Qui l’ha vist i qui el veu! De “califa rojo” –alcalde de la immortal Còrdova–, ha passat a profeta que clama en el desert però que, alhora, es troba cada vegada més instal·lat en un món irreal. O, potser, cas que l’escoltem amb paciència i benevolència, podríem acabar concloent que són la resta dels éssers humans els que habiten en un món irreal, incapaços d’entendre el missatge, clar, seriós i modèlic, que Anguita ve predicant des que va inventar allò de les dues ribes en què, ell mateix, es reconeix com a habitant únic de l’altra banda. Una i mil vegades, Anguita té tendència a comparar-se –paradoxalment en un ortodox comunista com ell–, amb els sants i santes de Déu. Així, tant aviat ens parla de Sant Jeroni i dels seus errors, com ho fa de l’incrèdul Sant Agustí o de la mística Santa Teresa de Jesús. Potser perquè el subconscient l’acaba traint, sense que sigui capaç d’adonar-se que el seu regne continua sense ser d’aquest món. Però predicant com ho fa i fent el què ha fet, Anguita ha acabat ajudant al PP a despit que tampoc, en aquest cas, ho acabi acceptant.

Qualsevol observador desapassionat convindrà fàcilment que Aznar ha trobat –des del 93–un gran aliat en Anguita, i en Izquierda Unida; un aliat fàcil –alguns diuen que tonto útil–, amb el qual poder posar en marxa la famosa pinça contra els socialistes i avançar en el procés de descrèdit dels seus directius. Eren temps en els quals Anguita estava plenament convençut que ell seria capaç de fer el sorpasso als socialistes i que els guanyaria ben aviat; però, comptat i debatut i a la vista de com han anat les coses, ha acabat passant que el sorpasso va prendre una direcció errònia i, si les coses no canvien, acabarà deixant a la formació d’Izquierda Unida, sense bous ni esquelles. Però ell, califa, inasequible al desaliento, continua lamentant-se de la seva dissort i de què ningú no s’adoni encara que només amb ell i amb els seus es troba la salvació de l’esquerra al nostre país.

I ara fa deu dies, quan els electors donaven un nou i fatal ensurt a la formació anguitista,  l’enviat d’Alà tornava a parlar i a sentenciar, fent de les paraules tripijoc i de les expressions metàfores de comprensió reservada als elegits. I va prometre que dimitiria. Que se’n anava com si, finalment, s’hagués adonat que quelcom no acabava d’anar bé. “Però abans de tocar el pirandó, cal redimir als pecadors!”, devia pensar Anguita. I va començar per fer dimitir, primer, a la direcció d’Izquierda Unida i que, a més, va exigir que ho fessin per escrit. No fos cas…! Actuació, d’altra banda, d’una coherent lògica anguitista pel fet que va ser don Julio qui, a dit, els havia nomenat i qui, ara, s’autoatorgava la potestat de fer-los plegar. Amb les dimissions dels demés a la butxaca, Anguita es proposa demà passat, davant el màxim òrgan de govern de la seva coalició política –el consell polític d’IU–, presentar la dimissió i… –oh, nova paradoxa!–, també el programa-programa-programa de futur per a IU (?).

El guió està escrit. El comitè de notables no acceptarà, de moment i probablement, la dimissió del seu líder i, davant tanta insistència, don Julio no tindrà cap més escapatòria que, disciplinadament, continuar treballant per tal de preparar el regne dels cels aquí, a la terra. Fins que vindrà un dia que, com el julivert de la cançó, no ens quedi més remei que preguntar-nos –i preguntar-li a ell mateix– què és el que li ha passat per acabar quedant-se sense cap fulla –sense vots–, i el cap pelat arran dels continuats, inapel·lables i contundents –digui el que ell digui–, resultats electorals a la contra. Tot en benefici de tothom menys d’ell mateix. Certament, per aquest viatge no feien falta maletes…

Es clar que, ben mirat, i si ell continua liderant IU, començarà d’aquí poc a recuperar vots. D’entre altres raons perquè, abans, els haurà perdut tots…

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de juny de 1999