Acabem d’encetar un any que se’ns presenta prenyat de reptes. D’acord amb la tradició hora és de fer balanç de l’any que deixem enrere, i de formular propòsits pel que acaba de començar. Si fem una llambregada als titulars dels mitjans de comunicació d’ara fa un any podríem acabar pensant que poques coses han canviat des de llavors. I és que al repassar les hemeroteques descobrim que just ara fa un any els temes que mereixien titulars mediàtics eren pràcticament els mateixos que avui els mereixen: retallades als funcionaris, retallades en polítiques socials, rècord de processos de desnonament d’habitatges, augments de les tarifes de subministraments energètics i de transport públic per sobre de l’IPC, salari mínim interprofessional sota mínims, negativa del govern central d’entendre que cal consultar als catalans i a les catalanes sobre el futur que pel nostre país volem. Però quan ens apropem als fets esdevinguts durant l’any que acaba, ens adonem que malgrat les aparences són moltes les coses que han canviat…, i no pas a fi de bé. I és que en només 12 mesos el país –el d’allà i el d’aquí-  ha sofert una regressió en el temps que ens ha retornat a dies pretèrits que suposàvem superats. I és aquesta la lectura que ‘toca’ fer a l’hora d’avaluar les decisions adoptades sobretot pel govern Rajoy en ocasions –no cal oblidar-ho– amb el suport d’altres formacions polítiques teòricament allunyades de les posicions intransigents que defensa el PP. Han estat decisions de caire econòmic i social del govern de l’Estat les que han marcat la diferència entre l’ahir d’ara fa un any i l’avui. La llei Wert (d’educació), la Fernández-Díaz (de seguretat ciutadana), i la Ruiz-Gallardón (avortament) donen en aquest sentit justa mesura del retrocés operat quant a polítiques socials i a minva de llibertats individuals i col·lectives.

Comença un nou any. I el millor que podria passar-nos d’aquí dotze mesos quan fem balanç dels 365 dies passats, és que haguéssim de concloure que no hem continuat retrocedint en el túnel del temps. Sabem que el futur està per escriure, i que per això mateix se’ns presenta obert, curull d’incerteses i d’oportunitats. Com passa cada any, també en aquest cas del 2014 tenim dipositades il·lusions i esperances, tant personals com col·lectives. Però sabem que les il·lusions, il·lusions són, i que perquè les il·lusions es facin realitat cal empènyer amb força en una mateixa direcció. Només així és possible assolir objectius comuns. Uns objectius que al meu entendre es sintetitzen en aquests dos: exigir als nostres governs polítiques actives per frenar la fractura social que s’està produint en la nostra societat, i exigir també el respecte al dret que ens pertany de poder-nos pronunciar sobre el futur del nostre país. La consecució d’ambdós objectius requereix d’un diàleg que fins ara dissortadament no ha estat. Rajoy entén la Constitució com un límit i no pas com un punt de trobada. Mas opta per amagar-se darrera el sobiranisme a l’hora de tapar l’evidència de les seves mancances i oblits a l’hora de governar el país.

En aquest context, el meu anhel pel 2014 no pot ser altra que voler que sense necessitat d’haver de recórrer repetidament i reiteradament a efemèrides mítiques que ens queden lluny fent oblit exprés d’altres que ens són més properes, els nostres governants s’adonin que la seva missió és estar al servei de la ciutadania, i no pas servir-se d’ella per als seus interessos de partit. Que els nostres governants assumeixin les seves responsabilitats en tots els ordres i en tots els sentits per retornar a la política la confiança que mai no hauria d’haver perdut. Certament els ciutadans i les ciutadanes volem governar-nos i volem decidir. També quant a polítiques econòmiques i socials presidides per l’equitat i per la justícia. Equitat i justícia que ara com ara no sabem veure per enlloc més enllà d’ampul·loses i buides paraules que només serveixen per florir discursos.

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de gener de 2014