M’adono haver anat molt errat quan –certament ingènuament– pensava que al votar delegàvem la nostra representació en unes persones i en uns partits,  convençuts que defensarien i treballarien per fer possible el què havien promès farien durant la campanya electoral. Tanmateix pensava –m’adono també que ingènuament–  que en democràcia, una de les missions que correspon als partits i als polítics és resoldre els problemes de la ciutadania i no pas crear-ne de nous.

Després del trist ‘espectacle’ que ahir al Parlament de Catalunya ens van oferir els dos partits que donen suport al govern (JxC i ERC), amb desgrat comprovo que en la política catalana continua regnant l’estratègia del curt termini en què els problemes de la ciutadania (sobretot els socials) queden ajornats a causa d’un interès major, ara com ara inabastable, tal com els fets confirmen. Una estratègia que d’entre altres coses comporta que el Parlament –quant als seus plenaris– s’obri i es tanqui a conveniència, en funció de l’evolució dels encontres i dels desencontres entre els grups parlamentaris majoritaris, incapaços com són de posar-se d’acord en la presa de decisions quan aquestes són susceptibles de vulnerar el marc legal en el que a hores d’ara encara ens movem.

Recordo amb enyorança les paraules de Roger Torrent quan en el seu discurs de presa de possessió com a president del Parlament de Catalunya remarcava que el seu objectiu en la legislatura que començava se centraria en recuperar la normalitat parlamentària, recosir el país i fer política. Cap dels tres compromisos s’ha complert en un Parlament més dividit que no pas mai ho havia estat.

Ara, quan l’actual legislatura s’evidencia pràcticament esgotada, quan les paraules i els posicionaments que defensa el president Torra no són compartides i compartits del tot ni tant sols pels seus socis de govern, l’anunci solemne del compromís de mantenir la unitat d’acció entre JxS i ERC fet avui des de la galeria gòtica del Palau de la Generalitat almenys fins que es coneguin les sentències del Tribunal Suprem, sona a ‘volada de coloms’ amb la prolongació forçada d’una situació política i social difícil de sostenir que alhora contribueix, perillosament, a l’augment del grau de desafecte i de tensió entre ciutadania i política…

I així seguirem fins que una nova crisi truqui a la porta…