Tinc la sensació que encara hi ha qui no s’ha refet quant al canvi d’escenografia política operat a Espanya des de fa poc més d’una quinzena de dies. Canvi que es va començar a gestar en el moment mateix en el que Pedro Sánchez sortia airós –contra el pronòstic d’opinadors, tertulians i editorialistes–  del repte de descavalcar a Mariano Rajoy de la presidència del govern espanyol. Escric això, corprès tanmateix pels comentaris que escolto i llegeixo provinents tant dels partits que varen perdre la moció de censura al votar-hi en contra (PP i Ciutadans) com de les formacions polítiques que per fas o per nefàs varen fer-li costat, en el ben entès que ho feren més per botar a Rajoy de La Moncloa que no pas per fer de Sánchez el nou president del govern d’Espanya. Però d’això va precisament l’estratègia política: a partir de l’anàlisi de la suma de circumstàncies i de situacions, identificar oportunitats i gestionar-les de manera pertinent amb l’objectiu d’assolir el fi que es persegueix. És des d’aquest punt de vista que Pedro Sánchez va saber aprofitar el seu moment a partir de l’oportunitat que li brindaven les circumstàncies polítiques enmig les quals Espanya es movia i sobretot arran la primera part de les sentències del cas Gürtel.

Hi ha qui descriu a Pedro Sánchez com un tipus agosarat i amb sort. No seré pas jo qui descarti aquesta possibilitat a despit que immediatament em vegi en la precisió de puntualitzar que no només amb agosarament i amb sort s’obtenen bons resultats, tampoc en política. La trajectòria de Sánchez està farcida de contratemps polítics que només poden ser superats si es disposa d’una voluntat de ferro i d’una estratègia adient. Però no és la meva intenció defensar a Pedro Sánchez pel què ha fet. Del què farà serà el temps, com sempre, el jutge que dictaminarà la qualitat de la seva gestió com a president del govern; gestió que dit sigui de passada no li serà tasca gens fàcil sinó molt al contrari.

Sigui com sigui, el cert és que el nou estadant de La Moncloa disposa de noves oportunitats que posaran de relleu o evidenciaran les seves qualitats o mancances com a governant. Una primera oportunitat rau en l’habilitat de gestionar el moment polític una vegada aconseguit rebaixar el nivell de tensió que el país (el d’aquí i el d’allà) suportava. Almenys així ho posen de manifest les primeres enquestes demoscòpiques que coincideixen en establir que en pocs dies s’ha operat un canvi en els estats d’opinió que es donen entre la ciutadania. Clar que les enquestes demoscòpiques són només enquestes i que per elles mateixes poc més fan que apuntar tendències i expectatives que es concretaran –o no– segons siguin les polítiques territorials, econòmiques i socials per les quals des del nou govern s’aposti. Una segona oportunitat per a Sánchez deriva de l’anterior. I és que cal quelcom més que gestos polítics per retornar les relacions entre Catalunya i Espanya (o millor entre els governs de Catalunya i Espanya) al punt del que mai no haurien d’haver sortit. La tensió entre ambdós governs ha arribat a un punt tal que sobre la taula s’amunteguen els problemes amb arestes complexes que cal saber abordar i polir per restablir, primer, la lleialtat institucional que entre els governs d’Espanya i de Catalunya s’hauria de donar sempre i en tot moment, i per trobar-hi vies de solució després.

Als pros, a les oportunitats susceptibles de jugar a favor de Sánchez i el seu govern, s’hi oposen uns contres gens fàcils de contrarestar que li arriben i li arribaran tant des de la resta dels partits polítics de l’arc parlamentari espanyol i català (que no perdran passada per desqualificar la seva gestió traient a escena els dimonis i prejudicis de sempre), com dels mitjans de comunicació que són els que generen i alimenten estats d’opinió, a voltes més emocionals que no pas reals. Des d’aquest punt de vista una dada que cal prendre en consideració que és susceptible d’esdevenir un dels principals pros mediàtics amb els que Sánchez podria comptar. M’estic referint al relleu –un fet gens baladí– operat diumenge passat en la direcció del diari ‘El País’ que ha assumit la periodista Soledad Gallego-Díaz que comportarà –que està comportant ja–  un canvi en la línia editorial d’aquest periòdic d’àmbit estatal que temps era temps havia estat referència pel seu rigor i credibilitat, virtuts –ambdues– que darrerament havien quedat àmpliament qüestionades i que havien portat al rotatiu a una pèrdua considerable i continuada de lectors i d’ascendència en la conformació d’opinió, especialment a Catalunya.