Hi ha qui de la vida en sap fer un transcórrer pacífic i tranquil. Sense alts ni baixos. No donant més importància a les coses més enllà de la que per elles mateixes tenen. Per modèstia. Hi ha qui sap fer front als avatars de la vida sense immutar-se amb excés. Per sensatesa. Hi ha qui, passi el que passi, mai no li pugen els fums al cap i mai no es deixa portar per les eufòries d’una glòria amb un termini de venciment més o menys llunyà. Per seny. Hi ha qui, en definitiva, fa de la simpatia i el saber fer i estar, divisa del seu comportament de cada dia. Per elegància.

El cert és que comportaments com aquest no són habituals en els temps atapeïts i accelerats en els quals ens ha estat donat de viure. Però no és menys cert que comportaments com aquest, són dels que haurien de fer forat. Dels que retornen la confiança en el col·lectiu humà. Comportaments com aquest perfilarien, al cap i a la fi, un món en el qual els clars de la diafanitat dominessin per damunt dels obscurs de la foscor més pregona.

Es força refrescant i gratificant trobar-se, de tant en tant, amb dones i homes senzills. Que caminen per la vida amb il·lusió i amb posat i cara d’infants a despit que són dones i homes grans. Que el somriure els és característica definidora d’una part important del seu caràcter. Que no els costa, gens ni mica, obsequiar tothom amb un bon dia i amb una bona nit, els quals poden fer més que mil paraules. Que viuen amb senzillesa o, si així ho preferiu, senzillament.

Carles Busquets, per les aparences i per les actituds, sembla ésser un d’aquests tipus. Es franc i sincer. Ell és com un nen gran. Paradigma de la modèstia. Que contra marea i marinada ha sabut fer singladures difícils en mars encrespats que, això no obstant, s’han vist culminades per l’aixopluc d’un bon port de destí. A l’Estadi, la seva imatge no té parangó. Diferent a la de tots. Única. Ho fou també la dels seus predecessors en la defensa de la porteria del Barça. Els inoblidables Urruti i Zubi.

Busquets, no ho tenia fàcil a Can Barça. Ningú no li augurava massa futur en la plantilla dels culé. Més aviat la tendència de l’afecció era, quan el Zubi fou acomiadat amb un si-us-plau i per-força, a la crítica despietada i sense compassió. Gràcies però a la tossudesa i a la confiança que en ell diposità el mister Cruyff, en Carles va saber com vèncer el terror escènic del Joan Gamper i fer-se amb l’estima dels déus de l’olimp blaugrana. I aquests no tardaren en ungir-lo i en fer-li un lloc entre els elegits.

El groc, lila i negre són els seus colors predilectes. Anava per davanter i la lesió d’un company d’equip el col·locà sota els tres pals. Sempre juga amb pantaló llarg. Perquè ho fa, és un enigma que només ell coneix i que algun dia explicarà. Mentre, deixa que tothom hi digui la seva. Que si són les cames, que si són els tatuatges… Tant se val… En Busquets no perd mai el somriure. Ni la compostura. Ni la calma. Ni tampoc la cara de bon noi. O de noi bo. I malgrat que per aquesta aparença de bon xicot sembla incapaç d’imposar ordre, el cert és que coneix i domina la seva parcel·la plenament. El noi de Badia ha sabut guanyar-se l’afecte, el respecte i la consideració de la família barcelonista. Dels veïns i dels amics ja els tenia.

En Carles és pacient. Potser per això li agraden els gamesboys. Són la seva gran debilitat, després del futbol. Familiar. Abnegat. Modest. Amic. Ell és un nou estil de porter arribat a can Barça. directament des del Vallès Occidental.

De la sèrie “Llums i ombres” (Núm. 13), publicat a El 9 Nou, el 28 de novembre de 1994