‘L’ara no toca’ de Jordi Pujol –confesso que prefereixo no avantposar a aquest nom i cognom, tal com jo mateix feia abans del juliol de l’any passat, el títol que li correspondria per haver estat president de la Generalitat de Catalunya durant 23 anys– va fer fortuna llarga, popular i sobretot mediàtica. I no necessàriament  a fi de bé tal com la meva sàvia àvia deia quan es tractava de justificar actuacions i/o mentides ‘pietoses’. El ‘diuen, diuen, diuen…’, expressió que el mateix Pujol immortalitzà davant la Comissió parlamentària d’Investigació sobre el Frau i l’Evasió Fiscals i les Pràctiques de Corrupció (CIFEF), està disposada a seguir els passos de l”ara no toca’ per esdevenir una renovada icona-metàfora de la manera de fer i d’actuar en matèria de política a casa nostra. Clar que aquestes dues expressions no són tampoc, ni de bon tros, les que dels nostres polítics que comptarien amb més possibilitats si es tractés d’iniciar un procés encaminat a decidir el contingut d’un hipotètic hit parade de sentències polítiques en el qual obligatòriament hi haurien de figurar el ‘manda huevos’ del que fou ministre i avui ambaixador del govern espanyol a Londres, Federico Trillo, o el no menys clamorós ‘cero patatero’ que José Ma. Aznar li etzivà, sempre en seu parlamentària, a José Luis Rodriguez Zapatero quan el primer era president del govern espanyol i el segon aspirava a ocupar La Moncloa; o el més recent de la ‘repera patatera’ amb la que el director de l’Agencia Tributaria espanyola, Santiago Menéndez, va despatxar-se a gust –també en seu parlamentària i en relació a un assumpte que tant de mal pot acabar causant políticament parlant als populars–, per qualificar el contingut de la llista de noms dels 715 majors defraudadors de l’Estat fins ara investigats per la hisenda espanyola.

No sé si en aquest hipotètic rànquing o hit parade de frases cèlebres hi hauríem d’encabir altres declaracions de polítics que contenen expressions –diguem-ne eufemístiques– que com les assenyalades abans són un atemptat contra la intel·ligència de la ciutadania. D’aquestes darreres en serien els millors exemples aquella famosa ‘desaceleración económica’ de Rodríguez Zapatero per explicar on ens trobàvem davant la crisi que li queia al damunt i que es negava a acceptar, així com el ‘crecimiento negativo’ del qual feia gala Mariano Rajoy per no haver d’acceptar que les coses anaven maldades. Altres sentències a tenir en compte tenen a veure amb declaracions que acaben per dir tot el contrari del què es pretenia, que són resultat d’un lapsus linguae o qui sap si d’una traïció subtil del subconscient del personatge que les formula. En aquest cas les estrelles serien el recent ‘hemos luchado hasta la saciedad para saquear este país’ de la Maria Dolores de Cospedal, o el ‘se trata de una amnistia fiscal’ de la Soraya Saenz de Santamaría per referir-se a la darrera anomenada ‘regularització fiscal’ promoguda pel govern espanyol; una regularització, per cert, que va ser feta a mida perquè s’hi poguessin acollir determinats personatges populars, o, per ser més exactes, personatges ara vilipendiats pels populars que havien estat membres destacats d’aquesta formació política i que havien ocupat càrrecs en el sí del partit o en institucions públiques i/o privades. Els noms de Bárcenas i de Rodrigo Rato formarien part, sense anar més lluny, d’aquesta nòmina…

En aquest totum revolutum, és més que evident que res ja no és ni serà mai més com abans havia estat. Almenys fins que saba nova s’incorpori al capdavant dels partits polítics disposada a acabar amb l’evasió d’impostos i de capitals, amb la corrupció fiscal, amb el tràfic d’influències… Contràriament continuarem atrapats en la teranyina de les paraules buides de contingut i en les promeses que mai no s’acompliran. És a dir en el ‘diuen, diuen, diuen…’ amb el què es pretén amagar la realitat davant la incapacitat de ‘fer, fer, fer’ capaç de donar resposta als problemes que afecten a la majoria.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 d’abril de 2015