La Setmana Santa d’enguany ja és història. Dissortadament i malaurada, no tots els que vàrem tenir ocasió de deixar les nostres obligacions quotidianes per uns dies, haurem tornat a casa. El balanç de víctimes mortals conseqüència d’accidents de carretera continua essent la tràgica quota que les anomenades vacances de Setmana Santa ens hauran deixat. Una quota que, no per anunciada prèviament deixa de ser menys colpidora i preocupant. Ja no valen pwer fer front a aquest drama ni els espectaculars anuncis que sobre l’accidentabilitat de setmanes santes anteriors s’havien difós a través dels mitjans de comunicació i que, per alguns, va ser una desafortunada campanya. Però ja veuen com són les coses. Ni amb anuncis que posen la por al cos, l’accidentabilitat baixa. I ara per Setmana Santa i, abans i després, els caps de setmana, es desgranen unes fatídiques estadístiques d’accidents mortals de trànsit que rebem com si fossin una conseqüència més de la mobilitat per carretera. Mai no acabem de creure que un dia ens pot tocar a nosaltres o a algú proper a nosaltres. Però el què preocupa més és que algunes de les víctimes mortals ho siguin arran la conducció temerària d’altres. Ho explicitava molt bé una necrològica apareguda en els diaris de dilluns passat una esquela recordava que feia un any “l’alcohol que un altre va prendre i que ella no va beure, va acabar amb la vida de XXX en un mal anomenat accident de trànsit”. La necrològica, que era anava signada pels pares de la víctima, feia record d’una noia de només 20 anys, el cotxe de la qual havia estat envestit per un conductor que anava amb unes copes de més.

Durant la Setmana Santa vaig haver de circular per dos països més de la Unió Europea. En cap moment, a despit de les condicions climàtiques adverses, vaig notar cap mena de sensació d’inseguretat, atès el respecte escrupulós als límits de velocitat establerts i de la distància de seguretat entre vehicles. Només va ser a l’entrar a Catalunya per La Junquera quan vaig ser testimoni d’ una cursa diabòlica de cotxes que circulaven a velocitats molt superiors a les aquí permeses, ocasionant situacions de risc evidents. En buscar alguna explicació al comportament diferenciat entre els conductors francesos o alemanys (que foren els països pels quals vaig transitar) i nosaltres, se’m va fer avinent que quan la policia “agafava” a algú amb excés de velocitat o conduint de manera temerària o amb una copa de més, la sanció que li era imposada era alliçonadora i contundent. Els controls de velocitat per radar i la presència de la policia en punts estratègics feia també que els conductors es moderessin i respectessin les normes de trànsit, límits de velocitat inclosos.

Sé que el què escriuré a partir d’ara no agradarà a tothom. En qualsevol cas ha de quedar clar que si d’una vegada no s’actua durament contra les persones que condueixen temeràriament, res no hi ha a fer per acabar amb la sangonera de víctimes que els accidents de trànsit provoquen. I actuar durament vol dir sancionar sense contemplacions de cap mena als conductors que no respecten, ja en les ciutats mateixes, les normes de trànsit i que fan del seu vehicle una mena de castell invulnerable. Actuar durament és sancionar als vehicles que circulen a velocitats incontrolades, també pels carrers i vials de la ciutat. Actuar durament és sancionar sense miraments a les persones que condueixen sota efectes etílics o de drogues. Només amb accions educatives a les escoles i a través dels mitjans de comunicació i sancionadores contra els conductors incívics es podrà començar a combatre els accidents de trànsit i les seves conseqüències. Tot plegat perquè si ens mostrem febles amb els conductors negligents ja dins les nostres mateixes ciutats, quan aquests surten a les carreteres i autopistes es comporten com autèntics energúmens, com si ells fossin els únics éssers sobre la capa de la terra i la resta de persones un munt d’individus que els fan nosa.

Publicat a Diari de Sabadell, el 20 d’abril de 2006