A les alçades de la vida per les quals jo transito, no creieu que hauria d’estar més que curat quant a tota mena d’ensurts i que res no m’hauria ja de sorprendre? Tampoc pel què fa a la política? Doncs, creieu-me, no és així i he de reconèixer que cada dia que passa em deixa més astorat l’habilitat discursiva camaleònica que usa el PP a l’hora de fer oposició al Govern, ara amb Núñez-Feijóo que té La Moncloa com a obsessió. Clar que si he de ser sincer, encara me’n deixa més la ‘trágala’ de les persones que, segons apunten els sondatges demoscòpics, estan disposades a votar-los en les properes eleccions generals a despit del dilatat historial de corrupcions (demostrades i sentenciades) i de ‘martingales’ diverses (cas Villarejo i derivades, ‘policia patriòtica’, ‘xanxullos’ de tota mena i condició…) que als populars avalen. I això sense tenir en compte que moltes de les crítiques que des del PP es llancen contra el Govern aporten, sistemàticament, ‘solucions’ que quan els populars governaven no foren capaços d’aplicar. Ja ho deia la meva sàvia àvia “receptes tinc que per a mi no vull”.