Han passat només un parell de setmanes des que la Diada de Sant Jordi ens va omplir de llibres i de roses. Però, atès que som uns quants que voldríem que Sant Jordi fos tot l’any, si més no per allò de la lectura, vull referir-me a una de les moltes novetats editorials publicades enguany en ocasió de la Diada. I m’he decidit a fer-ho, com a mínim, per un seguit de raons. La primera, per l’interès mateix de l’obra. La segona pel fet que aquest llibre està escrita a quatre mans, dues de les quals són les del periodista sabadellenc Pere Cullell que, novament torna a treballar amb el també periodista barceloní, Andreu Farràs, com ja van fer com a coautors de l’Oasi català, un llibre sobre les relacions que es donaven entre l’elit dirigent tradicional catalana. Qui sap si com a complement d’aquella obra i també com una mena de continuació d’obres de Paco Candel, Cullell i Farràs han escrit ara L’ascensor. L’arribada al poder dels altres catalans. Un títol que –hi aquí rau la tercera raó que justifica el parlar-ne–, dedica unes pàgines a transcriure el testimoni de l’alcalde de la nostra ciutat, Manuel Bustos, en relació a l’arribada al poder dels altres catalans, justament quan ell compleix el seu desè aniversari al capdavant del consistori sabadellenc.

I per si no n’hi hagués prou amb aquestes raons, L’ascensor es fa recomanable pel fet que ens aproxima a algunes històries d’èxit i circumstàncies d’uns catalans que tenen el seu origen en la immigració de les dècades compreses entre els anys 40 i 70 del segle passat. Uns catalans que com Manuel Bustos, però també com el president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, el ministre de Treball, Celestino Corbacho, l’empresari radiofònic Justo Molinero, l’escriptor Vicenç Villatoro o el dirigent d’ERC Joan Ridao, d’entre d’altres, han assolit alguna forma de poder ja sigui polític, econòmic o social. Són persones i personatges ben diversos que, això no obstant, tenen en comú el fet de ser immigrants o fills d’immigrants. Són, de fet, uns altres catalans que a hores d’ara juguen un paper molt actiu en diversos àmbits de la vida catalana; uns altres catalans que, segur, són els precursors d’uns nous catalans que, en el decurs dels darrers anys, s’estan establint entre nosaltres i que tenen la voluntat d’integrar-se a Catalunya com en un altre moment ho van fer els seus predecessors, alguns dels quals són protagonistes de L’ascensor.

Bo és recordar, com ho fan Cullell i Farràs, que uns mesos abans que José Montilla es convertís en el que havia de ser el primer president de la Generalitat no nascut a Catalunya, el llavors ministre d’Administracions públiques, Jordi Sevilla, no es va estar d’assegurar que ell –Montilla— no podia ser candidat a la presidència pel fet que encara era “massa aviat per a un xarnego”. Potser no tenia en compte Sevilla que a Sabadell, com en d’altres ciutats catalanes, ja eren catalans no nascuts a Catalunya els que les governaven des de les seves respectives alcaldies. Bustos assegura en L’ascensor que l’han tractat més vegades de ‘polaco’ fora de Catalunya, que no pas de xarnego a casa nostra i afegeix que ell mai no s’ha sentit discriminat ni per raons de procedència, ni perquè la pronunciació del seu català no fos acadèmica. Una constatació que cal recordar una i mil vegades a aquells i aquelles que asseguren que el nostre és un país en el qual el castellà està perseguit. Bustos, en un altre moment del seu testimoniatge s’acaba confessant políticament i reconeix que sovint “els polítics donem una imatge de Catalunya que no es correspon amb la realitat (…), que no és justa perquè no és real” i afegeix que “Catalunya no és insolidària, Catalunya no és egoïsta, Catalunya no és insensible, Catalunya no és sectària, Catalunya no és excloent de ningú. Catalunya és un espai i un país d’oportunitats, acollidora, maca, amable…”, per concloure que “aquesta és la única realitat”.

En qualsevol cas i malgrat que L’ascensor no sigui ni un assaig ni un estudi sobre el fenomen migratori a Catalunya, és aconsellable llegir-lo amb deteniment. De ben segur que ens ajudarà a reflexionar entorn alguns dels molts tòpics que encara ens pesen en relació a les persones catalanes que no han nascut a Catalunya o que són filles d’immigrants. En definitiva, L’ascensor és un títol que com assegurava Pere Cullell en ocasió de la presentació, fa evident que a Catalunya “l’ascensor social funciona”. Una sentència que completava Andreu Farràs a l’afegir que “a Catalunya, si treballes, prosperes” la qual cosa, segons ell, no passa en d’altres països.

Que tingueu una bona lectura.

Publicat a Diaria de Sabadell, el 7 de maig de 2009