A pena de viure moments difícils, Esquerra ha sigut capaç d’oferir un exemple de participació i de debat desgraciadament bastant inèdit en el panorama dels partits polítics actuals.”

2. Queda per saber què farà Carles Puigdemont, atès que, d’una banda, va prometre que tornaria a Catalunya en ocasió del ple d’investidura encara que no fos per investir-lo a ell. De l’altra, que en el cas que no fos ell l’investit com a president de la Generalitat de Catalunya, renunciaria al seu escó. De fet, amb relació a tot plegat, Puigdemont ha donat a conèixer una extensa lletra adreçada a la ciutadania que encapçala amb el títol de “Set anys a l’exili, l’amnistia, la investidura i la presó”, en la qual, en la primera part, explica per què va optar per l’exili, mentre que, en la segona part, prepara la seva detenció. Tot l’escrit traspua un personalisme decimonònic fins al punt que pràcticament en cap moment de la missiva fa referència a Catalunya. Caldrà estar molt atents als pròxims moviments. Els d’ell i els dels seus incondicionals que ja han cridat a la mobilització en la línia de la consigna amb la qual Puigdemont tanca la seva carta de què ara “no es tracta de vessar llàgrimes, sinó de treure les urpes”.

  • Diumenge 4 d’agost de 2024

 Els titulars de la jornada:
”Illa garanteix a ERC i els Comuns que complirà íntegrament els pactes” (El Periódico)
“Illa assegura que el pacte de finançament ‘no va contra ningú’” (La Vanguardia)
“L’oposició porta al carrer el pols contra el ‘chavismo’” (El País)
“Hi ha molta vida artística fora de Barcelona” (Gisel Noé) (L’Econòmic – El Punt Avui)
“El meu compromís és garantir els acords íntegrament” (Salvador Illa) (Ara)

1. Llegeixo l’entrevista que el digital El Món ha fet a Laura Borràs, en el decurs de la qual, la presidenta de Junts acusa a ERC d’haver “canviat de bàndol, de bloc (…) a l’haver sortit voluntàriament del bloc independentista perquè ha prioritzat (…) el bloc d’esquerres (…) quan nosaltres pensem que en un procés d’alliberament nacional cal prioritzar el bloc nacional”. Més endavant, Borràs, assegura que “l’independentisme era majoritari l’1 d’octubre i ha estat majoritari també al Parlament fins a les últimes eleccions (…) i ara ens trobem amb una circumstància en la qual pot haver-hi molts canvis, però no canvia el nostre convenciment que el que més necessita aquest país és arribar a la independència”. És evidentment que es tracta d’una manera com una altra de llegir el moment pel qual transita Catalunya, possiblement perquè Borràs no s’ha adonat encara –o no es vol adonar– que els temps estan canviant i que aquella Catalunya del 2010 i del 2017 en la qual el país estava polaritzat a l’entorn de dos eixos –el nacional i el social– ha canviat i que viure de “velles passions” no condueix a enlloc, ans el contrari. Però allò que de l’entrevista més m’ha sorprès ha estat el passatge en el qual Borràs assegura que “la unitat [de l’independentisme] es pot predicar, però s’ha de practicar. I des de Junts, sempre hem estat disposats a aquesta unitat”. Bufa! Quina memòria més curta té Borràs quan oblida que ha estat Junts qui més bastons ha posat a les rodes de la unitat de l’independentisme. Cal recordar a aquestes alçades que va ser Junts qui va deixar a l’estacada el govern Aragonès després d’haver-lo criticat durament des de dins mateix? El remat i gol de l’entrevista el trobem, això no obstant, en aquestes paraules: “Ara som a les portes d’un debat d’investidura d’un president espanyolista a la Generalitat amb vots d’un partit independentista, i potser amb el president de la Generalitat a l’exili, que tornarà, detingut. La pregunta és què farà el senyor Illa si el president de la Generalitat a l’exili és empresonat perquè l’amnistia que el seu partit ha impulsat i votat no se li aplica?”. La pregunta no és què farà el senyor Illa sinó què farem tots plegats per tornar aquest nostre país a la normalitat del debat polític que mai no hauria d’haver estat segrestat.

2. Per la seva banda, Salvador Illa es mostra “satisfet, content i esperançat” després d’haver consolidat amb ERC i amb els Comuns els 68 suports necessaris per a convertir-se en president de la Generalitat de Catalunya. “El meu compromís i el del PSC –ha dit– ­és complir íntegrament els acords amb ERC i els Comuns” conscient que “hi pot haver inconvenients, dificultats, qüestions sobrevingudes” que caldrà anar superant a mesura que es produeixin. “La voluntat de Salvador Illa de ser president negociant el sí d’Esquerra implicava la predisposició a transaccionar per explorar un nou espai entre l’statu quo i la secessió. Després de tant de temps perdut, seria una llàstima malbaratar aquesta oportunitat” ha escrit amb molt d’encert Jordi Amat a El País.

  • Dilluns 5 d’agost de 2024

Els titulars de la jornada:
“El 20% de geriàtrics no obtindran la nova acreditació del Govern” (El Periódico)
“Alerta màxima a l’Orient Mitjà davant les represàlies de l’Iran” (La Vanguardia)
“El retorn de Puigdemont amenaça en alterar la investidura d’Illa” (El País)
“No vaig estudiar filologia catalana per si em castraven” (Josep Pedrals) (El Punt Avui)
“El factor Puigdemont plana sobre la investidura d’Illa” (Ara)

Aquesta no serà una setmana gens fàcil de transitar. De moment, el president del Parlament, Jordi Rull, ha ajornat –a petició d’ERC– la ronda de consultes prèvia a proposar Salvador Illa com a candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya. La raó, esperar el resultat de la votació que aquest vespre faran les joventuts republicanes quant al vot que Mar Besses, la seva representant a la cambra catalana, ha d’emetre a l’hora d’investir Illa. És evident que si el vot és contrari a donar-li suport, possiblement no es farà la sessió d’investidura i això ens abocarà de pet a unes noves eleccions en les quals, el beneficiat més seria Puigdemont en detriment d’ERC. Cas, però, que les joventuts republicanes avalin la investidura d’Illa, quedarà per veure com es resolt la qüestió relativa a la detenció de Puigdemont tan bon punt trepitgi Catalunya. Tot plegat configura un panorama ben poc engrescador pel fet que podem marxar de vacances sabent que el 13 d’octubre tornarem a comparèixer davant les urnes, i qui sap si per partida doble, davant la possibilitat que Pedro Sánchez convoqui eleccions generals avançades per aquella mateixa data. I és que els camins de la política són enrevessats i inescrutables…

  • Dimarts 6 d’agost de 2024

Els titulars de la jornada:
“El preu de la llum arribarà a duplicar-se aquest semestre” (El Periódico)
“El temor d’una recessió als EUA sacseja les borses mundials” (La Vanguardia)
“Sacsejada en les borses mundials per temor a una recessió als EUA” (El País)
“No hi ha ningú al món ni en la història que ha tingut accés al que jo he tingut accés” (Albert Serra) (El Punt Avui)
“Les joventuts d’ERC confirmen el seu vot a la investidura d’Illa” (Ara)
“Més accions contra plagues, que augmenten amb la calor” (Diari de Sabadell)

Hi havia dubtes, però finalment les joventuts republicanes aposten per un si “contundent i vigilant” a la investidura d’Illa. En aquest context, a Puigdemont li queda una sola ‘jugada’ per intentar que Illa no pugui arribar a la presidència de la Generalitat, jugant amb el seu retorn a Catalunya i posterior detenció. Si per aquesta via no aconsegueix el que persegueix, a Puigdemont li quedarà la revenja en forma d’aliança amb el PP per fer caure el Govern Sánchez. Hora és, però, que Puigdemont caigui del cavall d’una vegada i s’adoni de la seva més absoluta solitud, més quan ha anat dinamitant les seves relacions amb ERC. Hora és que Puigdemont s’adoni que la Catalunya d’avui ben poc té a veure amb la Catalunya que ell va abandonar el 2017, també pel que fa a les relacions amb Madrid.

  • Dimecres 7 d’agost de 2024

Els titulars de la jornada:
“Illa ja és candidat a la investidura sota l’amenaça de boicot de Junts” (El Periódico)
“La investidura d’Illa es fixa per demà en plena ruptura independentista” (La Vanguardia)
“Harris desafiarà a Trump amb un número dos de marcat perfil progressista” (El País)
“Els cuiners no curem el càncer. Rebaixem l’ego” (Maria Nicolau) (El Punt Avui)
“Illa prepara un executiu amb perfils transversals” (Ara)

Comença el ‘show’. M’haureu de perdonar aquesta frivolitat, però és que una vegada superats tots els tràmits previs a la investidura de Salvador Illa i que el president del Parlament hagi anunciat el ple d’investidura per demà dijous, tot queda supeditat ara al show que es pot muntar a partir del retorn del president estat Puigdemont i de la seva gairebé segura detenció. No seré pas jo qui no reconegui el dret de Puigdemont a retornar i a poder-ho fer sense ser privat de llibertat. Només faltaria! Però que això sigui així -que òbviament ho és-, no priva que amb una única finalitat de fer soroll mediàtic i de sobretot, i si això encara fos possible, aconseguir esgotar terminis i haver d’anar a unes noves eleccions, amb la qual cosa s’estaria vulnerant la voluntat de la ciutadania expressada el 12 de maig a través de les urnes. Assisteix a Puigdemont el dret a tornar i a no ser detingut per cap concepte. No l’assisteix, però, el dret a què amb la seva actitud obligui a ajornar un debat d’investidura i menys encara a transgredir els drets democràtics de tot un poble al qual ell assegura servir. De moment, des del món de la comunicació, ja estem assistint a un espectacle lamentable -que eclipsa el que realment és el més important- talment com si es tractés de trobar on Willy és, en aquest cas a Puigdemont.

  • Dijous 8 d’agost de 2024

Els titulars de la jornada:
“Puigdemont interfereix en la investidura d’Illa” (El Periódico)
“Catalunya afronta el canvi polític amb la tensió del retorn de Puigdemont” (La Vanguardia)
“Catalunya inicia un canvi de rumb condocionat pel retorn de Puigdemont” (El País)
“Retorn” (El Punt Avui)
“Puigdemont intyentarà ser a la investidura d’Illa” (Ara)
“Obres de nit” (Diari de Sabadell)

Dia estrany el d’avui que sens dubte passarà a la història de Catalunya. D’una banda, i aquest és el fet més transcendent, perquè Salvador Illa ha estat investit president de la Generalitat de Catalunya en contra de tot el que ahir mateix se suposava. De l’altra, perquè amb la investidura d’Illa s’ha posat punt final a l’etapa marcada pel processisme, alhora que se n’obre una altra de nova. I tot en un dia en el qual Carles Puigdemont ha aparegut com havia promès que faria, per fer-se fonedís immediatament després, sense que la seva actitud hagi aconseguit –paradoxalment i com semblava que volia– impedir el ‘normal’ desenvolupament del plenari d’investidura. L’astúcia de Puigdemont ha sucumbit, una vegada més, a la realitat de la política.

  • Divendres 9 d’agost de 2024

Els titulars de la jornada:
“President Illa” (El Periódico)
“Illa, president” (La Vanguardia)
“Illa ‘president’, Puigdemont fugit” (El País)
“Fonedís” (La República – El Punt Avui)
“Puigdedmont torna però evita ser detingut” (Ara)

1. A mesura que es coneixen detalls de l’aparició i desaparició de Puigdemont, creix la perplexitat, les preguntes que hom es fa i les que es pot fer. Temps i dies hi haurà per esbrinar què va passar i perquè va passar.

2. Illa, president. El cert i el que la història retindrà és que ahir va ser investit Salvador Illa president, tot i que l’objectiu de Puigdemont i de Junts no era altra que fer saltar pels aires la sessió parlamentària amb la intenció d’ajornar-ne sine die la seva continuació i forçar, si això encara fos possible, la repetició de les eleccions a l’esgotar-se el termini per a celebrar-la. Sense comentaris.

3. I ara què ha de passar? Una primera derivada és què farà a partir d’ara Puigdemont i que passarà a Madrid, atès que els set escons que Junts té al Congrés de Diputats continuen essent vitals per la continuïtat del govern Sánchez i això fins el punt que a hores d’ara no es pot descartar que Junts acabés donant suport a una hipotètica moció de censura en complicitat amb el PP. I què farà Puigdemont? Qui ho sap, acostumats com estem en els girs de guió als quals ens té avesats. Cal tenir en compte, però, que Puigdemont no només va dinamitar bona part important del respecte i consideració del qual encara disposava, sinó que amb la seva actitud posava en qüestió el futur de Junts, també al Parlament de Catalunya.

4. L’efecte vacances que malgrat tot són inherents al mes d’agost tindrà sens dubte un alt efecte ‘normalitzador’ després de les vint-i-quatre hores viscudes ahir a Catalunya. Més encara si Salvador Illa comença a governar amb pas ferm i decidit per fer front als molts problemes que planen sobre Catalunya i, sobretot, per recuperar la imatge, ara tan compromesa, dels Mossos d’Esquadra.

  • Dissabte 10 d’agost de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Illa prepara un Govern amb independents i líders del PSC” (El Periódico)
“La cúpula dels Mossos eludeix tota responsabilitat i censura Puigdemont” (La Vanguardia)
“Illa projecta un ampli relleu en la cúpula dels Mossos” (El País)
“El coneixement de l’època moderna és molt escàs” (Agustí Alcoberro i Pericay) (La República – El Punt Avui)
“Enfrontament entre la cúpula dels Mossos i Puigdemont” (Ara)
“Els cultius de marihuana gasten tanta llum com el barri de la Planada” (Diari de Sabadell)

De la ‘intensitat’ política viscuda a Catalunya aquests darrers dies, destacar-ne encara un parell de coses:

1. Que l’atenció mediàtica hagi estat centrada en Puigdemont i les seves vingudes i fugides i no pas sobre allò que era substancial (que a Catalunya comença una nova etapa política amb la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat de Catalunya) ha de ser preocupant i prova de què l’espectacle s’avantposa gairebé sempre al que hauria de ser essencial.

2. Que només Puigdemont pot explicar amb precisió el perquè de la seva performance de dijous passat. Més quan avui, des de Waterloo, ha assegurat que ell no es volia deixar detenir per la policia. D’aquestes paraules cal deduir que tenia molt pensat i estudiat què i com ho havia de fer. I si això és així, encara costa més comprendre el perquè de tot plegat, ja que Puigdemont no només es va fer escàpol i no va aparèixer a l’hemicicle com molts asseguraven que faria, sinó que ni tan sols va emetre el seu vot en contra, se suposa, de la investidura d’Illa.

  • Diumenge 11 d’agost de 2024

 Els titulars de la jornada:
“President Illa: “Unir respectant la diversitat”” (El Periódico)
“Illa confirma el retorn de Catalunya a la normalitat institucional” (La Vanguardia)
“Catalunya enterra la seva revolució independentista” (El País)
“President, per unir i servir” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Vinc a unir i servir” (Salvador Illa) (Ara)

Dues constatacions/reflexions, com sempre personals i intransferibles, confegides a partir dels comentaris que aquests dies he pogut llegir a la premsa i escoltar per part dels tertulians i opinadors.

1. Amb l’elecció d’Illa com a president de la Generalitat de Catalunya, el sentiment independentista continua essent vigent i, tanmateix, plenament lícit. D’aquí que malgrat que és cert que el processisme ha periclitat, les idees independentistes continuen sobre la taula i formen part de la pluralitat que també a Catalunya es dona en la societat. Una altra cosa és que l’independentisme visqui en aquests moments les seves hores baixes, sobretot per la mancat d’un projecte capaç d’aglutinar a aquells que el defensen. Des d’aquest punt de vista, ERC no ha deixat en cap moment de ser un partit independentista articulat entorn d’un programa, alhora amb contingut nacional però també social. Molt al contrari de Junts, que fixa la seva única prioritat en la conquesta de la independència com sigui, sense adonar-se que per assolir la independència, a banda d’un programa, s’han de donar un seguit de condicions i d’entre elles que la ciutadania atorgui el seu suport majoritari al projecte. Mentre això no passi, la independència continuarà essent una entelèquia.

2. Dels discursos retòrics que Puigdemont ha fet aquestes darreres hores, em quedo amb el que des del meu punt de vista és més rellevant: reconèixer la legitimitat del president Illa i del Govern que ell encapçalarà. Potser comença a adonar-se Puigdemont que hora és de tocar de peus a terra i adonar-se que només amb l’emoció res no es pot aconseguir. I que per aconseguir quelcom, a més de l’emoció, cal la raó. Raó que en gran part Puigdemont ha dilapidat amb la seva actuació/performance dels darrers dies que, per cert, algun dia haurà d’explicar…, també als seus.

  • Dilluns 12 d’agost de 2024

Els titulars de la jornada:
“Illa nomena un Govern transversal amb majoria femenina” (El Periódico)
“Illa recorre al poder local del PSC amb gestos de complicitat cap a ERC i l’antiga CiU” (La Vanguardia)
“Illa fitxa a exdirigents de l’antiga CiU i a càrrecs d’ERC” (El País)
“A la cuina no només fem alquímia, la base son els caldos i els sofregits” (Jeroni Castell) (El Punt Avui)
“Illa fa un govern transversal que inclou perfils tècnics ” (Ara)

1. Salvador Illa va per feina i avui pren possessió el nou Govern. Illa, com sabem, és un home –com ho és també Montilla– de poques paraules (vegeu sinó els discursos d’investidura divendres i de presa de possessió ahir), però les poques que diu, de moment, apunten en la bona direcció en un intent, urgent i necessari, de rebaixar la tensió política enmig de la qual ens movem des de fa temps i que ens acaba per fer més mal que no pas bé. Per davant li queda –a Illa i al seu Govern– una feina ingent. D’entrada, però, sembla que el Govern elegit per Illa, està força preparat tècnicament. Caldrà veure si també ho és políticament… Disposa de cent dies de gràcia per començar a demostrar que fets són fets i no pas paraules… No trigarem, d’altra banda, a veure com encarrila el nou Govern els compromisos contrets amb ERC i Comuns… En resum: “davant l’odi polític, ha guanyat la voluntat de tirar endavant el país, per a la qual cosa tan imprescindible és el republicanisme independentista com el catalanisme no independentista”. Són, aquestes, paraules de Joan Tardà que apunten cap a un nou cicle polític. I de moment, aquí ho deixo!

2. Em sorprèn que encara avui, després d’uns quants dies de l’afer Puigdemont, sobretot les tertúlies radiofòniques continuïn entestades a parlar d’ell i especular sobre els seus plans de futur quan, des del meu punt de vista, del que toca ara parlar és del nou Govern de Catalunya que vull s’estrena i dels reptes que té davant.

  • Dimarts 13 d’agost de 2024

Els titulars de la jornada:
“El Govern s’estrena creant un comissionat del Pla de Barris” (El Periódico)
“L’exèrcit d’Ucraïna consolida la seva ofensiva en territori rus ” (La Vanguardia)
“El PSC d’Illa es reorganitza per gestionar la major quota de poder de la seva història” (El País)
“El meu desig d’aniversari és que Catalunya sigui independent” (Albert Jané) (El Punt Avui)
“Junts avança el seu congrés a l’octubre per redefinir el rumb” (Ara)

Cent dies de gràcia. Hi ha –o millor dit hi havia– una norma no escrita que deia que sempre s’havien d’atorgar cent dies de gràcia a qualsevol Govern que debutés en la gestió d’un ens públic, ja sigui local, nacional o estatal. Doncs bé, a la vista dels fets haurem d’acceptar que la norma ha canviat i que ara, el període de gràcia, no arriba ja ni als cent minuts posteriors a la seva presa de possessió tal com ho hem pogut comprovar amb el nou Govern de Catalunya que ja ahir mateix rebia els primers atacs, d’una banda, des de l’oposició reclamant-li compareixences davant el Parlament, i, de l’altra, des de les xarxes socials amb acusacions de tota mena, moltes d’elles basades en fets que no són certs o que no són tal com s’expliquen. No ho tindran fàcil Illa i els seus consellers i conselleres per avançar enmig de l’encara encrespat mar de la política que costarà calmar.

  • Dimecres 14 d’agost de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Illa arrenca recolzant els Mossos” (El Periódico)
“Marlaska assegura que els Mossos no van voler ajuda per detenir Puigdemont” (La Vanguardia)
“La calor dispara les alertes sanitàries en les grans urbs” (El País)
“Empúries va ser el meu primer camp d’experimentació” (Gisela Ripoll) (El Punt Avui)
“Illa s’estrena amb un acte de suport als Mossos” (Ara)

Temps era temps, Sabadell ‘tancava per vacances’ durant els deu dies que duraven les anomenades ‘vacances col·lectives’ que la ciutat feia, juntament amb la de Terrassa. El perquè? Si tenim en compte que el tèxtil era llavors el monocultiu industrial dominant en ambdues ciutats, el qual regia alhora llurs bategars, les ‘vacances col·lectives’ eren una bona formula per evitar contratemps i disfuncions quant al subministrament de materials i/o el tractament de matèries primeres i producció. Les ‘vacances col·lectives’ abastaven del 19 al 29 de juliol, que, a Sabadell, empalmaven amb els dies de la Festa Major. Així és que entre una cosa (el 18 de juliol era dia festiu d’obligat compliment) i un altre (la Festa Major de Sabadell començava el 31 de juliol vigília de la festivitat de Sant Fèlix, patró de la ciutat), els deu dies de ‘vacances col·lectives’ es convertien en quinze. Durant el període de ‘vacances col·lectives’ la ciutat quedava silenciosa i buida i es feia difícil trobar establiments oberts… En aquells dies pretèrits de les dècades dels cinquanta i seixanta del segle passat, pensava precisament avui quan, en passar per la plaça de l’Ajuntament, no hi he vist ni una sola ‘ànima’.

  • Dijous 15 d’agost de 2024

Els titulars de la jornada:
“La DANA sacseja el litoral mediterrani” (El Periódico)
“Illa dona el seu ple suport als Mossos i els encarrega recuperar l’autoritat” (La Vanguardia)
“La temença a una guerra regional reactiva el diàleg per aconseguir un alto el foc a Gaza” (El País)
“El turisme massiu afecta també el nostre estat d’ànim i les relacions” (Maria Jaume) (El Punt Avui)
“Rússia cava trinxeres per frenar l’avenç ucraïnès a Kursk” (Ara)

1. Avui, l’Adrià, el nostre net més gran, fa 12 anys. Una edat força important i transcendent per a ell, a les portes d’un seu nou cicle vital marcat per l’adolescència i complementat per l’inici dels estudis de secundària. Que tinguis sort! Però si l’Adrià fa avui 12 anys, fa ben pocs dies, el seu germà Narcís, en va fer 10 (el dia 12) i el seu cosí Guillem 9 (el dia 3). Si a això hi afegim que la Júlia, la quarta de la penya de nets, en farà 7 el 17 de setembre, que la mare de l’Adrià i filla nostra, la Laura, complirà 47 anys el 20 de setembre i que la seva germana Anaïs en farà 44 el 13 d’octubre, haurem de convenir que els mesos d’agost, setembre i octubre són, des del punt de vista d’aniversaris, força rellevants pels Brunet-Núñez. Llarga vida a tots i a totes…

2. Entre una cosa i l’altra podria semblar que el risc que els conflictes i conseqüències que es viuen a Ucraïna i a Gaza s’estenguin ha periclitat, res no és més lluny de la realitat. Tots sabem que tard o d’hora aquests conflictes –i els que se’n puguin derivar– s’hauran de resoldre en sengles taules de negociació. Si això ha de ser així, retòricament ens hem de preguntar com pot ser que la diplomàcia hagi fracassat fins ara quan ha de ser a partir de la diplomàcia –de la taula de negociació– que els conflictes s’acaben resolent. Tot plegat un sense sentit que, això no obstant, deixa darrere seu milers i milers de víctimes innocents que res no saben de lluites pel poder.

  • Divendres 16 d’agost de 2024

 Els titulars de la jornada:
“L’àrea de Barcelona tindrà fiscals per a delictes contra avis i nens” (El Periódico)
“Nova iniciativa de pau a Gaza el dia en què s’arriba a 40.000 morts” (La Vanguardia)
“Brasil i Colòmbia plantegen a Maduro repetir les eleccions” (El País)
“L’actor ha de ser una porta a les emocions” (Aina Clotet) (La República – El Punt Avui)
“Gaza arriba als 40 mil morts a l’espera d’una treva” (Ara)

 Aprofito aquests dies de sojorn i d’una certa calma per visitar de nou indrets de la ciutat sovint desconeguts per a molts. És el cas, sense anar més lluny, d’un parell de singularitats arquitectòniques sabadellenques destinades al culte catòlic. M’estic referint a dues esglésies –dos temples parroquials– d’estil neoromànic, construïdes durant els primers anys de la segona meitat del segle XX. Ambdues esglésies estan presidides per uns amplis atris a l’ensems que coronades per sengles i majestuoses torres quadrades que acullen el campanar. El primer temple –el de Sant Oleguer– s’aixeca al barri del mateix nom i forma part de la urbanització Nostra Llar. Dissenyat per l’arquitecte Santiago Casulleras i Forteza (Barcelona, 7 de juliol de 1901 – 2 de setembre de 1960), podem contemplar en el seu interior escultures de Camil Fàbregas i Dalmau  (Moià, 1906 – Sabadell, 2003) així com pintures i vitralls que són obra de Fidel Trias Pagès (Sabadell, 18 de novembre de 1918 – 27 de gener de 1971). El segon –dedicat a Sant Salvador– s’aixeca a la plaça del mateix nom, al barri de Covadonga. Dissenyat per l’arquitecte Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 23 de març de 1891 – 26 de juliol de 1960), el conjunt arquitectònic presenta, un claustre obert. Les escultures i els capitells, tant de la nau com del campanar i del claustre, també són obra de l’escultor Camil Fàbregas i Dalmau. Com apuntava en començar, es tracta de dues singularitats/curiositats arquitectòniques, molt properes físicament l’una de l’altra, que val la pena conèixer i visitar.

  • Dissabte 17 d’agost de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Més de 100 damnificats del 17A segueixen sense indemnització” (El Periódico)
“La immigració irregular creix un 66% per l’arribada massiva a les Canàries” (La Vanguardia)
“Les entrades irregulars d’immigrants creixen un 66%” (El País)
“Quan vaig començar no hi havia cap arqueòleg subaquàtic a Catalunya” (Xavier Nieto Prieto) (La República – El Punt Avui)
“Alerta sanitària per reforçar els controls per la verola del mico” (Ara)

1. Surto de casa disposat a fer la meva habitual passejada matinera. Les places i els carrers estan avui més buits que no pas mai. Deu ser, penso, per l’efecte pont i trobar-nos al bell mig de les dues setmanes centrals del mes d’agost durant les quals es concentren el major nombre de sortides de la ciutat per part de les persones que es poden permetre el luxe de fer uns dies de sojorn. Aquesta aparent calma de la ciutat, es trasllada també als mitjans de comunicació que aprofiten aquests dies per rescatar temes sempre candents, però que per la voràgine de la vida de cada dia, sovint queden amagats –si no oblidats– en un segon terme. Així és que val la pena aprofitar aquests dies d’aparent calma per asserenar l’esperit i preparar-nos per la tornada a la rutina que ho serà tot, menys tranquil·la…

2. Emprenc camí en direcció a l’ermita de Sant Julià d’Altura mentre el meu record se’n va cap a les víctimes de l’atemptat d’aquell nefast dijous d’avui fa 7 set anys quan, a les 5 menys deu minuts de la tarda, una furgoneta envestia desenes de persones en el seu boig transitar pel passeig central de la Rambla de Barcelona des de plaça de Catalunya fins al mosaic del Pla de l’Os, manllevant la vida a setze persones que passejaven tranquil·lament i, alhora, ocasionant un elevat nombre de ferits, molts dels quals, encara avui, no han tingut accés als ajuts i acompanyament psicològic que se’ls van prometre. Poques hores després d’aquells fets, a la llum de les reaccions polítiques que es començaren a produir escrivia aquestes paraules que dissortadament mantenen encara avui plena actualitat: “Davant la barbàrie del terrorisme només hi pot haver fermesa d’acció i d’actuació, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. Davant la barbàrie terrorista no hi pot haver cap mena de dubte, retret, ni concessió. Tanmateix, vista l’evolució dels fets i les reaccions mediàtiques i polítiques que se’n han derivat, no tinc massa clar que anem pel bon camí…”. És evident que quelcom no estem fent bé!

  • Diumenge 18 d’agost de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Viatge a la Catalunya que necessita i alhora rebutja la immigració” (El Periódico)
“L’independentisme busca com reconnectar amb el seu electorat” (La Vanguardia)
“Amb l’exèrcit ucraïnès a Kursk: ‘Per fi portem la guerra a Rússia” (El País)
“La guerra de 1640 marca l’inici d’una dialèctica de desconfiança entre Catalunya i Espanya” (Antoni Simón i Tarrés) (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Les tempestes d’estiu no frenen la caiguda del nivell dels embassaments” (Ara)

1. No li deu mancar raó a l’historiador Antoni Simón i Tarrés quan afirma que l’inici de la dialèctica de desconfiança entre Catalunya i Espanya cal situar-la al 1640 en ocasió de la guerra dels Segadors (o Guerra de Separació o Secessió). Un conflicte bèl·lic, aquest, que afectà bona part del Principat de Catalunya entre els anys 1640 i 1652 i que culminà amb la signatura del Tractat dels Pirineus (1659) entre Espanya i França pel qual se separava del Principat de Catalunya el comtat de Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i una part del comtat de Cerdanya, que passaren a mans franceses. És així que el resultat final de la Guerra dels Segadors no va ser gens favorable per als interessos de Catalunya que a més de ser envaïda va perdre territori en favor de França. Més tard, el rei de França, incomplint el tractat dels Pirineus, prohibiria el català i els seus furs anteriors a la zona del Rosselló, mentre que Felip IV signava per la seva banda obediència a les lleis catalanes que anys després serien abolides pel seu successor a causa del darrer episodi de la Guerra de Successió que acabà amb la invasió de les tropes espanyoles i el setge a Barcelona el 1714 que culminaren amb la caiguda de la ciutat comtat i l’ abolició de les institucions i llibertats civils catalanes.

2. Tambors. El mes d’agost, tradicionalment és un mes d’especulacions polítiques de cara a la nova temporada que començarà el setembre. En l’àmbit d’aquestes especulacions i conseqüència de la pèrdua de pes de Junts en la política catalana –més encara després de la fugida de Puigdemont que no pas en l’espanyola–, es comenta que s’han obert discretament converses entre Junts i el PP amb els ulls posats en la possibilitat remota de presentar una moció de censura contra Pedro Sánchez. Tot és possible en aquesta vida per impossible que d’entrada pugui semblar. També aquesta que seria una molt estranya jugada per fer caure al Govern Sánchez… Atents, doncs, a la jugada… I sobretot atents al congrés de Junts l’octubre a partir del qual –diuen– volen refer la unitat dels independentistes. Potser caldrà recordar-los que els que han fet més per trencar l’independentisme han estat ells. Si no, només cal mirar el comportament que Junts ha tingut des de l’extinta CiU fins ara i els llençols que en cada bugada ha deixat pel camí…

  • Dilluns 19 d’agost de 2024

Els titulars de la jornada:
“Les vacances són fins el 35% més cares que el 2019” (El Periódico)
“L’amnistia només s’ha aplicat fins ara a un centenar d’encausats” (La Vanguardia)
“Kamala Harris es llença a la batalla total contra Trump en la convenció demòcrat” (El País)
“El problema de la sequera no vé només de la precipitació, és de com acabem gestionant l’aigua” (Albert Llausàs Pasqual) (El Punt Avui)
“La xarxa ferroviària d’alta velocitat, al límit del col·lapse” (Ara)

1. Els darrers dies s’han produït 6 apunyalaments contra persones només a Catalunya, 4 dels quals a la ciutat de Barcelona. Davant aquesta situació, la temptació de resposta més immediata és que cal reforçar els controls policíacs i procedir a la instal·lació de més càmeres de seguretat al carrer. Ho he escrit en alguna altra ocasió i els fets m’obliguen a repetir-ho de nou. De la mateixa manera que el neci mirar el dit i no pas a la lluna a la que assenyala, en aquest cas no s’ha de mirar el ganivet que apunyala sinó la mà que l’empeny. Dit d’una altra manera: darrera les persones que tristament protagonitzen aquesta mena de comportaments criminals empunyant un ganivet, hi nia una problemàtica que és la que cal identificar i combatre. Així és que davant el creixement dels índexs de delinqüència, la solució no passar per és més policia sinó que més atenció a les persones desvalgudes, per l’activació dels serveis socials a la cerca de les causes que porten a les persones a delinquir.

2. Puigdemont, president de Catalunya i un Govern d’EH Bildu a Euzkadi. Una economia en recessió tècnica amb un Brussel·les que deixarà de transferir fons europeus a Espanya causa de la mala gestió de Pedro Sánchez. Aquest havia de ser el panorama polític del país (el d’allà i el d’aquí) cas que s’haguessin complert algunes de les moltes profecies llançades pel PP els darrers temps amb finalitats estrictament electorals i de soscavament del Govern Sánchez. La darrera profecia dels populars fa un parell de setmanes, quant a la governabilitat de Catalunya, quedava desactivada quan Illa va ser investit president del Govern de la Generalitat de Catalunya. Cal recordar que Núñez Feijóo assegurava que Pedro Sánchez donaria el poder de la Generalitat de Catalunya al fugat líder de Junts Puigdemont i d’aquesta manera “tornar-li el favor” de la seva investidura. Comptat i debatut, val més que Núñez Feijóo i l’ínclita Cuca Gamarra es dediquin a qualsevol altra activitat i deixin a banda la tasca de visionaris que prediuen les set plagues bíbliques que segons ell han de caure sobre Espanya i Catalunya.

  • Dimarts 20 d’agost de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Els judicis ràpids triguen més d’un any a Barcelona” (El Periódico)
“El fre a l’economia a la UE es comença a notar en les exportacions” (La Vanguardia)
“Espanya i Gibraltar enduriran els controls si fracassa el diàleg” (El País)
“L’ecosistema musical del país està completament corrumput” (Arnau Tordera) (El Punt Avui)
“La caiguda de les exportacions catalanes s’accelera” (Ara)
“Racons per perdre’t aquest estiu” (Diari de Sabadell)

Amb l’excusa de veure ‘de prop’ la superlluna del mes d’agost, avui m’he apropat al Parc Catalunya per obtenir-ne algunes imatges abans l’albada no despuntés. Aprofitaré aquesta avinentesa per explicar que el Parc Catalunya va ser inaugurat, quant a la seva primera fase, l’any 1992 i que a hores d’ara, el Parc Catalunya és el parc urbà més extens del qual disposa Sabadell (43 ha.). Allò que potser no sap tothom és que l’any 1929, els arquitectes Josep Renom i Joaquim Manich ja imaginaren aquest parc i fins i tot elaboraren un projecte que, malauradament, no es va dur a terme, sobretot pels interessos econòmics i immobiliaris que sobre la zona hi planaven. Pressions que es posaren de relleu quan l’any 1977 el darrer Ajuntament franquista s’afanyava a aprovar un pla que preveia la construcció de 3.300 habitatges en els terrenys imaginats com a  parc. Davant aquesta decisió, una setantena d’entitats sabadellenques encapçalades per l’Associació de Veïns de la Creu Alta, es mobilitzaren i s’afanyaren a presentar recursos contra el pla, alhora que emprenien diverses accions populars ciutadanes en defensa del parc, d’entre de les que n’havia de sobresortir la plantada d’arbres el febrer de 1979, tot i que havia estat prohibida pel governador civil, i que per això mateix acabà amb càrregues policials. La llavor, però, estava plantada i això va fer que la reivindicació del Parc Catalunya al servei de la ciutat, passés a formar part de tots els programes electorals de les formacions que es presentaren a les primeres eleccions municipals democràtiques després del franquisme. D’aquí que no ha de sorprendre que una de les primeres decisions que adoptà el Consistori sorgit de les eleccions d’abril de 1979, fos la de promoure la modificació del pla general amb l’objectiu de deixar sense efecte la construcció dels 3.300 habitatges i destinar els terrenys a allò que s’havia previst l’any 1929: a Parc urbà. Paral·lelament –estratègicament i discretament– des de l’Ajuntament es va desplegar una acció encaminada a adquirir parcel·les a propietaris disposats a vendre, conscients que allà no hi podrien edificar mai. El resultat d’aquesta actuació va ser que, el 1984, l’ajuntament era ja propietari del 90% de les 43 ha. de parc. Quatre anys més tard, s’havia d’aprovar definitivament el canvi de planejament i d’ordenació de la zona Eix Macià – Parc Catalunya i mitjançant un conveni subscrit entre l’Ajuntament amb l’Institut Català del Sòl, l’operació façana del Parc (Eix Macià) va poder-se fer realitat amb la promoció i construcció dels edificis que haurien d’acollir comerços, oficines i establiments hotelers. Els beneficis de l’operació Eix Macià es destinaren íntegrament a la construcció de la primera fase del parc Catalunya. Així va ser que el 1989 poguessin iniciar-se les obres de la part baixa del parc que donava a l’Eix Macià que foren inaugurades el 1992 per l’alcalde Antoni Farrés. Un any més tard havia d’entrar en servei l’observatori de l’Agrupació Astronòmica Sabadell, sens dubte un dels equipaments centrals del Parc. I el 1995 finalitzaven les obres amb la connexió del Parc Catalunya i el de la Font de Can Rull i la construcció d’un ferrocarril en miniatura. Sabadell havia guanyat definitivament la batalla, i el Parc Catalunya era una realitat de la qual avui en gaudeixen se n’enorgulleixen els sabadellencs. Tanmateix, el Parc és centre d’acolliment de les més diverses manifestacions cíviques i recreatives ciutadanes i és lloc d’encontre i passejada de famílies i amics.

  • Dimecres 21d’agost de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Un de cada tres joves compagina ara els estudis amb la feina” (El Periódico)
“Les Canàries apressen el Govern central a aprovar el repartiment d’immigrants” (La Vanguardia)
“El turisme apunta cap a un altre rècord malgrat les protestes per la massificació” (El País)
“Un any de català al Congrés” (La República – El Punt Avui)
“Els decomisos d’armes blanques gairebé es doblen en cinc anys” (Ara)

1. Llegeixo que Feijóo està disposat a reactivar la tasca de desgast sobre el Govern i especialment sobre Pedro Sánchez a partir de setembre. Em pregunto: quan ha estat que Feijóo ha afluixat la corda des que Sánchez és president? Fa temps que sabem que Núñez Feijóo té l’ull posat en Pedro Sánchez i que estaria disposat a qualsevol cosa per fer-lo caure. Fins i tot pactar amb Junts…

2. Cara i creu. La cara: la Fiscalia està estudiant si actua contra els missatges d’odi i els rumors falsos que s’han difós a les xarxes socials els últims dies després de l’assassinat a ganivetades del nen d’11 anysa Mocejón (Toledo). Segons el ministeri públic, aquests missatges es van començar a difondre diumenge, poc després de l’assassinat del menor, amb la intenció de provocar odi i de discriminar la població immigrant del municipi. Quan el portaveu de la família del nen assassinat, el periodista Asell Sánchez-Vicente va sortir al pas d’aquests missatges demanant prudència per no estigmatitzar el col·lectiu d’immigrants del poble, ell es va convertir en l’objectiu dels atacs dels agitadors ultres fins al punt de rebre amenaces de mort. La creu: Coincidint amb l’assassinat de Mocejón, Xavier García Albiol explicava a les xarxes que, en un ferri que feia el trajecte Eivissa – Barcelona “hi havien embarcat deu homes marroquins”, sense explicar com sabia la nacionalitat dels homes, d’entre 25 i 40 anys que duien “bosses d’una entitat social” i que “tenien telèfon, quasi tots amb ulleres de sol, aspecte saludable, algun amb un cos de gimnàs i estaven fent-se fotos amb el signe de la victòria”. L’alcalde de Badalona donava per fet que es tractava d’immigrants irregulars, malgrat que no concretava com ho sabia. Del que no tenia dubte quan va piular el missatge és “del que passarà [quan arribin a Barcelona]”, insinuant que es dedicarien a cometre actes delictius. Es pot ser més miserable?

3. Puigdemont. Una evidència que no permet discussió és que Junts està segrestada per Carles Puigdemont. Per què faig aquesta afirmació? Simplement perquè a Junts tot gira entorn de la figura de Puigdemont sense que se sàpiga què vol fer amb el seu futur –havia dit que si no era investit president es retiraria de la política activa–. Els que el coneixen, saben que Puigdemont està avesat a fer i desfer al seu gust, envoltat sempre de persones de la seva més absoluta confiança sobre les quals exerceix un magnetisme especial i que no mouen un dit sense que ell ho sàpiga. Ja ho va fer –això de fer i desfer al seu gust– quan era alcalde de Girona, ho va continuar fent mentre exercia de president de la Generalitat de Catalunya per designació d’Artur Mas i, després, ho ha continuat fent des de l’exili. La imatge de Peridis que reprodueixo a continuació és un perfecte resum d’aquesta situació que per saber on desemboca caldrà esperar al Congrés de Junts del mes d’octubre…

  • Dijous 22 d’agost de 2024

Els titulars de la jornada:
“Montero obre la primera bretxa entre Illa i Esquerra” (El Periódico)
“El fiscal proposa fer fora de les xarxes socials els condemnats per odi” (La Vanguardia)
“El Govern rebaixa l’acord sobre el finançament singular de Catalunya” (El País)
“Entrés qui entrés a l’Ajuntament s’havien d’incrementar impostis” (Carme González) (El Punt Avui)
“El govern Sánchez nega el concert econòmic i ERC amenaça en fer-lo caure” (Ara)
“El nadó més prematur nascut al Taulí” (Diari de Sabadell)

 Pel seu interès, extrec avui alguns passatges de la conversa que Bernat Coll ha sostingut amb Miquel Roca Junyent, publicada avui a El País. D’entrada, Roca, defensa “l’esperit de la Transició que va permetre facilitar una trobada entre posicions històricament enfrontades i antagòniques” i considera que “la política actual ha perdut la capacitat de cercar complicitats i alerta dels riscos que la polarització comporta”. En aquest sentit, assegura que “només la ignorància i la incompetència pot justificar que es parli de Règim del 78 de manera pejorativa”. I remata aquest seu pensament dient que “va costar molt aconseguir tot allò, la Constitució, la llibertat… jo dic visca el Règim del 78! Tant de bo que alguns dels que el critiquen reconeguessin que poden dir el que diuen gràcies a aquest Règim del 78”. El discurs de Roca continua –segons escriu Bernat Coll— proclamant les virtuts que del diàleg es deriven. “És un error creure que els valors del consens s’adaptaven només a la transició. Haurien de durar sempre. Una democràcia madura és una democràcia plural i el pluralisme porta al pacte. La democràcia és pactar. Aquesta és la carència actual”, sentencia. “Quan va començar la polarització política actual?”, li pregunta Coll i Roca respon que “a partir de l’any 2000 comença una tendència a trobar-se còmode en aquest escenari”. “Amb la polarització el més important no és guanyar, sinó fer perdre el rival”. Quant a les xarxes socials, Roca raona que estan jugant un paper “claríssimament negatiu” en el procés de  “transformació” de l’ecosistema mediàtic. “Les xarxes ofereixen un accés a la informació; però també facilita la informació interessada o esbiaixada que es presenta amb el mateix valor que la veritat objectiva”, Més endavant, Roca explica “que la situació actual no s’explica només pel mal ús de la tecnologia. A les democràcies europees, els ha faltat pedagogia per combatre l’auge de l’extrema dreta”. “Potser no s’ha explicat prou què va representar la creació de l’Estat del Benestar; i no s’ha valorat”. I en ple creixement de la islamofòbia, es mostra taxatiu: “Si volen venir és perquè encara som una referència de qualitat de vida i de respecte, a veure si ho entenem. O la nostra societat és solidària o desapareixerà. Tots ens hem beneficiat de la solidaritat dels altres en algun moment”. Parlant d’una altra cosa, Roca entén que la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 contra l’Estatut va ser “un punt d’inflexió” a la crisi territorial perquè la revisió de l’alt tribunal va arribar després del referèndum popular, la qual cosa va generar un sentiment d’incomprensió popular. “Quan el poble parla, la resta calla. La veu del ciutadà ha de ser la darrera”, defensa. L’ús dels tribunals per part de l’estament polític ha portat a una “judicialització de la política” de la qual cal sortir. Finalment, Roca considera que ara s’ha obert una nova etapa ja que creu “que el procés com a tal s’ha acabat. Una altra cosa és la reivindicació que Catalunya pugui exercir per reclamar el reconeixement de la seva identitat, cultura, model de vida o ambició d’autogovern”. “Hi ha una ambició legítima d’autogovern i té sentit que evolucioni amb el temps”. Res més a afegir per la meva part, que no sigui dir-vos que podeu llegir el contingut de tota la conversa si cliqueu aquí.

  • Divendres 23 d’agost de 2024

Els titulars de la jornada:
“El 73% de migrants amb feina van arribar de manera irregular” (El Periódico)
“Els Mossos creuen que Puigdemont va intentar d’entrar al Parlament” (La Vanguardia)
“La justícia chavista valida la qüestionada victòria de Maduro” (El País)
“Pla, davant l’art” (La República – El Punt Avui)
“Els Mossos tenien previst traslladar Puigdemont a Madrid” (Ara)

El prestigi és una condició que es consolida amb el pas del temps, però que es pot perdre en un minúscul instant. D’aquí que costarà Déu i ajut que el cos de Mossos d’Esquadra recuperi el prestigi perdut en ocasió de la tornada fugaç de Puigdemont a Barcelona el passat 8 d’agost. Més, després de conèixer l’informe que el cos ha elaborat per ser presentat davant el jutge Llarena quant a l’escapoliment de Carles Puigdemont. En el seu moment fundacional, el cos va ser presentat com una ‘estructura d’estat’ i, de fet, els primers passos de la policia van posar en valor la feina desplegada tenint en compte, a més, les dificultats amb les quals el cos es trobava a l’hora de relacionar-se i de coordinar-se amb altres cossos policials de l’Estat. Molt s’ha parlat –i encara es parlarà– de la ‘policia  patriòtica’ espanyola, sense adonar-nos que, possiblement, –i als fets em remeto tant relacionats amb l’1-O o com en presumpte espionatge a polítics i periodistes que a instàncies del Govern es portaren a terme el 2018– començava a funcionar aquí també una ‘policia patriòtica’… Que fàcil és veure la palla en ull aliè i no pas la biga en el propi…!

  • Dissabte 24 d’agost de 2024

 Els titulars de la jornada:
“La crisi migratòria a les Canàries segueix sense acord a la vista” (El Periódico)
“Els hotels disparen els preusa màxims històrics ” (La Vanguardia)
“El chavisme estreny el cercke entorn el candidat de l’oposició” (El País)
“La llavor socialista” (La República – El Punt Avui)
“Els acords UE-Meloni desvien la immigració cap a Canàries” (Ara)
“Queixes a Can Rull per l’incivisme prop del CAP” (Diari de Sabadell)

 Jo, encara sóc dels de la cultura del paper. Expressat d’una altra manera, sóc dels que preferim llibres i publicacions de tota mena (diaris i revistes) plasmat en format paper. Que això sigui així no treu que reconegui que cada vegada som menys els que ens mantenim ferms en la cultura del paper mentre augmenten els que ho fien tot a la pantalla d’un smart o d’un ordenador. La conseqüència és que en els quioscs que encara tenen obert, es ven de tot més i pocs diaris i revistes. No és estrany, doncs, que amb el pas dels dies i de mica en mica, els quioscs abaixin les persianes. Ho he pogut comprobar recentment a la meva ciutat en la qual els quioscs de premsa són una excepció. Poso un exemple: si des del nord de la ciutat –barri de Ca n’Oriac– baixem per l’eix central fins el final de l’avinguda de Barberà del Vallès (uns 9 qms.) trobarem solament dos punts en els quals poder adquirir un diari o una revista en paper, quan, només fa uns anys, fàcilment se’n podien comptar pel cap baix una quinzena. Aquí en deixo constància…

  • Diumenge 25 d’agost de 2024

Els titulars de la jornada:
“Sánchez ofereix el finaçament català a la resta de les autonomies” (El Periódico)
“Un dels meus objectius és que Catlunya ajudi a millorar Espanya” (Salvador Illa) (La Vanguardia)
“Una carrera d’obstacles a l’inici del curs polític” (El País)
“Economia d’alçada” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Així funciona la memòria” (Ara)

D’aquí una setmana sonarà el tret de sortida d’un nou curs polític que per variar es presenta complex, sense que els ressons del darrer s’hagin apaivagat. En qualsevol cas les estrategies semblen marcades. D’una banda, el Govern que malgrat tot confia que amb els seus alts i baixos, la normalització de les relacions polítiques entre Espanya i Catalunya es normalitzin i això jugui al seu favor quant a la continuïtat de la legislatura a despit que sigui amb pressupostos prorrogats. De l’altra, el PP seguirà anant a la seva, és a dir a la contra, sense plantejar cap iniciativa, amb l’únic objectiu de fer caure el Govern Sánchez. Quant a Catalunya, a banda de com evolucionaran les relacions tripartits (PSC-ERC-Comuns), caldrà estar a l’aguait del desenllaç de la crisi no tancada d’ERC que en principi s’haurà de resoldre en el proper congrés de la formació que els partidaris de Jonqueras volen avançar a finals d’octubre, abans no se celebri el de Junts que, per la seva banda, haurà d’aclarir què passa amb Puigdemont.

  • Dilluns 26 d’agost de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Israel i Hezbol.là disparen la tensió” (El Periódico)
“Un nou xoc entre Israel i Hizbul.lah dispara el risc d’escalada ” (La Vanguardia)
“Els atacs creuats d’Israel i Hizbul.lah recrudeixen el conflicte” (El País)
“Mercat, el cor del barri” (El Punt Avui)
“Cada quatre dies es produeix una mort a la feina a Catalunya” (Ara)

L’emissora de ràdio estatal que per qualitat de so és dominant a Elizondo –que és on aquests dies estem de vacances–, és la cadena COPE. Així és que al sortir a caminar a trenc d’alba com cada dia i sintonitzar-la per ‘saber’ de les darreres notícies, una esgarrifança m’ha recorregut de dalt a baix tot el cos. I és que el panorama que aquesta emissora confessional (per catòlica) ha presentat d’aquest conjunt de territoris que coneixem com Espanya, ha estat simplement catastròfic, talment com si ens trobéssim a les portes d’una involució, amb un PSOE en caiguda lliure pels ‘casos de corrupció’ que l’afecten i pels pactes amb els ‘indepes’ (com literalment han anomenat a ERC i Junts), però amb un PP que lluita per evitar que “España se rompa”. Així és que per evitar prendre mal si continuava escoltant els disbarats i les mentides que des de la cadena dels bisbes es llençaven a l’aire –i això que el Carlos Herrera encara és de vacances– he decidit passar-me a Ràdio Euskadi, que dibuixava un panorama sensiblement diferent al de la COPE sense que això signifiqués obviar els reptes que Sánchez té davant seu i que són molts. Caldrà estar amatents.

  • Dimarts 27 d’agost de 2024

Els titulars de la jornada:
“Illa completa el Govern amb quadres locals del PSC” (El Periódico)
“Parlon obre una nnova etapa als Mossos amb Trapero al capdavant” (La Vanguardia)
“Espanya eleva la despesa real en defensamés del 20% en dos anys” (El País)
“La cruïlla moldava” (El Punt Avui)
“Parlon dona càrrec polític a Trapero i cessa Sallent” (Ara)
“Tornen als assajos” (Diari de Sabadell)

Un dels plaers de les vacances és practicar la lectura. Un plaer que he practicat aquest mes d’agost llegint tres dels molts llibres pendents de lectura que encara tinc damunt la taula. El primer va ser “En espera del diluvio” de Dolores Redondo que tot i que no em va tant com ho havia fet la seva trilogia del Baztán –que en la pràctica és una quatrilogia: “El guardián invisible” (2012), “Legado en los huesos” (2013), “Ofrenda a la tormenta” (2014) i “La cara norte del corazón” (2019)– la seva lectura es fa recomenable. La segona obra llegida ha estat un interessant assaig, del qual n’és autor l’Agustí Pons (“Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda”) que dissecciona perfectament el paper que durant la Guerra Freda van jugar alguns dels intel·lectuals catalans més sobresortint d’aquells anys, tals com Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Castellet, Alfonso Comín, Xavier Folch, Joaquim Molas, Manuel Sacristán, Ricard Salvat, Jordi Solé Tura, Antoni Tàpies, Joan Triadú i Manuel Vázquez Montalbán. El tercer llibre  llegit, és obra de l’escriptora Elizabeth Taylor (“La senyora Palfrey se’n va al Claremont”) que ens deleita amb una història senzilla, però, inoblidable sobre aquella amistat que no té en compte els prejudicis de l’edat.

  • Dimecres 28 d’agost de 2024

Els titulars de la jornada:
“Catalunya amplia en mil milions el pla antisequera” (El Periódico)
“L’Executiu veta l’opa hongaresa sobre el Talgoper ‘seguretat nacional’ ” (La Vanguardia)
“El CNI va alertar del nexe entre Rússia i el grup que licitava pel Talgo” (El País)
“L’independentism, al divan” (La República – El Punt Avui)
“El Govern projecta una nova desalinitzadora a la Costa Brava” (Ara)

Coses de la política. Paradoxal la piulada d’ahir de Junts per Sabadell, que –recordem-ho– governa amb el PSC a l’Ajuntament de Sabadell, que des del compte de Twitter del partit (que no pas del grup municipal que, casualment, n’utilitza un altre) escrivien que : “Cristina Farrés, la directora del diari ultra espanyolista Crónica Global dirigirà a partir d’ara la comunicació de tota la Generalitat de Catalunya. Ara ja podrà publicar les notícies falses des de la Generalitat mateix. Gràcies Esquerra”. El missatge, a despit que se suposa que volia anar contra Esquerra Republicana per haver votat a favor de la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat de Catalunya, posava de manifest disencions en el sí de la secció de Junts a Sabadell. És així que per entendre en tot el seu abast aquest missatge de Junts publicat a Twitter, cal parar atenció a les tensions internes de Junts per Catalunya a Sabadell, amb dos corrents contraposats. D’una banda, el que encapçala la direcció de la secció local de Junts que presideix l’exregidor Cesc Baró que, al seu torn, va ser el coordinador local de Sabadell per la Independència durant els moments àlgids del procés. De l’altra, la que lidera Lluís Matas que des del mes d’octubre passat manté un acord de govern amb el PSC. Conclusió: en política no tot és blanc o negre sinó que la tonalitat del color depén sempre del punt d’observació i de posició que cadascú defensa.

      • Dijous 29 d’agost de 2024

 Els titulars de la jornada:
“Més de 30.000 estudiants encara esperen una plaça d’FP” (El Periódico)
“Un agre enfrontament per la immigració obre el curs polític” (La Vanguardia)
“El PP radicalitza el seu discursi planteja deportacions massives d’immigrants ” (El País)
“Es percep una inseguretat més gran, que la que hi ha realment” (Adrià Lamelas) (El Punt Avui)
“Israel amenaça en fer a Cisjordània el mateix que a Gaza” (Ara)
“50 actuacons contra les pameroles a Gràcia” (Diari de Sabadell)

 Es veia venir i encara hem d’agrair que hagués passat abans. Jo mateix, des d’aquest mateix meu diari personal, he narrat en tres ocasions la meva vivència personal i he advertit del risc que per als vianants suposen els patinets elèctrics o, milllor encara, els eixalabrats que els monten. Explica avui el digital iSabadell, un home de 65 anys va ser atropellat ahir migdia al passeig Manresa per un patinet elèctric. “Segons informen fonts municipals –escriu  l’iSabadell–, el vianant ha estat traslladat en ambulància amb una possible fractura òssia. Pel que fa al conductor, major d’edat, les mateixes fonts confirmen que ha estat atès pel sistema d’emergències mèdiques amb una lipotímia com a conseqüència de l’accident.” L’incident s’ha produït davant mateix de l’Acadèmia de Belles Arts, un espai especialment delicat en matèria de mobilitat, atès que, en dies feiners, hi conviuen vianants, terrasses de bars i vehicles de mobilitat personal (bicicletes i patinets especialment), de transport públic i de mercaderies. L’accident d’ahir no deixa de ser un nou i lamentable avís quant a quelcom cal fer si es vol evitar mals superiors. Afegir que els dies festius en els quals és operativa l’illa de vianants entre la plaça Marcet i el final de la Rambla, a despit de l’advertiment exprés que prohibeix la circulació de patinets i bicicletes elèctriques, els conductors d’aquests vehicles se salten la prohibició pel forro conscients que res no el ha de passar. Tan difícil és, em pregunto altra volta, mobilitzar un parell o tres d’agents de la polícia municipal amb l’encàrrec d’aturar i sancionar als infractors? Estic segur que si així s’actués i es donés publicitat del nombre de sancions imposades, l’esbojerrada circulació de patinets elèctrics baixaria en picat.

  • Divendres 30 d’agost de 2024

 Els titulars de la jornada:
“El PP s’obre a un pacte migratori amb deportacions” (El Periódico)
“L’estiu cerifica el final de la crisi inflacionista” (La Vanguardia)
“La ruta migratòria a Canàries pateix el seu estiu més intens” (El País)
“Les petjades de Picasso a Barcelona” (La República – El Punt Avui)
“L’economia espanyola depèn de l’arribada d’immigrants” (Ara)

 El de la migració és un debat apassionant, complex, ple d’arestes. La bretxa de renda per càpita existent a les dues ribes del Mediterrani fa que pujar dalt d’una pastera per creuar el riu gran que separa Europa d’Àfrica sigui més atractiu que qualsevol altra utopia. Els economistes diuen que les rendes més baixes perceben els migrants com una competència per a les feines disponibles, però, alhora, expliquen que el boom del mercat laboral espanyol no pot explicar-se sense la migració, i que sense ella, les pensions difícilment seran sostenibles. I no només a Espanya: l’hivern demogràfic en el qual Europa ha entrat, serà molt més gèlid, sense persones migrants. I precisament aquests elements són els que haurien de condicionar els debats a partir dels quals establir les polítiques migratòries globals a aplicar a la UE els propers temps, si no fos per l’onatge emocional dels populismes, que  arrossega formacions a les polítiques que coneixíem com a partits “de centre” cap a actituds sovint sectàries i/o xenòfobes. Més si com els politòlegs asseguren, utilitzar els migrants com a arma política ha estat un recurs històricament exitós per als partits que l’enarvoren…

  • Dissabte 31 d’agost de 2024

Els titulars de la jornada:
“El setembre culminarà un estiu turístic rècord” (El Periódico)
“La caiguda de l’Euríbor estalviarà 1.300 eurosen l’hipoteca mitjana” (La Vanguardia)
“Sánchez amplia la querella per prevaricació contra el jutge Peinado” (El País)
“La conquesta de la Ciutadella” (La República – El Punt Avui)
“Primers assajos de la vacuna contra el càncer de pulmó” (Ara)
“Referents en el rescat” (Diari de Sabadell)

 Avui toca preparar el retorn a casa després dels dies de sojorn passats, primer al delta de l’Ebre i, després, a Elizondo. Hora és, doncs, de fer amb una certa melangia balanç dels intensos dies viscuts al llarg de tot aquest mes que, també avui, es disposa a fer el seu particular mutis pel foro. Demà, mentre desfem maletes i ens disposem a encetar un nou curs ple d’incerteses, haurem de fer esforços per mantenir ben viu el record i l’estat d’ànim dels dies passats, durant els quals, en el nostre cas, hem gaudit de noves experiències i observat i valorat amb atenció el progrés personal dels nostres nets i neta, alhora que hem intentant donar resposta a les moltes preguntes que ens han fet i que no sempre tenen resposta fàcil. Que els encerts i els èxits els acompanyin…! A ells, i també a nosaltres, que bona falta ens farà!