• Divendres 1 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“El Suprem obre causa penal a Puigdemont per terrorisme” (El Periódico)
“El Suprem obre causa per terrorisme contra Puigdemont a Tsunami” (La Vanguardia)
“El Suprem obre una causa a Puigdemont per terrorisme” (El País)
“No he volgut trencar amb res del que ha significat Manel” (Guillem Gisbert) (La República – El Punt Avui)
“Puigdemont queda en mans del Suprem en la causa per terrorisme” (Ara)

Diu la saviesa popular que

Març ventós
abril plujós
tornen l’home rabiós

No sé si serà pel vent que –asseguren– trastoca ments, però el cert és que el mes de març no comença gens bé. D’una banda, perquè el Suprem ha decidit contra vent i marejol, obrir causa penal a Puigdemont just quan ens trobem a ben pocs dies que al Congrés dels Diputats torni la llei d’amnistia per ser votada. Després de la decisió del Suprem caldrà estar atents als moviments de Junts i de com evolucionen les negociacions entre els de Puigdemont i els socialistes. Uns socialistes que amb el “cas Koldo” ha rebut un fort cop del qual no els serà gens fàcil refer-se, menys davant un PP enarborat disposat a tot. De l’altra, per l’amenaça d’un Putin que, talment com si estigués tocat per la tramuntana, amenaça en desencadenar una guerra nuclear que “destruiria la civilització” si Occident envia tropes a Ucraïna.

  •  Dissabte 2 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“El Govern flexibilitza les zones de baixes emissions” (El Periódico)
“La banca i les empreses turístiques impulsen els beneficis de l’Ibex” (La Vanguardia)
“La Comissió de Venècia considera legítima l’amnistia per a la reconciliació” (El País)
“Salvador Puig Antich. 50 anys d’un crim d’estat” (La República – El Punt Avui)
“Funeral multitudinari de Navalni a Moscou” (Ara)
“La gran ciutat amb més piscines” (Diari de Sabadell)

Avui s’acompleixen 50 anys de l’execució pel franquisme de l’anarquista i antifeixista Salvador Puig Antich. Ell, juntament amb Heinz Chez, serien unes de les darreres víctimes del règim del general Franco. Les darreres van ser les dels militants del FRAP Xosé Humberto, Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz i, dels etarres Jon Paredes Manot (Txiki) i Ángel Otaegi Etxeberria. La nit abans de l’execució de Puig Antich, desenes de telèfons d’arreu del món sonaren a la recerca de persones i de personalitats capaces d’intercedir davant el dictador Franco per evitar el compliment de la sentència a la qual Puig Antich havia estat condemnat per un tribunal militar. Un dels telèfons que aquella nit va sonar insistentment va ser el del Vaticà. Hi havia l’esperança que, des de la Santa Seu, es sol·licités clemència en favor de Salvador Puig Antich, aprofitant que Franco i el seu règim feien ostentació de ser catòlics practicants. Però des del Vaticà, ningú va despenjar el telèfon ni tampoc va moure cap dit. No està de més recordar-ho avui quan han passat cinc dècades i la causa de Puig Antich no ha estat revisada encara. Aquell mateix dia, a Tarragona, també era executar Heinz Chez, un gens conegut delinqüent comú d’origen polonès que res tenia a veure ni amb la política ni amb el cas Puig Antich. La paradoxa tràgica d’aquest fet és que aquesta execució –la torna– tenia una clara finalitat política: la de desorientar l’opinió pública, predisposada a confondre fàcilment activisme polític amb delinqüència comuna.

  • Diumenge 3 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“Si els Comuns rebutgen els pressupostos, estaran votant ‘sí’ a les retallades de Ciu” (Pere Aragonès) (El Periódico)
“El PSOE i Junts ultimen un acord sobre l’amnistia” (La Vanguardia)
“Europa es prepara ja per un escenari de guerra” (El País)
“El talent empresarial no es transmet” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Narcotràfic des de l’Estret fins al Cap de Creus” (Ara)

Avui que l’opinió de la Comissió de Venècia torna a estar sobre la taula, avalant –amb alguns matisos– l’amnistia i per allò que a voltes la memòria ens és tan curta, tot i que no està ben vist autocitar-se, m’ha semblat oportú recuperar una meva reflexió del mes de juny del 2017 publicada al Diari de Sabadell, just un parell de mesos abans de les sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre durant les quals, per la via d’alteració de l’Ordre del Dia i d’urgència foren aprovades les lleis del referèndum d’autodeterminació i la de transitorietat jurídica i fundacional de la República. La reflexió deia així: “Posats a reflexionar sobre la transcendència del moment polític que vivim, a les persones que volen votar i que ho volen fer amb totes les garanties democràtiques, se’ls plantegen un munt de dubtes que ara com ara, a cent dies i escaig de la cita, no tenen resposta. No fa massa dies, el president Carles Puigdemont enviava una carta informativa del procés a la Comissió de Venècia. En la carta, el president no demanava el suport explícit de la Comissió. No obstant això, la Comissió va optar per respondre immediatament la missiva, tot enumerant uns punts a tenir en compte per tal que el referèndum disposés de tots els avals i de tots els reconeixements democràtics. Així, la Comissió de Venècia, parlava, d’entre altres aspectes, de qualitat del debat democràtic, d’igualtat de condicions en la campanya prèvia al referèndum, de claredat entorn les conseqüències de la votació o, allò que és el mateix, sobre què passaria l’endemà de la cita segons fos el resultat que emanés de les urnes. Tanmateix, la Comissió de Venècia recordava a Puigdemont que entre la convocatòria del referèndum (de moment només ha estat anunciat) i la seva data de celebració havia de transcórrer un temps raonable. Al·ludia també a la necessària neutralitat dels governants davant la pregunta plantejada, i apuntava que aquells polítics que volguessin fer campanya –fos en un sentit o en un altre– havien de deixar el càrrec públic que ocupaven. Aquesta, però, és una norma de comportament ètic que es troba molt lluny de la pràctica política habitual dels nostres governants. El funcionament d’una autoritat electoral independent que garantís el bon funcionament de les normes que havien de regir pel referèndum, era un altre dels punts en els quals la Comissió de Venècia posava l’accent. Catalunya, com és sabut no té encara –a diferència d’altres comunitats de l’estat–  no disposa de Junta Electoral pròpia i això només és atribuïble al Parlament de Catalunya i a la seva incapacitat d’aprovar una llei i és per aquesta mateixa raó que estem sotmesos a la llei estatal en processos electorals. Un darrer apunt. Es diu que això “va de democràcia”. No en dubto gens ni mica. Però el silenciament de l’oposició parlamentària (amb la recent reforma del reglament del Parlament), el no fer cas a les recomanacions del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya així com el secretisme amb el qual es porten les lleis de transició jurídica, posen, com a mínim, algun dubte fonamentat sobre la qualitat democràtica del procés.” Quants maldecaps ens hauríem estalviat si s’hagués fet una mica de cas a les recomanacions de la Comissió de Venècia quan, se’ns deia, que teníem la independència a tocar! I avui també aquí ho deixo quan som a les portes de, vull pensar, l’aprovació de l’amnistia…

EFE/David Borrat.

  • Dilluns 4 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“Educació estudia recuperar les classes a la tarda als instituts” (El Periódico)
“Sánchez confia en el pacte de l’amnistia per remuntar la legislatura” (La Vanguardia)
“PSOE i Junts freguen l’acord de l’amnistia i avancen en els pressupostos” (El País)
“La delinqüència no és una qüestió de races ni de llengües sinó de manca d’oportunitats” (Albert Castells) (El Punt Avui)
“L’Estat manté Catalunya a la cua en l’execució de la inversió” (Ara)

No descobriré ara i aquí la poca empatia que sento per un personatge que es distingeix per una més que sòlida experiència per escollir sempre la via més favorable als seus interessos particulars. Per si de cas no us n’havíeu adonat, m’estic referint a Carles Puigdemont que ha fet de la imprevisibilitat la seva principal divisa. Mostres? Heus aquí algunes. Quan, al contrari del que havia dit que faria, va fe-se enrere i no va convocar eleccions després de l’1-O. O quan, després de la declaració d’independència el 27-O, va aparèixer de cop i volta a Brussel·les tot i haver demanat als seus consellers que els esperava el dilluns següent a Palau. O quan va donar instruccions als de Junts perquè abandonessin el Govern de Catalunya deixant a ERC –la seva obsessió– en minoria i a l’estacada. O que després de repetir fins la sacietat que “Sánchez no serà president amb els vots de Junts” va passar, de la nit al dia, a fer president Sánchez amb els vots de Junts… D’aquí que no sigui gens fàcil predir quins poden ser els següents passos de Puigdemont. En especial aquesta setmana. La lògica política ens diu que Junts, després de tantes estires i arronses que no han fet més que donar més munició a la dreta i a la dreta extrema, ha de donar suport a la llei d’amnistia que de nou serà votada al Congrés la setmana vinent. Clar que això és el que semblava que havia de passar ara fa un mes. Clar també que deixar desemparats a centenars de persones pel caprici d’un sol home de blindar-se davant les hipotètiques ‘inclemències’ del Tribunal Suprem seria, com a mínim, impopular. Però, repeteixo, la imprevisibilitat i l’anar a la seva és la divisa de Puigdemont.

  • Dimarts 5 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“La cita prèvia en serveis públics seguirà tot el 2024” (El Periódico)
“El Suprem aplana el camí de Trump cap a les eleccions” (La Vanguardia)
“La Fiscalia Europea investiga els contractes del ‘cas Koldo’ a les Balears i Canàries” (El País)
“La gran mentida” (El Punt Avui)
“El PSOE confia aprovar l’amnistia sense tocar terrorisme” (Ara)
“La clàssica ciclista de gran nivell” (Diari de Sabadell)

El general de Gaulle, fundador de la V República, creia que França no podia ser res sense la seva grandesa, sense “le grandeur”. Apel·lar a aquesta “grandeur” va ser peça clau, l’any 1958, per refer la nació francesa davant el risc de decadència que l’amenaçava, ferida com estava per la pèrdua del seu Imperi. Va ser en aquest context de canvis transcendents per França, que es va concebre una nova forma d’entendre “le grandeur” bastida sobre el principi de la independència de França, la qual cosa li va permetre ser audible en el món bipolar que la guerra freda havia imposat. Des de llavors, “le grandeur” francesa s’ha anat adaptant als aires de cada moment. Ahir mateix, França demostrava que “le grandeur” continua essent un valor a l’alça, en convertir l’avortament en un dret constitucional amb el suport del 90% dels diputats i senadors… França sí que és diferent!

  • Dimecres 6 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“Model federal o pacte fiscal” (El Periódico)
“El món econòmic català insta a canviar el finançament” (La Vanguardia)
“Puente destitueix a un alt càrrec de Ports pel ‘cas Koldo’” (El País)
“Traspàs encarrilat” (El Punt Avui)
“El món empresarial exigeix a l’Estat un nou finançament” (Ara)

Un de les qüestions històriques, que no pas la única, que han contribuït a fer créixer el conflicte que es dona entre Catalunya i Espanya és el model de finançament actualment existent que perjudica a Catalunya al no basar-se en el principi d’ordinalitat, és a dir, que el mateix lloc que ocupes quant a aportacions a l’Estat l’has d’ocupar quant a aportacions de l’Estat. A aquest fet se n’afegeix una altra no gens menys important: l’Estat, des de fa anys,  no compleix amb els seus compromisos pressupostaris d’inversió a Catalunya. Això fa que l’estat d’execució d’inversions no assoleix en cap cas més del 50-60% del previst pressupostàriament. Entre una cosa i l’altra, el dèficit fiscal producte d’allò que Catalunya recapta per a les arques de l’Estat i el que d’aquestes en surt per finançar projectes i inversions a Catalunya, és cada dia més preocupant i motiu de greuge comparatiu. Cal resoldre urgentment aquesta qüestió i cal, sobretot, un nou model de finançament per Catalunya, no només per rescabalar-nos de dèficits i incompliments pressupostaris anteriors, sinó per garantir el finançament just, proporcional i equitatiu que Catalunya mai no ha tingut.

  • Dijous 7 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“Nou duel per la Casa Blanca” (El Periódico)
“Pacte per la llei d’Amnistia que deixa enrere el procés” (La Vanguardia)
“L’amnistia remet a les normes europees sobre terrorisme” (El País)
“Innovació en vena” (El Punt Avui)
“Acord per l’amnistia” (Ara)
“Sense destí” (Diari de Sabadell)

La millor notícia del dia és l’acord assolit entre PSOE, Junts i ERC a partir del qual, la setmana vinent, possibilitarà que al Congrés de Diputats s’aprovi la llei d’amnistia i que, de retruc, retorni el diàleg a la taula de negociacions de cara a garantir l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat corresponents al 2024. Un pas sens dubte transcendent,  encara que insuficient, en el camí de resoldre els molts desencontres polítics que es donen entre Catalunya i Espanya. Comença una nova etapa que s’hauria d’acarar des del reconeixement que les coses no han funcionat com hauria calgut a despit d’haver d’acceptar que fins i tot s’haguessin fet amb la millor de les voluntats. Per part de l’independestisme L’independentisme, alhora, hauria d’admetre que tot pacte sobre assumptes fonamentals (sigui l’Estatut, l’autodeterminació o l’amnistia) s’ha de fer entre els que governen o poden fer-ho a Catalunya però també amb els que governen o poden fer-ho a Espanya. En aquest context, la llei d’amnistia és el reconeixement que la resposta als anhels d’una part, sigui més gran o més petita, de la societat catalana ha de ser fonamentalment política i no pas únicament judicial. La mala noticia és, però, que el PP s’acarnissarà encara més contra el PSOE i el Govern amb la finalitat de desestabilitzar-lo i fer-lo caure.

  • Divendres 8 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“8M, empoderades. #EnsSobrenElsMotius” (El Periódico)
“El PSOE respira alleujat amb l’amnistia magrat la pressió del PP” (La Vanguardia)
“Sánchex veu aclarida la legislatura amb el pacte de l’amnistia ” (El País)
“La generació més guardonada” (La República – El Punt Avui)
“L’acord per l’amnistia obre la batalla per la seva aplicació” (Ara)

1. Dia Internacional de les dones. Dia per la lluita dels drets de les dones i contra les desigualtats.

2. Una mena de mantra dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya els darrers anys consisteix en proclamar des del Govern que “els d’enguany” són els més expansius i els més socials de tots els temps. Però el cert és que els fets canten i són els que acaben per amagar les bones paraules. Dissortadament, una vegada més, l’aposta social dels pressupostos de la Generalitat pactats de moment entre ERV i PSC, és lluny de la que hauria de ser. Des de Dincat –representant del sector de la discapacitat intel·lectual a Catalunya– qualifiquen de “vergonyós l’augment en només un 5% dels mòduls i tarifes dels serveis socials” després d’haver traslladat al Departament i als diferents partits polítics la “situació límit” del sector i reclamat la urgència en augmentar el finançament dels serveis que presten en “almenys en un 30%”. “És esgotador, afegeixen, reivindicar any rere any la mateixa necessitat i que això no obstant, la situació encara no s’hagi revertit. Quan sortim dels despatxos, ho fem amb el convenciment que els nostres interlocutors comparteixen la urgència de les nostres demandes, però a l’hora de la veritat, quan toca fer polítiques i dotar pressupostos al respecte, ens tornen a desentendre”. De manera semblant es pronuncien des de la sabadellenca Atendis en exigir que “es reconegui la situació d’infrafinançament que pateixen els centres residencials que atenen persones amb discapacitat intel·lectual”. Segons ells, per revertir aquesta situació caldria augmentar en un 40% l’actual dotació pressupostària i reconeixen que “malgrat els avenços fets en matèria d’inclusió de les persones amb discapacitat intel·lectual, els pressupostos públics assignats a l’atenció d’aquest col·lectiu no en financen el cost real”.

  • Dissabte 9 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“Clamor a favor de la igualtat” (El Periódico)
“Un corredor marítim permetrà alimentar els palestins de Gaza” (La Vanguardia)
“El feminisme pren els carrers el 8M a despit de la divisió i de la bronca política” (El País)
“Poc presents, però influents” (La República – El Punt Avui)
“Corredor humanitari marítim a Gaza” (Ara)
“No volem ser valentes, volem ser lliures” (Diari de Sabadell)

 “La pluja consolava
el paladar de la terra eixuta,
tal com qui rega amb una cançó
una ànima solitària.”
(Guillem d’Efak, 1930-1995)

I finalment plou! No ho farà amb la intensitat i durada que seria desitjable, però sí que aquest episodi d’avui deixarà força aigua i neu a un Pirineu eixut que, tanmateix, veurà caure la nevada més abundosa des de 2020! Per mor de la greu sequera que patim, la pluja és, avui, la notícia propera més rellevant. L’altra –ara, però, en la vessant política–  ho és, d’una banda, la imminent aprovació l’amnistia i, de l’altra les noves desavinences entre les actuals formacions independentistes a les quals ­diuen– se n’afegiran en breu termini dues més, disposades a competir pel domini d’un mateix espai polític en les pròximes eleccions: la que lidera Sílvia Orriols (Aliança Catalana) i la que encapçalaran Jordi Graupera i Clara Ponsatí. I encara hi ha qui apunta que a aquestes se’n hi podria afegir una més: l’anomenada llista cívica que proposa l’ANC. Tot plegat és una molt mala notícia per l’independentisme, atès que la proliferació de llistes no fa més que debilitar-ne la indubtable força que encara té.

  • Diumenge 10 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“11M; retorn als trens de la mort” (El Periódico)
“La baixa execució de les inversions a Catalunya és cronifica” (La Vanguardia)
“Una reunió a Suïssa encarrilà el pacte que llança la legislatura” (El País)
“Inflació climàtica” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“La tornada del president Puigdemont ha de ser el rellançament del procés” (Jordi Turull) (Ara)

1. Una notícia em crida especialment l’atenció i no pas a fi de bé. Les declaracions del papa Francesc en relació amb la guerra d’Ucraïna. No és la primera vegada que amb les seves paraules, Francesc enarbora els ànims dels ucraïnesos. Ho va fer a finals d’agost de l’any passat, en elogiar el passat imperialista rus. I ho ha tornat a fer ara, davant les càmeres de la televisió suïssa, en animar a Kiív a tenir el “coratge” d’alçar la “bandera blanca” i negociar la fi del conflicte amb Rússia. Faria bé el papa Francesc de fer memòria quant a qui és qui en aquest conflicte i qui és l’invasor i qui l’envaït…

2. De mal en pitjor. Un informe de la Intervenció General de l’Administració de l’Estat (IGAE) explica que l’Estat durant els primers sis mesos de l’any passat, va executar solament el 16,3% de les inversions pressupostades per a Catalunya. És a dir, 370 milions dels 2.276 pressupostats. La baixa execució de les inversions de l’Estat a Catalunya és un mal endèmic que en res facilita la resolució dels greuges que Catalunya té plantejats envers l’Estat. Com molt bé es diu en l’editorial de La Vanguardia d’avui “és urgent detectar els problemes, executar els projectes pendents i exigir responsabilitats”.

  • Dilluns 11 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“20 anys de l’11-M” (El Periódico)
“Les dretes s’imposen a Portugal davant el retrocés socialista” (La Vanguardia)
“El PP creix a costa de Vox davant una esquerra estable” (El País)
“No renunciem que el metro arribi a Sant Feliu” (Lourdes Borrell) (El Punt Avui)
“Portugal gira a la dreta i acaba amb vuit anys de govern socialista” (Ara)

20 anys després del 11M no deixa de sorprendre que malgrat tot el que se sap i de les sentències emanades dels judicis corresponents (octubre de 2007), encara hi hagi qui s’entesti en defensar que les accions terroristes executades aquell dia foren obra d’ETA i no pas d’Al-Qaida. Com tampoc no deixa de sorprendre que sigui precisament el PP qui sense cap mena de pudor, enarbori ara la bandera de la veritat en contraposició –diuen– de les mentides del Govern Sánchez i del “sanchismo”… Què fàcil és oblidar el passat per aquells que amb un elevat nombre víctimes sobre la taula, volien fer creure a tothom que els autors de la col·locació de les bombes que esclataren en quatre trens de les rodalies de Madrid, eren etarres i no gihadistes. I per fer-ho creure, tot i saber que mentien, Aznar i els seus –amb el llavors candidat a la presidència Rajoy– es varen valer de tots els recursos –mediàtics i judicials– que tenien a l’abast, per muntar la teoria de la conspiració. Va ser aquells dies quan es va gestar el procés de polarització política amb l’argument, per part del PP, d’il·legitimat dels governs socialistes que des de llavors –amb el parèntesi del govern ‘legítim’ de Rajoy (2011-2018) que va caure arran una moció de censura amb els casos de  corrupció dels populars com a desencadenant– han tingut la responsabilitat de governar Espanya. Han passat vint anys i a hores d’ara ningú no ha demanat perdó encara per aquelles mentides a partir de les quals s’obrí la veda al tot és vàlid i va ser d’aquesta manera que començà a enfangar-se l’ambient de la política espanyola.

  • Dimarts 12 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“Causes externes ocasionen el 30% d’incidències de Rodalies” (El Periódico)
“L’11-M encara divideix els partits 20 anys després” (La Vanguardia)
“Portugal anticipa el dilema del centredreta europeu de pactar amb els ultres” (El País)
“Aferrat al Kremlin” (El Punt Avui)
“La nit d’’Oppenheimmer’” (Ara)
“Un de cada quatre alumnes té beca menjador” (Diari de Sabadell)

1. Ahir em referia a l’enfangament enmig del qual es mou la política espanyola. No és estrany si ens atenem als fets. Avui, quan el cas “Koldo” cueja prenyat de munició contra Sánchez i el PSOE, el digital Diario.es ha avançat la informació de que la parella de la ínclita Isabel Ayuso, Alberto González Amador, ha estat denunciat per la Fiscalia Provincial de Madrid per haver comès, entre els anys 2020 i 2021, un frau de més de 350 mil euros a Hisenda. Oportú és recordar que un germàd’Ayuso ja es va veure implicat en un possible cas de frau, en aquell cas per la compra de mascaretes per part de la Comunitat de Madrid durant les primeres setmanes de la pandèmia. Caldrà estar atents a com l’Ayuso i el PP tracten ara aquest cas que, en cap cas (i no es tracta d’un fàcil joc de paraules) servirà per apaivagar els ànims d’uns i altres que, dit sigui de passada, farien bé de posar fil a l’agulla per acabar d’una vegada amb la corrupció, vingui d’on vingui i afecti a qui afecti.

2. També ahir, en ocasió del 20è aniversari dels atemptats de l’11M, el PP i José M. Aznar a través de la FAES, varen perdre l’oportunitat de callar. Contràriament, en un intent erm de desmentir tot el que els darrers dies s’ha publicat entorn els fets de l’11 de Març de 2004, decidiren atira el foc per continuar aferrant-se contra vent i marejol a la teoria de la conspiració. Clar que els fets són els fets i, això sí, les interpretacions capcioses…

  • Dimecres 13 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“El ‘motosharing’ unirà l’area metropolitana aquest any” (El Periódico)
“La inversió pública per habitant a Madrid va dobla la de Catalunya el 2021” (La Vanguardia)
“La parella d’Ayuso sextuplicà els seus ingressos en la pandèmia” (El País)
“La pandèmia persistent” (El Punt Avui)
“El Govern esgota el termini de negociació dels pressupostos” (Ara)

1. El Senat tindrà la seva comissió d’investigació sobre el cas Koldo a la qual, per cert, donaran suport el PSOE i la majoria de socis parlamentaris del Govern d’Espanya. Clar que els populars tindran cura suficient per tal que les indagacions es puguin estendre a altres casos de corrupció en els quals el PP estan implicats, per la compra de material sanitari durant la pandèmia. Mentre, el PSOE, per la seva banda, instarà al Congrés la creació d’una Comissió similar que, en aquest cas no comptarà amb el suport del PP perquè creuen els populars que la iniciativa no serà «neutral». «Aquesta comissió [la del Senat] no la podran parar, ni enfangar, ni manipular», ha dit el senador popular Luis Santamaría. I és que si se’m permet la ironia, ja seran els populars els que tindran cura “d’enfangar-la i manipular-la”.

2.  Avui, en compliment del pacte establert entre PSOE i Junts, han començat aflorar números que s’acosten –només s’acosten– a allò que haurien de ser les balances fiscals entre l’Estat i les comunitats autònomes, entre l’Estat i Catalunya. De moment sabem que l’any 2021, la inversió pública estatal per habitant i per comunitat, Madrid doblava la catalana.

  • Dijous 14 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“L’avanç electoral català deixa Sánchez sense Pressupostos” (El Periódico)
“ERC avança unes eleccions que es preveuen molt obertes” (La Vanguardia)
“L’avanç de les eleccions a Catalunya sacsegen el tauler polític ” (El País)
“Eleccions anticipades” (El Punt Avui)
“Eleccions anticipades 12 de maig” (Ara)
“Més d’un miler d’alumnes en barracons” (Diari de Sabadell)

Sacsejada. Segons ho defineix el diccionari General de la Llengua catalana “acció d’agitar bruscament (alguna cosa) movent-la alternativament de dalt a baix i de baix a dalt o en dues direccions oposades.” I això és el que va fer precisament el president Aragonès ahir, al convocar eleccions pel 12 de maig, després de comprovar que no podia aprovar els Pressupostos de la Generalitat per l’any 2024. I, de retruc, va sacsejar també el tauler de la política espanyola. Tot plegat un fet inèdit en la història de la democràcia espanyola. Davant això, o precisament per això, val la pena recordar que els catalans ens hem anat allunyant d’aquell fet que se’ns atribuïa com a característic de la nostra forma de ser. És a dir, diàleg, negociació i pacte. I se’ns admirava arreu per això. El pragmatisme de Pujol, la mà estesa de Reventós a l’hora d’avançar cap a un PSC que sumés, la capacitat de diàleg i entesa de Roca i de Solé Tura, el Pacte del Tinell de Maragall, els JJOO del 92…, en són uns exemples. Avui, però, el tauler s’ha capgirat i, com passa a Espanya, a Catalunya ja impera la confrontació i el desacord. Mentre, 8 milions de ciutadans/es contemplen, astorats, el trist espectacle que se’ls ofereix…

  • Divendres 15 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“La sequera deixarà Barcelona sense aigua potable a l’estiu” (El Periódico)
“La pròrroga dels pressupostos deixa en l’aire inversions clau” (La Vanguardia)
“L’amnistia dona el tret de sortida a la precampanya catalana” (El País)
“El sol que mai no es pon” (La República – El Punt Avui)
“Amnistia” (Ara)

A partir de l’aprovació pel Congrés dels Diputats de la llei d’Amnistia comença una nova etapa pel país, el d’allà i el d’aquí. Pel PSOE, l’amnistia tanca un cicle. Pels independentistes, n’obre un altre. Res no serà, ni de lluny, tampoc fàcil a partir d’ara. Tot i això o precisament per això i sense que serveixi de precedent, no puc fer més que fer meu el contingut d’una comunicat emès anit per l’entitat País del demà, el qual, entre altres coses diu que l’amnistia és “un pas molt important i necessari per superar els conflictes del passat i reduir les tensions socials i polítiques, que ha de possibilitar recuperar la normalitat en el debat de les idees, des del respecte a les discrepàncies –quelcom requerit en tota democràcia–, i també posar fi a la repressió i l’angoixa que han sofert molts catalans”. Deixeu-me, però, que afegeixi que vist el que hem vist fins ara, tinc dubtes fonamentats quant a si sabrem estar a l’alçada en la defensa de la democràcia i els valors que l’hi són inherents en uns moments de tantes incerteses, polaritzacions i escassedat de valors.

  • Dissabte 16 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“El límit de lloguer neix ple d’excepcions” (El Periódico)
“La Comissió de Venècia veu útil la llei d’Amnistia, prò demana més consens” (La Vanguardia)
“La Comissió de Venècia desinfla l’estratègia del PP contra l’amnistia” (El País)
“Setge ultra” (La República – El Punt Avui)
“Els funcionaris de presons es revolten” (Ara)
“La mirada més esbojarrada” (Diari de Sabadell)

Acaba una setmana convulsa, preludi de les que de ben segur han de venir, vist com estan de mogudes les coses de la política. Més encara atesa la proximitat de noves comtesses electorals amb les catalanes al capdavant. Així és que, avui, què millor que aprofitar la sortida de la Colla de Muntanyes Planes i el concert de Primavera d’aquesta tarda, amb les corals Cants al Vent i Ressò, per gaudir amb plenitud del paisatge i de la música amb la finalitat de relaxar l’esperit, tal com anit ho vàrem poder fer amb el més que memorable concert que, al Principal, ens oferí l’Albert Guinovart en el seu adéu després de la residència que durant tres cursos ha fet a Joventuts Musicals de Sabadell. La música, la música i sempre la música…

  • Diumenge 17 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“El projecte d’ERC i Junts està esgotat” (Salvador Illa) (El Periódico)
“L’amenaça de guerra és absoluta i la societat no n’és del tot conscient” (Margarita Robles) (La Vanguardia)
“Marató electoral enmig d’un ambient de màxima toxicitat” (El País)
“L’abraçada del drac” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“En campanya” (Ara)

Ho confesso sense ambages. Mandra, molta mandra em fa tot plegat davant el panorama polític que tenim al davant i com voldria trobar-me ja en l’endemà del 12 de maig, quan moltes de les promeses electorals i desqualificacions del contrari hauran de passar a millor vida, després que les urnes hagin dictat el seu veredicte, d’acord amb els vots emesos per una ciutadania que, intueixo, se sent cansada. Una evidència? La participació i el resultat assolits en la consulta que l’ANC ha fet telemàticament els darrers dies, sobre la possibilitat d’impulsar una candidatura “cívica”; consulta que ha acabat amb pràcticament un empat tècnic i en la qual han participat poc més de set mil associats dels 96.400 que l’entitat tenia el gener de 2022, dels quals 45.960 eren socis de ple dret (és a dir que pagaven quota) i 50.441 s’hi havien apuntat com a simpatitzants. Resultat i participació que, des del meu punt de vista, són indicadors d’una creixent desconnexió política, en aquest cas de l’independentisme.

  • Dilluns 18 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“El ‘nou temps’ del PSC” (El Periódico)
“Illa demana a ERC i Junts que no vetin un govern del PSC so guanya el 12-M” (La Vanguardia)
“Hisenda atribueix a Ayuso un frau ‘deliberat’” (El País)
“Es fan decrets a esquena de territoris que no tenen res a veure amb Barcelona” (Anna Martínez i Martínez) (El Punt Avui)
“Sánchez promet més autogovern si Salvador Illa és president” (Ara)

“Mentre la Unió Europea es jugarà el futur davant l’amenaça de la guerra, el gran debat de la política catalana fins a les eleccions serà si Carles Puigdemont tornarà o no, una controvèrsia que interessa tant a Junts com al PP. Podem deixar que aquest electoralisme continuï fagocitant el país o podem enfrontar-nos al problema original: el declivi de Catalunya a conseqüència de la manca d’autoritat política i la pèrdua de productivitat de la que va ser la fàbrica d’Espanya.” Això escrivia, penso que amb encert, ahir Jordi Amat en la columna que publicada a El País sota el títol “El declivi de Catalunya”.

  • Dimarts 19 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“El PSC surt al capdavant i es manté la pugna ERC-Junts” (El Periódico)
“La crisi de les presons s’enquista malgrat la treva en els bloquejos” (La Vanguardia)
“Espanya alerta del risc ‘real i directe’ de terrorisme per Gaza” (El País)
“El sud global demana pas” (El Punt Avui)
“S’enquista el conflicte a les presons” (Ara)
“L’I3 creix, tot i la natalitat en caiguda lliure” (Diari de Sabadell)

1. “Putin arrasa en les presidencials russes i perpetuarà el seu règim fins al 2030”; “Trump assegura un ‘bany de sang’ si perd les eleccions presidencials”; “Trump carrega contra els immigrants sense papers: ‘No són persones’”; “Netanyahu reitera que la ‘pressió internacional’ no l’aturarà”; “Netanyahu critica a aquells que demanen la fi de la guerra a Gaza”; “Militars de l’OTAN ja es troben a Ucraïna per recavar dades i impartir formació”… Són alguns dels titulars amb els quals m’he trobat aquest matí en complir amb una de les meves rutines diàries consistent en obrir, per llegir, les pàgines dels diaris que he de confessar que, preocupat i compungit, no he trigat a tancar i desar…

2. El president Aragonès signava ahir el decret de convocatòria d’eleccions. No trigaren gens ni mica a aparèixer els primers sondejos electorals que diuen el que diuen…, segons sigui qui els promou i els paga amb la finalitat de crear un estat d’opinió i d’influir en el vot. D’aquí que no faré ara una excepció i que em mantindré ferm en el convenciment que els sondejos, sondejos són. Així és que compte en creure-se’ls massa. El sondeig real –i que al cap i a la fi és el que val–, serà, en aquest cas, el que emani de les urnes el 12 de maig. I el que a hores d’ara més ens hauria de preocupar, és evitar que la ciutadania es deixi portar per l’apatia que en general sent envers els missatges que emanen i emanaran dels polítics, entre grandiloqüents i buits de contingut…

  • Dimecres 20 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“Aragonès demana un finançament a la basca però amb quota solidària” (El Periódico)
“El PP obre la porta a recórrer la tramitació de l’amnistia al TC” (La Vanguardia)
“El PP avança cap a un conflicte institucional per l’amnistia” (El País)
“Final abrupte” (El Punt Avui)
“El Govern proposa recaptar tots els impostos” (Ara)

“Venia xiulant, com un infant.
Tenia plenes d’ocells les mans
i cel amunt
els anava escampant.

…

Però aquell matí jo dormia
tranquil, perquè no sabia
que a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.”
(J. M. Serrat, “20 de març”)

1. Canvi d’estació. Miro el calendari per assegurar-me que no estic somniant i que de veritat ens trobem en ple mes de març i no pas del mes de juny i que el canvi d’estació climatològica d’avui es correspon amb el del pas de l’hivern a la primavera i no en el de la primavera a l’estiu, com podria semblar si ens atenim a les temperatures fora mida que aquests dies estem suportant i que no ens anuncien res de bo perquè tampoc res no estem fent per minimitzar-ne els efectes.

2. En ben pocs dies els Comuns han aconseguit fer-se protagonistes a l’haver capgirat el mapa relacional polític que es donava a Catalunya i, de retruc, també a Espanya. Primer va ser la negativa a pactar els pressupostos de la Generalitat amb ERC i PSC, la qual cosa va fer que el president Aragonès convoqués, perquè en tenia ganes, eleccions avançades a Catalunya, la qual cosa va tenir l’efecte immediat que Sánchez anunciés la pròrroga dels pressupostos de l’Estat, que també en tenia ganes per evitar mals majors per a ell i per l’estabilitat del seu Govern. Ara, els Comuns acaben de decidir que tampoc no estan disposats a donar suport als pressupostos municipals de Barcelona. Les raons que de veritat hi ha darrere ambdues decisions dels Comuns solament ells les saben. Segur, però, que en rerefons hi nia la voluntat dels Comuns de diferenciar-se dels socialistes amb els quals comparteixen govern a Madrid, tenint en compte la proximitat d’eleccions a Catalunya. Tindrem ocasió de saber si aquesta estratègia els és útil als Comuns. Contràriament corren el risc d’entrar en un bucle del qual els serà difícil sortir.

  • Dijous 21 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“La Guàrdia Civil estreny el setge a Rubiales” (El Periódico)
“La UE planteja l’emissió d’eurobons per pagar el rearmament” (La Vanguardia)
“L’equip d’Ayuso hostiga a la premsa que investiga la seva parella” (El País)
“Assaig de parc eòlic a mar obert” (El Punt Avui)
“Sanitat rebaixarà les guàrdies dels metges de 24 a 17 hores” (Ara)
“Els Saballuts no tenen sostre” (Diari de Sabadell)

És evident que el to habitualment aspre que des de fa temps envolta especialment a la política espanyola s’ha exacerbat en les últimes setmanes, amb les eleccions gallegues, la tramitació de la llei d’amnistia i les convocatòries properes d’eleccions al País Basc, a Catalunya i al Parlament Europeu. I això fins al punt que tant en les intervencions públiques com des de les tribunes del Congrés dels Diputats i del Senat, s’han travessat línies vermelles com abans mai havia passat. Certament no és la primera vegada en la història de la nostra democràcia que això passa, però és que en aquest cas, el més inquietant és que els atacs al contrari s’estan centrant en els entorns familiars directes dels líders polítics, practicant polítiques de ventilador pels mitjans més barroers, utilitzant les institucions i els poders de l’Estat per alimentar el fangar que al desprestigiar la política, els polítics i, el que és pitjor, a les institucions, rebaixa la qualitat de la democràcia.

  • Divendres 22 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“Candidat a la restitució” (El Periódico)
“Puigdemont serà candidat i tornarà si pot ser investit” (La Vanguardia)
“Puigdemont va a les catalanes i renuncia a les europees” (El País)
“Ningú em pot treure la pau d’haver escrit el que volia” (La República – El Punt Avui)
“Puigdemont afirma que tornarà si és per ser investit president” (Ara)

El què i el com. Carles Puigdemont, en una compareixença a Elna, anunciava ahir la seva candidatura a la presidència de la Generalitat de Catalunya. Ho va fer acompanyat dels seus, en un espai en el qual la marca “Junts” brillava per la seva absència, la qual cosa indica per si sol que la seva és una candidatura de marcat caràcter personalista. En el decurs de la compareixença –que per cert va gaudir d’un temps mediàtic televisió excepcional i no només a TV3–, Puigdemont es referí als objectius que es proposava assolir, cas que fos investit president. En cap moment va referir-se al com ho faria i quin seria l’ideari politicosocial a defensar més enllà de la radicalitat independentista i d’algunes picades d’ullet conservadora quant a les herències i a la immigració. D’aquí que la pregunta recurrent que em continuo formulant és la mateixa d’abans: independència per a fer què i com. No és estrany, doncs, que mentre l’escoltava, em retornessin al magí imatges i moments viscuts el 2016 i, especialment, el 2017, dominades per l’emoció, pel “ja ho tenim a tocar”. Un projecte polític –qualsevol projecte polític– precisa de l’emoció per fer-lo avançar. I certament, a Puigdemont, d’emoció n’hi sobre. Però com bé sabem, amb il·lusió no n’hi prou… Ell mateix va poder comprovar-ho.

  • Dissabte 23 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“Estat islàmic colpeja Moscou i causa almenys 40 morts” (El Periódico)
“Almenys 40 morts en un atemptat contra un auditori de Moscou” (La Vanguardia)
“Almenys 40 morts en un atac terrorista a Moscou” (El País)
“Sense llei” (La República – El Punt Avui)
“Els comuns també tomben el pressupost de Barcelona” (Ara)
“S’ha de triar” (Diari de Sabadell)

1. Anit, a La Faràndula, nou concert de la Simfònica del Vallès amb una versió de la impressionant Passió segons Sant Joan de Johann Sebastian Bach, en aquest cas també segons dramatúrgia i posada en escena de Sergi Belbel. Soc un acèrrim defensor de la tasca que porta a terme l’Orquestra Simfònica del Vallès, al capdavant de la qual hi ha un director de solvència contrastada: Xavier Puig. Aquesta vegada, però, he de manifestar que no vaig sortir gens satisfet del concert. No pas perquè la interpretació orquestral no fos acurada o que els cors i solistes no estiguessin a l’altura que l’obra reclama, sinó més aviat pel protagonisme excessiu que en el conjunt de la seva execució adquireixen, en el fons i en la forma, els textos de Sergi Belbel que mal substitueixen els recitatius de l’obra de Bach. Si a això hi afegim l’endèmica baixa qualitat del sistema de so del qual disposa el teatre, s’entendrà el perquè de la meva insatisfacció pel resultat del concert. Algú ho havia de dir…!

2. El suïcidi d’un home hores abans de ser desnonat de l’habitatge en el qual residia des de feia 30 anys amb la seva esposa, ara afectada de greus problemes de mobilitat, ens posa altra volta davant el mirall de la realitat social enmig de la qual ens movem. Com pot ser, em pregunto, que ningú detectés a temps la situació i les circumstàncies en les quals vivia aquesta família?

  • Diumenge 24 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“Putin clama vengança per l massacre de Moscou” (El Periódico)
“Terror a Rússia. Putin vol incriminar a Kíiv” (La Vanguardia)
“Putin tracta de vincular Ucraïna amb la matança que reivindica el ISIS” (El País)
“L’orientació laboral, descentrada” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Putin clama venjança i apunta a Ucraïna” (Ara)

1. Ves per on. Ara resultarà que Putin és un deixeble avantatjat d’Aznar. I és que de la mateixa manera que Aznar va voler fer creure al món que els atemptats de l’11-M a Madrid havien estat obra d’ETA, Putin ens vol fer passar per l’adreçador de creure que l’atemptat d’abans-d’ahir fet a Moscou, és obra de terroristes ucraïnesos. Aznar va mentir per intentar guanyar unes eleccions. Putin menteix per tenir l’excusa perfecte per continuar la guerra amb Ucraïna que ara ja reconeix que ho és i, tanmateix, augmentar la repressió contra els dissidents. Algú va dir que els extrems es toquen?

2. Les enquestes continuen multiplicant-se i no hi ha dia en què no n’aparegui una de nova. En totes, a banda de la tendència que apunten a una victòria del PSC, es constata el que ja sabíem: que ERC i Junts són vasos comunicants. És a dir, allò que una guanya, l’altra ho perd i a l’inrevés… Mentrestant, Aliança Catalana vetlla les seves armes just abans de donar a conèixer que també es presentaran a eleccions.

  • Dilluns 25 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“Pimes i autònoms s’afegeixen a la revolta contra la burocràcia” (El Periódico)
“La majoria de catalans donen suport a l’amnistia però dubten dels seus efectes” (La Vanguardia)
“Rússia bombardeja Ucraïna després d’acusar a Kíiv de l’atemptat” (El País)
“Les tres xemeneies és la gran oportunitat per al territori” (Filo Cañete) (El Punt Avui)
“L’oferta de lloguer de temporada es dispara a Barcelona” (Ara)

“A falta de líders que facin els passos necessaris per recompondre l’espai conservador i liberal, Junts s’encomana a Carles Puigdemont, perquè ningú gosi dir ni piu, amb una alta possibilitat que només serveixi per prolongar la ressaca del xoc del 2017. No és el retorn a la nostàlgia allò que necessita Catalunya, que és el que pot oferir Puigdemont, sinó la fortalesa política necessària per obrir una nova etapa. I haurien de ser molts els interessats en aquest canvi d’etapa que l’amnistia ha afavorit, però les inèrcies del patrioterisme no ho faran fàcil. Seria una ironia de la història que fos precisament la candidatura de Puigdemont la que, perdent, fes evident que cal tornar a fer política de debò: la que combina els objectius i el principi de realitat.”

“Ara, alimentat pel protagonisme que li ha brindat Pedro Sánchez –un polític espanyol, aquests que a ell tant li agrada menysprear–, Puigdemont torna a l’èpica de sempre. ¿Aconseguirà la corona de llorer? La lògica diria que el descrèdit plana sobre un polític que assegura no buscar “el més còmode i menys arriscat a escala personal”, però que, en canvi, va triar una mansió a Waterloo mentre els seus companys d’aventura complien penes de presó. Però la raó cotitza a la baixa en un context global d’esgotament de la democràcia.”

Potser és mandra. Potser és que ja no sé què dir ni com dir-ho. D’aquí que avui he optat per reproduir sengles paràgrafs que, respectivament, han escrit i publicat a El País i a El Periódico Josep Ramoneda i Emma Riverola, que tenen en comú referir-se a Carles Puigdemont. Clar, que mentre parlem d’ell i del seu retorn o no a Catalunya, a Europa s’intensifica el so de redoblament dels tambors de guerra, les fronteres es veuen cada dia més amenaçades i el populisme atempta contra la democràcia i la corroeix… Que tinguem una bona Setmana Santa que, això no obstant, acaba de començar amb una bona notícia: la pluja que, diuen, ha de caure avui i els propers dies…

  • Dimarts 26 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“Alves paga la seva llibertat” (El Periódico)
“Israel es queda sol després que l’ONU aprovi una petició d’alto al foc” (La Vanguardia)
“La petició d’alto el foc a Gaza aguditza el xoc de EE UU i Israel” (El País)
“Rumb a l’espai” (El Punt Avui)
“L’ONU demana per primera vegada l’alto el foc a Gaza” (Ara)
“Torre-romeu al límit pel trànsit en hores punta” (Diari de Sabadell)

1.Plou. Ho ha estat fent tota la nit i això, per si sol, és una molt bona notícia. Mai com ara, a despit de trobar-nos en plena Setmana Santa amb el risc conseqüent d’esguerrar les vacances a més d’un i de dos, la pluja està essent benvinguda i cau a gust de pràcticament tothom. Qüestió de sequera…

2.Que la justícia no és igual per a tothom fa temps que ho sabem. Ahir mateix en tinguérem bona mostra quan el futbolista Dani Alves aconseguia sortir en llibertat provisional de la presó en la qual havia estat internat en règim preventiu durant els darrers 14 mesos. Ho va poder fer després de dipositar una fiança d’un milió d’euros i ara podrà esperar el desenllaç de la sentència judicial després dels recursos presentats, còmodament assegut casa seva. Altres persones amb acusacions similars i en règim d’empresonament preventiu, no tenen cap possibilitat de sortir de la presó, simplement perquè no disposen de recursos econòmics per poder-ho fer. I, mentrestant, el focus mediàtic continua centrat en l’agressor i no pas en la víctima que és qui en pateix les conseqüències físiques i psíquiques. No vull ni pensar què podria passar ara, en el cas que Alves de cop-i-volta es fes fonedís i aparegués al Brasil…

3.Les resolucions de les Nacions Unides són per acatar-les. També la que ahir es va aprovar en el marc del Consell se Seguretat, exigint l’alto el foc a Gaza mentre duri el Ramadà. A Netanyahu no li va faltar temps per dir que tampoc, en aquest cas, acataria la resolució. Cal recordar que Israel té una llarga tradició en matèria d’incompliments de resolucions i de pactes sense que res li passi?

  • Dimecres 27 de març de 2024

 Els titulars de la jornada:
“La UE blinda l’alimentació autòctona de la competència deslleial” (El Periódico)
“Espanya va créixer el 2023 cinc vegades més que la mitjana europea” (La Vanguardia)
“Feijóo designa candidat al líder del PP català malgrat els recels” (El País)
“Lloguers impossibles” (El Punt Avui)
“La UE s’afanya a reduir la burocràcia per als petits” (Ara)

Com cada dia, en tornar de la meva passejada matinera, obro els diaris. Dues són les informacions que em criden especialment l’atenció. L’una, referida a Puigdemont. L’altra, a la situació que es viu a les presons catalanes.

1.“Es tracta d’acabar la feina i de fer-ho millor que no pas ho ha fet ERC” i “el PP i el PSOE no tenen projecte per a Catalunya”. Són solament dues de les moltes afirmacions categòriques que Puigdemont va fer ahir a Perpinyà en l’acte de presentació de l’acord que Junts –o potser millor dir de Puigdemont– ha assolit amb vuit forces minoritàries independentistes pràcticament desconegudes. “Receptes tinc que per a mi no vull” exclamava sovint la meva sàvia àvia! Faria bé Puigdemont d’explicar amb precisió quin és el seu projecte –no pas la seva il·lusió– i com i amb qui el pensa portar a terme.

2.Sorprèn que hagi passat una setmana llarga després de l’assassinat d’una cuinera per part d’un reclús amb antecedents de crim a la presó de Mas d’Enric, fins que algú de les mateixes presons se li hagi acudit que calia retirar els presos per crims de sang del seu treball a les cuines. I si ja costava molt d’entendre que reclusos amb antecedents de crims de sang tinguessin al seu abast ganivets de tota mena pel fet de treballar a les cuines de les presons, encara costa més d’entendre que fins ara ningú hagués pensat com a mesura d’aplicació immediata, prohibir que aquesta tipologia de reclusos poguessin treballar a les cuines de les presons. Viure per a veure!

  • Dijous 28 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“L’IVA del gas torna al 21% i el de la llum es manté” (El Periódico)
“El pla txec preveu enviar a Ucraïna milers d’obusos abans del juny” (La Vanguardia)
“Europa retira les darreres tropes del Sahel i deixa el terreny lliure a Rússia” (El País)
“Esclaves dels patrons estètics” (La República – El Punt Avui)
“La reforma d’IVA i IRPF va restar 6.900 milions a les arques públiques ” (Ara)
“El PIB per habitant creix un 15% en cinc anys” (Diari de Sabadell)

Que la campanya de Junts tindria un caràcter eminentment presidencialista era una evidència des del moment en què Carles Puigdemont va decidir que faria un pas endavant per ser el seu candidat en les pròximes eleccions catalanes. I aquest caràcter de presidencialista i personalista que envolta tot el món de Puigdemont és el que queda reflectit en el nom de la marca de Junts + Puigdemont per Catalunya, escollida sota la qual es presentarà a les urnes del 12 de maig. L’objectiu de Puigdemont amb aquesta marca és la de concentrar dos conceptes en un de sol: d’una banda, la seva “restitució” com a president de la Generalitat de Catalunya, ara a l’exili. De l’altra, la vocació de transcendir les sigles del partit del qual, en teoria, forma part, en favor seu. Si la jugada li surt bé amb uns resultats que li permetessin governar, tornarem a la casella de 2017 amb tot el que això comportaria. Si li surt malament, sempre li quedarà Madrid per collar al govern Sánchez i, si cal, fer-lo caure. És el que tenen els projectes personalistes que ho són perquè darrere una cara no hi ha res més.

  • Divendres 29 de març de 2024
Avui no es publiquen diaris en paper

M’adono que tot i estar molt lluny de la meva intenció, al llarg d’aquest mes m’he referit a Carles Puigdemont en moltes ocasions. Exactament 34 fins aquesta d’avui. Així és que em proposo a partir d’ara deixar que passin els dies i que ell faci el que estimi més convenient, mentre espero la sentència que emanarà de les urnes el 12 de març vinent. Tot i això, deixeu-me que faci un darrer apunt no gens fútil: la candidatura de Puigdemont a la presidència de la Generalitat de Catalunya, no per esperada i possible, ha trasbalsat els plans i perspectives de tots els partits, siguin indepes o no i ha acabat per donar una nova dimensió a la campanya. Caldrà estar atents!

  • Dissabte 30 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“Catalunya alerta per ciberatacs geopolítics” (El Periódico)
“Les repatriacions de migrants s’estanquen des de la pandèmia ” (La Vanguardia)
“Estem en una època de preguerra, no exagero” (Donald Tusk) (El País)
“Feina a mig fer” (La República – El Punt Avui)
“Israel desafia l’ONU amb l’atac més mortífer a Síria” (Ara)
“Són les nostres arrels” (Diari de Sabadell)

Torna la censura a la ciutat de Girona? Això és el que m’he preguntat aquest matí, després de llegir a El Triangle que cap de les llibreries de la immortal Girona ha previst que Albert Soler hi signi exemplars del seu llibre “Puigdemont, el retorn del Vivales” per Sant Jordi. Sabíem que Soler no és sant de la devoció de l’equip de govern de la capital gironina que encapçala l’alcalde Lluc Salellas, amb la llibertat d’expressió com a bandera. El que ens faltava per saber és que els llibreters gironins estiguessin disposats a censurar –vés a saber el per què i el per qui– a un dels seus escriptors locals pel sol fet d’haver-se manifestat contrari a les tesis de Puigdemont. (Vés per on, avui, després del que vaig escriure ahir, pobre de mi!, he tornat a parlar de Puigdemont).

  • Diumenge 31 de març de 2024

Els titulars de la jornada:
“El canvi climàtic amb ulls de nen” (El Periódico)
“La societat basca, més nacionalista però menys independentista” (La Vanguardia)
“Radiografia d’un pols inèdit per l’hegemonia d’Euzkadi” (El País)
“La geopolítica seu a la cadira del director general” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“L’unic que sabem del PSC és que farà el que digui el PSOE” (Ara)

Tanquem mes. Un mes que, per no variar, ha estat divers i complex no només des d’un punt de vista climatològic –que també– sinó polític amb la convocatòria d’eleccions avançades a casa nostra i amb el pols cada dia més tens entre el PP i el PSOE amb l’amnistia com a punta de l’iceberg de les desavinences cada vegada més preocupants per la bona salut de la democràcia. Escriu Jordi Sevilla en el seu Manifiesto por una democracia real que si “després de les eleccions de juliol les forces de l’actual Govern haguessin sumat set escons més, avui no hi hauria [llei] amnistia”. No discutiré la principal, però sí que vull fer notar a Sevilla que en democràcia, els avenços socials i polítics –també les regressions– es produeixen en funció de la força que cadascú té al Parlament –en aquest cas al Congrés dels Diputats–, i de la seva capacitat d’acció i d’actuació. Imaginar o especular entorn de que hauria pogut passar si els resultats del 23-J haguessin estat uns altres pot ser un bon exercici de política ficció, sobre allò que hauria pogut ser i que no va arribar a ser. Imagina Sevilla què hauria passat si al PP no li haguessin mancat també set vots per aconseguir el Govern d’Espanya?