Hi ha dues dites castellanes –que desconec si tenen parangó amb d’altres catalanes– que aquests dies han estat àmpliament citades, arran de la conferència que el líder del PP, José M. Aznar, no pogué –o, potser, no volgué– pronunciar davant els universitaris lleidatans. Em refereixo a aquelles que diuen així: “Siembra vientos y recogerás tempestades” i “Aquellos polvos trajeron estos lodos”. Ambdues dites sintetitzen, sota el meu punt de vista, el què i el perquè d’allò que s’esdevingué a la capital de la Terra Ferma ara fa una setmana.

M’afanyaré a dir que no comparteixo l’actitud dels universitaris ilerdencs. L’únic que aconseguiren –contra allò que perseguien–fou que Aznar sortís reforçat d’aquell acte i que, l’endemà a Granada, fos aclamat en “olor a multitudes” per altres universita­ris. Hauria estat millor que els de la Terra Ferma l’haguessin deixat parlar i després l’haguessin interpel.lat. Hauria estat més profitós que l’estada d’Aznar a Lleida hagués passat sense pena ni glòria. Sense escridassades per part de ningú. Però també sense mostres d’acceptació del seu discurs.

Fa poc més d’un mes, els periodistes catalans celebràvem la nostra Jornada Anual de reflexió. L’objecte de debat era preguntar-nos en relació a l’existència o no de “periodisme d’investigació”. Per a mi la resposta és ben clara. No hi ha ni es fa, disortadament, periodisme d’investigació. Però no es tracta ara i aquí de dilucidar-ho. En una de les taules rodones programades, hi actuava el director de “El Mundo”, el totpoderós Pedro J. Ramírez, el qual mantingué un dur pols amb el director de “El Periódico”, Antonio Franco, qui li féu encertats retrets.

En acabar la Jornada, Pedrojota, es lamentava en “petit comité”, de la manca de suport dels presents a les seves posicions pretesament crítiques amb el poder. No hi estava acostumat. Confessava –l’indòmit director– la seva desil.lusió per no haver rebut mostres d’adhesió, com li era habitual. Algú li féu memòria de que era a Catalunya i que aquí, els seus plantejaments, no gaudien de parroquians i que –fins i tot–mereixien crítiques per part de la professió. Per tot això, se li adduí, els seus punts de vista no havien despertat cap entusiasme malgrat que –segur que per educació– tampoc ningú no l’havia ni escridassat ni xiulat.

Pedrojota deixava Barcelona “decepcionat”. Sens dubte no havia entès la lliçó. El mateix li hauria d’haver succeït a Aznar a Lleida. Mai no havia d’haver deixat la capital del Segre com a màrtir. El mateix Aznar confessava que l’escridassada lleidatana el beneficiava. Evidentment no a Catalunya. Però sí a la resta d’Espanya.

Però l’escridassada no es va produir perquè així ho establissin uns “rebentadors professionals”. La bronca responia a la política anticatalana que el PP està portant a terme des de fa bastant temps. S’obliden, els populars, que si –com diuen– volen governar a Espanya, els calen bons resultats a Catalunya i, fins i tot, un possible pacte amb els nacionalistes catalans. El camí per ells emprès, el qual compta amb aliats des de les pàgines de l'”ABC” i del “El Mundo” i des de la “Cope”, no és el millor per a augmentar les seves expectatives electorals a casa nostra ni tampoc per a buscar aliats que li donin suport en un hipotètic futur govern.

Si el PP acusa sovint als nacionalistes catalans d’emprar un doble llenguatge i aplicar una doble lectura a les coses, caldrà que Aleix Vidal Cuadras posi atenció i sentit per tal d’explicar-nos com s’atreveix a qualificar l’escridassada a Aznar d'”acció orquestrada per rebentadors professionals” mentre que, fa uns mesos, justificava la bronca que els universitaris de la madrilenya Complutense adreçaven a Felipe González, assegurant que es tractava d’una resposta “col.lectiva i democràtica” dels estudiants arrel de la corrupció… Em sembla que són sobrers més comentaris.

Ja ho deixà escrit l’escriptor i crític francès, Jean Paulhan, quan demanava als polítics “que s’acontentessin en canviar el món, però que mai no canviessin la veritat”.

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de novembre de 1994