El president Pujol aprofità l’ocasió de l’habitual recepció als periodistes, arran les Festes Nadalenques, per a adreçar una petita “bronca” al personal encarregat de fer arribar, dia rera dia, les notícies i l’actualitat a la resta dels ciutadans. Entre altres coses els demanà que els mitjans de comunicació es fessin ressò de les bones notícies i no només de les no tan bones, les que no contribueixen—segons afirmà—a l’establiment d’un clima de confiança entre els ciutadans. En el tradicional missatge de Cap d’Any, el president Pujol, volgué animar-nos i, conseqüent amb allò que havia defensat davant els periodistes, ens presentà un futur més obert que no pas tancat a l’esperança.

Possiblement tingui part de raó el president Pujol en assenyalar que, en general, els mitjans de comunicació no traslladen a les seves respectives audiències la més imparcial de les imatges del món en el qual vivim. Això no obstant si això és així és, entre altres possibles consideracions, pel fet que no és fàcil de donar una bona imatge d’allò que no la té. Precisament aquests dies, amb l’esfondrament del “mite” Mario Conde, s’ha posat de manifest que no pel fet de disposar d’un cert control sobre la propietat d’alguns mitjans de comunicació—com el que exercia el banquer–, no pot traslladar-se a l’opinió pública una imatge sòlida i consistent en la qual poder confiar. Calen altres virtuts.

Quedi clar doncs que, a banda d’inconfensables i comptats interessos—que com las “meigas” “haberlas haylas”–, els periodistes i els mitjans de comunicació no poden fer-se ressò de bones notícies en un món en el qual aquestes escassegen o són pràcticament inexistents. Els mitjans de comunicació, en el seu conjunt, retornen a la societat, com si d’un nítid mirall es tractés, la imatge que d’ella els hi arriba. Per això no pot esperar-se que els “media” facin més que reflectir—amb tots els matisos que hom vulgui—l’escala de valors que impera en la societat de la qual formen part.

Fa uns dies es donaven a conèixer els resultats de l’estudi que el prestigiós setmanari britànic “The Economist” el.labora periòdicament per tal de detectar quins són els països que ofereixen millors condicions de vida a partir de la consideració de diversos paràmetres. De l’estudi es desprenia que Espanya ocupava, després d’Alemanya i de Suïssa, la tercera plaça d’entre els estats més aptes per a viure-hi amb una certa tranquilitat i comoditat. Deixant de banda que foren pocs els que es creieren els resultats (que foren recollits per la premsa d’aquí el dia 28 de desembre), l’estudi deixava palès que al costat dels aspectes més positius hi havia “quelcom” que no acabava de funcionar. Concretament es feia referència a l’escassa afecció a la lectura que mostrem, a la precària formació professional de la qual disposem i a què la virtut que més ens abelleix no és precisament la de la voluntat de treballar. L’opinió que de nosaltres es té, des de fora, és la de que tenim la sort de viure en un país de privilegi i la dissort d’una minsa formació cultural i professional. No pot estranyar-nos que les bones noves només aflorin de manera excepcional.

Per acabar—i per allò d’aportar el meu gra d’arena a la difusió de bones notícies—bó serà de deixar constància de que alguna cosa està canviant en la nostra forma de pensar des del moment en què un general de l’exèrcit espanyol accepta de fer una ofrena floral davant el monument que la ciutat de Salamanca té erigit en honor de don Miguel de Unamuno, en ocasió de celebrar-se el 57è. aniversari de la mort de l’il.lustre i liberal pensador. En acabar l’acte de l’ofrena el general no s’estigué de declarar que se sentia especialment atret per la figura d’Unamuno al qual qualificà de destacat intel.lectual el qual devia d’ésser considerat d’entre els primers de la cultura hispana. Viure per a veure. Ah! Si el general Millán Astray aixequés el cap…!

Publicat a Diari de Sabadell, el 6 de gener de 1994