Vaig comprar-me una agenda el primer de gener
per saber cada dia el que havia de fer
Déu meu si n’hi trec de suc!
Jo treballo, treballo com un ruc.
 
Apuntar-hi les hores que he de telefonar,
els clients que visito,
venciments a pagar…
Això sí que és un invent!
 
Amb l’ajut de l’agenda jo vaig fent.
El diumenge a la tarda vaig anar a Montjuïc
vaig trobar-hi una noia i vam fer-nos amics.
Vam quedar per l’endemà.
 
Com que no era una feina no m’ho vaig apuntar.
I per molt que m’esforço no sé l’hora ni el lloc,
i ara veig que una agenda em serveix de ben poc.
Potser sí que em farà ric…
 
Més valia ser pobre a Montjuïc!

Aquesta és la lletra d’una de les cançons –potser fins i tot la primera o com a mínim la més popular– que Josep M. Espinàs cantà formant part dels ‘Setze jutges’. Una formació que juntament amb Miquel Porter, fundà l’any 1961 per tal d’impulsar el moviment de la ‘Nova Cançó’ amb el qual defensar l’ús del català tot cantant cançons ja fossin pròpies o traduïdes. D’això fa molts anys! Ahir, Espinàs, ens deia adeu després d’una fructífera i àmplia trajectòria professional com a escriptor i cronista. Com sempre s’esdevé en casos aemblants, avui tot són elogis i reconeixements –d’altra banda més que merescuts– envers la seva persona i trajectòria personal i professional. Alguns d’aquests elogis i reconeixements, per cert, li provenen de persones que en vida el varen considerar ben poc o no el tingueren en massa estima. Però així és, dissortadament, la vida…