Es Nadal. M’ho han fet saber aquell parell de números vermells emblemàtics, situats al capdavall del darrer full d’un calendari que ja té els dies comptats abans no arribi la seva data de caducitat. Al cap i a la fi, Nadal seria un dia com qualsevol altra si no fos per la màgia que transmet. Una màgia que és perfectament perceptible en les teses i càlides cares dels il.lusionats infants.

Es Nadal. Ho he notat, només despertar-me, per la música de les nadales que m’arribava des de l’estrident compacte de casa dels meus veïns de replà. Després m’he llevat i he mirat el carrer. Però tot ho he vist igual que cada dia. Sense canvis aparents. Les mateixes cases. La mateixa gent.

Es Nadal. Potser per això no m’he estranyat gens ni mica en veure que la taula de l’engalanat menjador de casa ja estava parada tot esperant els comensals que demà passat s’asseuran al seu redós. Tampoc m’ha causat sorpresa veure que el pessebre ocupava el seu lloc. El de cada any. Mentre, des de la cuina fluïa la inconfusible flaire d’escudella i de rostit que m’ha evocat les mateixes sensacions d’ara fa un any…, d’ara en fa dos…, d’ara en fa tres… D’ara en fa molts.

Es Nadal. Me n’adono també perquè hi ha qui s’entesta en mostrar-se diferent de com és. Més somrient. Més amatent. Més amical. Més comunicatiu. Més expressiu.

Es Nadal. A despit que les notícies que d’arreu ens arriben són les de sempre. Com les d’ahir. Com les de fa una setmana o un mes. I són, rutinàriament, les mateixes que demà ens donaran a conèixer els mitjans de comunicació.

Al cap i a la fi Nadal ho és només una vegada a l’any.

Publicat a El 9 Nou, el 25 de desembre de 1995