Un dels recursos més habituals quan es tracta de trencar el gel entre dues persones que no es coneixen o que es coneixen poc, és parlar del temps que fa. Això no obstant, durant l’hivern que ara acabem de deixar enrere, aquest recurs haurà estat utilitzat amb escreix i no pas, precisament, solament per trencar el gel d’una conversa sinó per preguntar-se i preguntar-nos que està passant amb el temps i com és que el tenim tan revoltat. Possiblement això haurà estat així, almenys en part, perquè certament només les persones que portem al damunt l’esquena més de mitja dotzena de dècades recordem que els hiverns, quant nosaltres érem petits, eren com el què acabem de passar. Fred, neu, vent, gel… eren les constants dels mesos d’hivern en què les estufes i les llars de foc esdevenien els únics recursos a l’abast per refer-se una mica de les inclemències del temps. Clar que llavors ni teníem mòbils, ni internet existia, ni ens havíem de desplaçar d’un punt a l’altre de la nostra geografia per anar a treballar…
D’aquesta manera sabíem el temps que feia al nostre tros, però difícilment coneixíem el que feia a d’altres indrets. I en moments d’adversitats climatològiques i de col•lapses pel gel i la neu, capejàvem el temporal –i mai més ben usada aquesta expressió— de la millor manera que podíem, convençuts que en un, dos o tres dies les coses havien de millorar i tornar a la calma.
Ara, per contra, qualsevol situació excepcional que el temps ens depara, fa que ens mostrem entre neguitosos i angoixats. Hem perdut la capacitat que teníem d’acceptar que les adversitats climatològiques podien limitar els nostres moviments i que en cas que ara ens els limitin considerem que el pare Estat ens ha de venir a resoldre la situació si deixats portar per la nostra impaciència fem allò que abans no féiem: sortir al carrer com si res no passés. Estem o ens hem acostumat massa bé i això s’ha notat especialment en aquest darrer i rigorós hivern en què el temps s’ha comportat com sempre es comporta. És a dir, d’una manera esbojarrada i sempre impredictible. ¿Aprendre’m la lliçó i davant les adversitats –siguin climàtiques o no– evitarem perdre la calma, la compostura i la serenitat? Les urgències, ni ara ni abans, no han estat mai bones conselleres.
Que tinguem una molt bona primavera de quinzè aniversari…
Publicat al Butlletí de la Coral Cants al Vent, el març de 2010
Un hivern…, hivern!
Tens molta raó Joan, els que ja portem tal com dius, “mitja dotzena de dècades al damunt”, (ara ja també m’hi puc incloure), la nostra visió de les coses era, quasi m’atreviria a dir, totalment diferent.
Per començar, els nostres medis informatius eren molt limitats. Sempre hi havia el que tenia prou interès en conèixer que passava més enllà “del seu tros” i procurava proveir-se del diari que considerava que li portava més amplitud de noticies d’arreu del mon. Crec que no vaig massa errada al dir que potser podríem parlar de La Vanguardia i… poca cosa més. No n’hi havia gaire per triar. Apart de les famílies que es podien permetre el luxe de tenir una ràdio. Ara ens sembla mentida pensar que vivíem d’aquella manera, podríem dir… tan precària, en tot el que concerneix a conèixer medis de comunicació. Com li pots fer entendre a una criatura, ja no diguem un adolescent, que tenir telèfon era veritablement un luxe? (penjat a la paret, no tothom el podia tenir al damunt d’una taula, era més car). Crec que si algun cop se’n fa esment de la manera de viure de la nostra infància, ens veuen com si fóssim de la generació de l’home de les cavernes, “impossible” pensen, la gent gran ens expliquen cada història…, i a sobre pretenen que ens ho creguem. Crec que menys mal que hi ha pel•lícules i sèries televisives que ho corroboren.
Ara jo em pregunto, serien capaços de poder viure d’aquella manera, quan avui només prement un botó del mòbil poden parlar amb persones de l’altre part del món? – Serien capaços de viure sense tenir internet? – I reflexionant una mica també penso, i nosaltres, seríem capaços de tornar a reviure aquells temps, quan avui en dia ens podem permetre tantes comoditats? – Crec que la meva apreciació no necessita resposta.
Jo sóc empordanesa. Amb molt d’orgull dono fe de que tota la meva infància i adolescència l’he passat a Figueres, capital del meu estimat Empordà. Ara és una ciutat però, quan ens anem a parar a la dècada dels cinquanta-seixanta, era un poble gran, tot i que se la volés considerar una vila.
Estava tipa de sentir la típica frase pobletana de “tothom es coneix” i de fet, qui més qui menys estava bastant al corrent de la vida que portava al veí del davant, del darrera i del costat. La imaginació era un dels camps més practicats.
Tal com dius, havíem passat molt fred, en tots els aspectes climatològics, i ja no parlem de la tramuntana… prou que la vam notar els que l’hem viscut durant anys.
Recordo que al sortir de l’escola i haver acabat les classes d’altres estudis que practicava, en arribar a casa meva els pares ja m’esperaven amb el sopar al plat, com aquell qui diu, i amb l’estufa del menjador encesa, procurant passar el mínim de fred possible. Recordo unes vetllades agradables, tots tres al voltant de la taula (jo era filla única), parlant de com ens havia anat el dia i comentant les diverses coses que ens havien anat succeint. No tenien preu aquelles estones de conversa. Tan li feia el tema que es toqués, el més important era aquell caliu que es respirava. Malauradament, avui en dia qui més qui menys té connectat el televisor i mengem mig mirant el que anem buidant del plat, mig seguint el que estan dient amb tota atenció i en alguns casos, molt penosos però, tota la conversa que es desenvolupa és: “posem una mica d’aigua, sisplau” – “em passes un trosset de pa? – gràcies” (si és que ens recordem de donar-les sinó, ni això). On ha quedat aquell caliu de llar? – tenim moltes comoditats, fins i tot potser massa, esperem que ens ho donin tot fet, aparells per això, per allò i per lo altre, és igual, la qüestió és treballar poc i viure bé però, certament i amb tota sinceritat, ara ja no som a la dècada dels cinquanta-seixanta, som al segle XXI i el que volem és viure com a reis.
En aquests moments, els que han tingut d’estar tots aquests dies sense electricitat, sense telèfon i fins i tot sense aigua segons a quins llocs, potser els seus pensaments han reviscut aquells moments enterrats a l’oblit però que no per això han deixat d’existir.
Fet i fet, ho suportem tot molt millor però, a la meva terra hi continua bufant la tramuntana!!!