És com si passéssim el rosari una i altra vegada. O com si es trobéssim davant una renovada cançó de l’enfadós. Sigui com sigui, el cert és que l’arribada de l’AVE a Barcelona, camí de França i de la resta d’Europa, és com el conte del mai no acabar. L’AVE fa temps que haver començat a aturar-se en les estacions catalanes del seu recorregut i, de moment, només ho pot fer a la de Lleida. L’AVE fa mesos que ens hauria de permetre la comunicació a través de l’alta velocitat ferroviària amb França i, això no obstant, les millors prediccions asseguren que no serà fins el 2012 quan podrem viatjar de Barcelona a París a cavall d’un AVE o d’un TGV. Moltes han estat les circumstàncies que han provocat el retard tan espectacular que atresora l’AVE; un tren que havia d’haver arribat a casa nostra el 2002, deu anys després de la posada en marxa de la primera línia d’alta velocitat que unia Madrid amb Sevilla.

Per si no n’hi hagués prou, entorn el pas de l’AVE pel subsòl barceloní, ara s’acaba de reemprendre un debat que mai no s’havia tancat convenientment. Les úniques obres en marxa del nou ferrocarril d’alta velocitat a Barcelona s’estan executant a l’estació de Sants pel fet que encara no està del tot decidit quin ha de ser el recorregut que l’alta velocitat haurà de fer pel subsòl fins enllaçar amb l’estació de La Sagrera. Sí que se sap, però, que l’AVE no s’aturarà al Passeig de Gràcia, com inicialment s’havia establert i, per tant, no hi haurà estació d’alta velocitat ferroviària al centre mateix de Barcelona. Així, els viatgers que en el futur vulguin utilitzar l’AVE s’hauran de desplaçar a l’estació de Sants o a La Sagrera per fer-ne ús. Aquesta darrera decisió de no fer una estació AVE al Passeig de Gràcia és la que ha reobert el debat que parteix de la formulació de preguntes tan simples o complexes, segons es miri, com aquesta: Per arribar fins aquí, calia que l’AVE travessés tot Barcelona? O hauria estat millor que l’estació central de l’AVE es trobés a l’altra banda de Collserola, al Vallès Occidental? En aquest cas hauria estat suficient l’establiment d’un enllaç ràpid i còmode entre el centre de Barcelona i la hipotètica estació central de l’AVE al Vallès Occidental.

Casualment, o curiosament si ens atenem a qüestions d’oportunitat política, CiU acaba de reformular públicament preguntes com aquestes i segons sembla es planteja defensar la no necessitat que l’AVE travessi Barcelona pel seu subsòl. Potser cal recordar que fa temps, des del Vallès, ja havien estat nombroses les veus que defensaven que al marge de si l’AVE entrava a Barcelona i per on ho faria, el què calia era construir el corredor de l’AVE pel Vallès Occidental, a modus d’una B-30 ferroviària, que fes el “by pass” a la Ciutat Comtal. En aquest sentit, els meus lectors recordaran la polèmica entorn si l’estació s’havia de construir a Cerdanyola del Vallès, a Sant Cugat del Vallès o a Rubí. Qualsevol d’aquests emplaçaments haurien estat una bona decisió a l’hora de resoldre diversos problemes: l’un relatiu al traçat de l’AVE per fora de Barcelona; l’altra per agilitzar-ne la seva arribada. Vivim en un país petit. Un país que encara té com a una assignatura pendent la concreció d’una una ordenació que contribueixi a l’equilibri territorial del país. Ens queixem –i amb raó– del centralisme que Madrid exerceix sobre la resta de l’Estat. No ens adonem –o no s’adonen des de Barcelona, per ser més exactes– que la capital catalana exerceix també un centralisme fóra de qualsevol discussió. Només cal observar el caràcter radial de la majoria de les comunicacions viàries i ferroviàries a Catalunya, de les que l’Eix Transversal en seria l’excepció que confirmaria la regla. Treure fora de Barcelona determinats serveis i equipaments contribuiria sens dubte a esponjar el país i, allò que és fonamental per Barcelona, apaivagaria la creixent pressió que s’exerceix sobre la Ciutat Comtal pel fet de la seva alta concentració de serveis, que obliga a multiplicar desplaçaments i a congestionar encara més àrees urbanes que ja es troben molt congestionades.

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de juny de 2006