Al Parlament de Catalunya, en el decurs del plenari de la cambra d’uns dies abans d’iniciar-se la campanya per a les eleccions del 20-N, es va viure una picabaralla entre partits, i molt especialment entre CiU i el PP, per allò de marcar terreny tot tenint en compte el què els sondejos electorals pronosticaven. Així, Alicia Sánchez-Camacho reclamava a CiU “responsabilitat i lleialtat” envers el futur govern d’Espanya en justa correspondència amb el compromís que els populars catalans mantenien amb el govern de Catalunya sota l’argument que “fins que Espanya no surti de la crisi, Catalunya tampoc no en sortirà”. En el torn de rèplica, el president Mas, deia que no sabia si Espanya se’n sortiria bé de la crisi, però que sí sabia que sense comptar amb Catalunya com a motor del sud d’Europa que encara és, Espanya no se’n sortiria. Un joc de conceptes que em va traslladar a un altre escenari, amb uns altres protagonistes, però amb un mateix teló de fons: la crisi. I és que mentre escoltava aquestes intervencions, em vaig veure a finals del 1980 quan a la nostra ciutat s’estava vivint un debat intens entorn el model de ciutat que els sabadellencs volíem. Un debat que es va encetar amb la mostra “Sabadell proposa” impulsada per l’Ajuntament. El teló de fons d’aquells anys era també el de la crisi, amb un índex d’atur local que, segons la Generalitat de Catalunya, superava el 30 per cent de la població activa.

En la sessió de cloenda del certamen, el llavors alcalde Antoni Farrés, va assegurar que amb aquella experiència i amb els debats que l’havien envoltat, la ciutat estava apostant per vertebrar el futur d’una manera responsable i eficaç i per generar nova activitat econòmica. Al seu torn, el llavors president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, replicava a Farrés en el sentit que Sabadell, fes el què fes, no sortiria de la crisi si no ho feia abans Catalunya. Va ser de nou Farrés, una vegada tancada la mostra, qui feia notar que no sabia què passaria amb la crisi i amb Catalunya, però que l’obligació de Sabadell era fer tot el què estigués al seu abast per superar els delicats moments pels quals la ciutat travessava, i que amb aquesta actitud es contribuïa a què Catalunya també pogués superar-los.

Al marge de coincidències, el cert és que llavors com ara la ciutadania vol pocs discursos i més posar fil a l’agulla. Els anys 80, la sortida de la crisi a Sabadell es va sustentar en l’aposta per la dinamització del sector serveis, amb un vaixell ensenya al capdavant: l’Eix Macià. Avui, quan ens trobem immersos en una altra crisi d’arrels molt més profundes que no pas aquella, deu ser bo parar atenció en detalls que a vegades ens passen desapercebuts. Com, per exemple, les dades divulgades per l’Observatori d’Economia Local en el seu informe del mes de setembre, de les quals es desprèn que a la nostra ciutat s’està produint un cert descens de l’atur vinculat al sector industrial a despit que aquest fet no compensa l’increment que l’atur pateix en d’altres sectors com és en el dels serveis. I és que segurament, malgrat la desaparició d’empreses i la destrucció de llocs de treball industrials dels darrers anys, Sabadell continua exhibint un perfil marcadament industrial, ara més centrat en una indústria de base tecnològica que, al seu torn, precisa de més capacitació i formació professional, però que alhora és més competitiva.

Amb tota la prudència que en aquests casos cal, la dada apuntaria a què Sabadell es troba en el camí de potenciar i renovar el seu teixit productiu a partir de noves idees i de nous emprenedors disposats a posar en valor la formació, la recerca i la innovació que, al cap i a la fi, són els elements claus per poder generar activitat, i també confiança per creure en les nostres possibilitats.

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de novembre de 2011