Un dels programes estrelles de TV3 és el Polònia. D’aquesta manera són molts els que esperen la nit del dijous per observar en clau d’humor, l’estat de l’actualitat de la vida catalana i espanyola. Des d’aquesta punt de vista, una de les grans aportacions que el Polònia ens fa és desdramatitzar els fets de cada dia i interpretar-los en clau d’ironia. Els personatges que apareixen al Polònia són encertats i malgrat que en ocasions els podem trobar un pèl exagerats, en general mereixen una bona nota. El Polònia troba els seus arrels en el gènere de la reflexió-caricaturesca que molts han experimentat amb èxit a través de diversos formats. Però, a favor del Polònia s’ha de dir que el seu equip ha superat els seus precedents al confegir uns guions atrevits que no vulneren allò que és fonamental: tractar a les persones i a les institucions amb respecte.

El Polònia no agrada a tothom. I això és normal. Així, de tant en tant, se senten veus en contra del programa i dels seus continguts. La darrera contra el Polònia ha estat la del cardenal arquebisbe de Barcelona, en ocasió de la versió que d’Els Pastorets va fer la setmana passada. Hem de recordar que Els Pastorets és una representació que s’adapta, any rere any, per fer-se actual i que des d’aquest punt de vista, les adaptacions del guió de Josep Ma. Folch i Torres sovintegen arreu. Dubto que ningú, més enllà d’algunes instàncies de l’església catòlica, s’escandalitzés massa pel contingut político-irònic d’Els Pastorets recreats pel Polònia. En qualsevol cas no voldria deixar passar l’ocasió per deixar escrit que, des del meu punt de vista, estem assistint a un esbiaixament de l’actitud oficial de l’església catòlica preocupant. Pensàvem que aquesta línia d’actuació tan conservadora es donava majoritàriament en la jerarquia de l’església espanyola sense que, sortosament, el corrent acabés de quallar a Catalunya. Després de la nota que va fer pública el cardenal Lluís Martínez Sistach, haurem de pensar que els aires neo-conservadors de l’església catòlica espanyola estan arribant a casa nostra.

Tornem, però, allà on érem. Que una institució com l’església catòlica catalana pugui criticar al Polònia i mostri el seu desacord amb determinats continguts de les seves emissions, entra dins la normalitat. Com també hi hauria d’entrar que la mateixa església apliqués criteris semblants a l’hora de criticar posicionaments extrems d’alguns dels seus jerarques com és el cas, sense anar més lluny, de les recents opinions del bisbe de Tenerife, Bernardo Alvarez, en relació a l’homosexualitat. O les del cardenal de València, Agustín García-Gascó, quan assegurava sense ambages a Madrid que pel “camí de l’abortament, del divorci exprés i de la manipulació de l’educació ens dirigim a la dissolució de la democràcia”. Les preguntes que ens podríem fer són més que evidents. Però ho deixarem per una altre moment. Sigui com sigui voldríem veure també com l’església catòlica és crítica amb els continguts de determinats mitjans de comunicació que no s’estan de blasmar diàriament contra Catalunya i la seva ciutadania; mitjans de comunicació que, en algun cas, són propietat de la Conferència Espiscopal Espanyola. Però és evident que això no passa i que el silenci de la jerarquia eclesiàstica acaba essent més eloqüent que no pas ho poden ser mil paraules.

Els catòlics –col•lectiu al qual pertanyo des que els meus pares decidiren batejar-me–, voldríem veure i viure en una església clarament compromesa amb els pobres i amb els marginats, solidària amb els oprimits, àmpliament comprensiva i adaptada a la concepció social del món en el qual vivim, més justa, denunciadora de privilegis i que, per damunt de tot, prediqués sempre amb l’exemple. Per dissort, aquesta església catòlica que voldríem es troba cada vegada més allunyada dels sentiments i dels plantejaments progressistes que l’haurien d’inspirar i molt aferrada a uns privilegis i prerrogatives de les quals va gaudir amb escreix al llarg del règim que va precedir a l’etapa política democràtica a la que avui estem instal•lats; una etapa de la qual sortosament ens trobem instal·lats des de la mort del dictador.

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de gener de 2008