“Bé, amic. Demà m’operaran. Ja tenia ganes que arribés, per fi, el dia. (…) No he fet tants quilòmetres com tu fas… Però Déu n’hi do!”. Així encetàvem la conversa per whatsapp que malauradament havia de ser la última que mantindria amb la Montserrat; conversa que unes hores més tard finalitzava amb un “Ostres! Que interessant! Ja m’ho explicaràs amb detall quan tornis!”, després que jo li hagués donat a conèixer una petita descoberta feta en una de les etapes d’’El Camino’ que estàvem recorrent dijous amb un bon amic. Gens podia imaginar que la mort, inescrutable com és, impediria culminar la conversa encetada al prendre’ns la Montserrat del nostre costat tan aviat.

No sé quan vaig tenir la sort de conèixer-la. Segurament devia ser a Montserrat en el decurs d’un encontre en el que vàrem coincidir ella i jo amb el seu germà monjo (el pare Gregori Minobis) a començaments dels anys 60’s. Sí que sé que des d’aquell moment, un corrent d’amistat i complicitat ens havia d’unir; amistat de la que –just és reconèixer-ho– n’havia d’obtenir més profit jo que no pas ella, disposada com estava a la conversa, al consell precís, a l’opinió, al debat.

La Montserrat ha estat una bona amiga personal i per definició una dona lluitadora; una dona apassionada; una dona que no es deixava portar pel primer aire que passava; una dona conseqüent i ferma amb la seva manera de ser i de pensar, sempre respectuosa amb l’altra; una dona que mai no tenia un no per a cap causa que considerés justa i oportuna. En són prova les múltiples entitats i associacions que avui donen testimoni del seu tarannà, abnegació i lideratge. Però cal dir-ho ben clar: que això fos així –o precisament perquè això era així–  la Montserrat va ser injustament incompresa per alguns en més d’una ocasió i per això la vida professional –també la política– li tenia reservat algun revés que ella va saber encaixar sense retrets.

Amiga dels seus amics, la Montserrat es delia per conèixer opinions diferents a la seva i poder ‘discutir la jugada’. De fet era ella qui preferentment convocava i ens convocava a la trobada per parlar, repassar i discutir en relació a com a mínim tres passions: la cultura, la política i el periodisme. Amb la Montserrat mai no vaig arribar a treballar des d’un punt de vista estrictament professional. Així que havia de ser a partir del seu deganat al capdavant del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), quan ella i jo tinguérem ocasió de fer-ho colze a colze per avançar en propostes i projectes col·legials (Llibre blanc del Periodisme a Catalunya, d’entre d’altres) ja que intuíem –o millor dit, ella intuïa– els canvis que en la professió periodística s’havien d’operar en poc temps i a tots nivells. A mi em va correspondre d’altra banda seguir els seus passos com a degà de la institució col·legial tan bon punt ella dimití del càrrec per assumir la responsabilitat de dirigir les emissores de la Generalitat de Catalunya. De fet havia estat ella qui m’havia demanat formés part de la candidatura que proposava l’any 2002 per acompanyar-la en el deganat cas que, com va ser, en resultés elegida essent-ne la primera dona que accedia al càrrec.

Trobaré i trobarem a faltar les nostres converses que –qui sap si per estar en consonància amb els temps– m’adono ara manteníem més sovintejades a través del whatsapp que no pas presencialment. D’aquí que avui és quan més lamento les ocasions perdudes de trobar un forat per veure’ns, més per mor a les meves poques disponibilitats horàries que no pas per les seves estades amb la Pili a la seva estimada Lodosa i a Cadaqués, indrets als que m’havia convidat acollir-nos repetidament i als que li havia promès faríem cap aquest estiu sense més dilació.

Però no podrà ser! M’hauré de conformar –ens haurem de conformar– en mantenir viu el record de la Montserrat i per damunt de tot no oblidar el seu mestratge, tant professional com personal, referents indiscutibles del feminisme i del periodisme ètic i compromès.

Gràcies Montserrat per tot allò que ens has ensenyat i ens has donat. Gràcies per haver deixat que pogués i poguéssim recórrer junts una part de la ruta. Demanar-te no em tinguis –no ens tinguis—  en consideració les ocasions en les que t’he i t’hem fallat.

I com tu em desitjaves a mi dijous passat en la que fou la nostra darrera conversa: “Gràcies i que tinguis un bon camí!”.

Que la terra et sigui lleu, estimada amiga!

Publicat a Paios, el 12 de maig de 2019