Poques vegades un film s’acaba mostrant tant rodó i acabat com la cinta que dirigida pel francès Bernard Tavernier, porta per títol el mateix que avui encapçala aquesta col·laboració. Poques vegades també, una pel·lícula acaba disposant d’una força tal capaç d’interpel·lar constantment a l’espectador, a partir d’unes imatges i d’unes situacions aparentment senzilles, però que no fan més que enfrontar-lo a les seves contradiccions mateixes; unes contradiccions que, al cap i a la fi, ho són de tota una societat que, malgrat ens entestem en presentar-la com a dinàmica i moderna, continua exhibint un notable reguitzell de llacunes. L’obra coral de Tavernier, d’un alt contingut pedagògic i moral -prenent el significat d’aquest mot en el seu sentit més obert i ampli-, és oportuna en el temps i pren  gran significat en aquest complicat tombant de mil·lenni en el qual res ja no és com abans i en què els canvis que se’ns anuncien com a propers, només han fet que començar a mostrar-se, talment com si de la punta d’un iceberg es tractés.

El segle que demà mateix començarà a quedar enrera -a banda d’eternes i d’estèrils discussions de si el segle s’acaba amb l’inici de l’any 2000 o ho farà amb el del 2001- passarà a la història com dels grans descobriments. No endebades, al llarg del segle que ara acaba, la humanitat ha assolit notables conquestes. Però aquesta constatació no pot amagar  que el segle que ens deixa s’emporta en el seu equipatge la pesada càrrega de les dues grans guerres mundials que ha patit la humanitat. D’aquesta manera, els indiscutibles avenços científics concretats al llarg del segle, es veuen contraposats per les nefastes conseqüències d’aquelles dues grans guerres que es troben en la base de molts dels altres conflictes que encara afecten la humanitat.

Quant la porta imaginària del segle que se’n va és a punt de tancar-se i la del nou se’ns mostra oberta de bat a bat, deu ser bon moment per als bons propòsits. Hauríem de proposar-nos fer dels propers cent anys el segle dels grans avenços de la humanitat en els àmbits de la llibertat, de la tolerància, del respecte, de la igualtat, de la justícia, de la pacífica convivència entre pobles i nacions… En d’altres paraules, que els propers fossin els anys en què la construcció d’una única pàtria per als humans fos possible; una pàtria que hauria de ser bastida al marge de creences i de races i que la seva consecució esdevingués objectiu central dels governs i governants més poderosos del planeta, però també dels que tenim la sort de viure en aquella part del món més rica i pròspera i, perquè negar-ho, també més prepotent.

La pel·lícula de Tavernier, s’avança a aquest futur que ja és present i només apunta alguns dels molts problemes amb els quals Europa s’enfrontarà, s’enfronta ja. Una Europa que comença a ser diferent a la que fins ara estàvem acostumats. Una Europa que veurà trastocats els seus valors a partir de la inevitable arribada de persones d’altres latituds, ansioses de trobar aquell nord ric, culte i poderós que ja descrivia Salvador Espriu quan encara el nostre país formava part d’un sud empobrit, tant políticament com econòmicament. En definitiva, una Europa globalitzada en la qual els canvis no afectaran només als àmbits de l’economia sinó que també als de les idees. D’aquí que Ça commence aujourd’hui sigui metàfora oportuna i punyent en relació a un futur que a despit que no sigui  fàcil, té l’avantatge de començar cada dia com a conseqüència de la celeritat dels molts canvis que estem vivint en la nostra societat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de desembre de 1999