Damunt els joves que cursen estudis superiors –bé en les Universitats, bé en Escoles especialitzades– plana una doble i forta pressió. D’una banda la que és inherent al repte d’haver de superar els estudis i matèries pels quals han optat. De l’altra el de saber que al final de la carrera universitària els espera una nova i definitiva cursa. Una cursa per la qual l’entrenament teòric assolit en les aules al llarg dels cursos acadèmics, no és garantia suficient de màxim rendiment en els durs carrers dels estadis pels quals la vida post-universitària els portarà a córrer.

La Universitat atorga un primer títol que res no és, que de res no serveix si no es complementa amb l’orla i la patina de l’experiència que només atorga l’encert –i perquè no dir-ho, la sort– en trobar un lloc de treball que haurà de permetre graduar-se en el grau de l’experiència professional. D’aquella experiència professional que tant se sol·licita dels demandants d’una primera ocupació però que molt poques empreses ofertants estan disposades a atorgar.

Per sort, darrerament, les Universitats catalanes com ja es fa arreu d’Europa, estan establint acords amb el món empresarial. L’objectiu és el d’assegurar pràctiques com a complement de la formació acadèmica assolida. Es, sens dubte, un bon camí per tal que l’estudiant disposi de la seva primera oportunitat i entri en contacte amb el món laboral i, al seu torn, que les empreses comprovin la vàlua i la capacitat dels estudiants. Una més que necessària sinergia entre unes i altres.

En qualsevol cas però la cursa per a l’obtenció de la diplomatura de la vida no és fàcil per a ningú. Tampoc per als universitaris a despit que els tòpics s’entestin en apuntar vers una altra direcció, possiblement idíl·lica però segur que allunyada de la realitat. Per abstreure’s de la tensió dels estudis, els universitaris cerquen sovint el recer d’una activitat lúdica que els permeti de retrobar-se amb ells mateixos. Les arts, les activitats culturals i l’esport són les que més els captiven. I qui sap si, un dia, seran aquestes les que els ajudaran a obrir-se pista i camí.

Com en el cas de la Mònica Bosch. Una esportista. Una gran esportista d’èlit. Però també una estudiant. Una universitària. Que ha trobat en la pràctica de l’esquí contrapunt puntual al jacobisme de les aules de la Facultat de Ciències Econòmiques i de la Universitat en general. Ella, en la darrera Universiada de Jaca, ha fet lluir en dues proves d’esquí l’or. La Mònica és ara en el punt de mira dels universitaris i dels afeccionats als esports alpins, que no sabien que la Mònica no només lliscava pels pronunciats pendents de les assignatures de les Ciències Econòmiques sinó que, a més, descendia, àgilment, pels ràpids slaloms de les muntanyes plenes de neu. De les muntanyes obertes al vent. A la imaginació i a la llibertat. Al futur.

Filla d’un arquitecte i d’una conservadora de Museu, lògic és que la Mònica domini l’art, la perspectiva i el dibuix. Coneixements i instruments que sembla usar equilibradament en els seus frenètics descensos i per a col·locar-se primera entre les primeres. La Mònica, mitjançant la seva seguretat, tenacitat i convicció, ha fos estudis i esport en una carrera única en la qual l’èxit fa oblidar els esforços de cada dia i de cada moment. Es l’or de l’esport que avui practica. Haurà d’ésser l’or dels estudis que demà culminarà. Somnis i il·lusions de joventut que obren la pista de la plenitud de la vida.

De la sèrie “Llums i ombres” (Núm. 26) publicat a El 9 Nou el 13 de març de 1995