Temia que com ha passat en d’altres moments de la nostra història, a l’hora de la veritat acabéssim fent-nos mal a nosaltres mateixos per mor de no haver tractat qüestions que caldria plantejar-nos amb rigor i que massa sovint queden excloses del debat en el que com a societat i com a país ens trobem immersos. D’aquí, que com he escrit en altres ocasions, cas que no s’hagués produït in extremis l’acord de dissabte entre JxS i la CUP, el principal contra que hauríem d’haver acarat, hauria estat el com s’havia d’administrar el desencís d’un gran nombre de persones que confiaven –que confien– en la capacitat dels nostres polítics per avançar en el camí conduent a la posada al dia de les nostres oportunitats, tenint en compte les nostres capacitats, tant les personals com les col·lectives.

Malgrat l’acord assolit entre JxS i la CUP que han evitat unes noves eleccions, hem de convenir que continuem instal·lats enmig d’un context polític més volgut que no pas comprovat. Un context en el que continua evidenciant-se la confusió existent entre allò que té a veure amb els drets democràtics, allò que ha de ser un projecte de país i allò que són els models de gestió política, dels que la independència n’és un de possible, però no pas l’únic. Un context polític emmarcat per dos eixos, tal com es va posar de manifest en unes eleccions –les del 27S– que havien estat presentades com a plebiscitàries: l’eix sobiranista, que aposta per la independència com a model únic de gestió política; i l’eix social, que té a veure amb el projecte de país (polític, econòmic i social) que volem construir. Assenyalat això i per evitar qualsevol interpretació malèvola, afegiré que ambdós eixos no només no són excloents entre si, sinó que són complementaris.

Fins el 27S, el procés avançava alimentat bàsicament per dos factors: d’una banda la crisi econòmica i els seus efectes sobre els Estats membres de la UE arran les directrius emanades des de Brussel·les per controlar el dèficit dels països comunitaris amb les conseqüències evidents que en matèria de polítiques socials tenen aquí i fora d’aquí. De l’altra, pels posicionaments recalcitrants del PP, aplicats amb rigor pel govern Rajoy, amb l’objectiu de recentralitzar l’Estat. Els missatges que apunten a què el camí cap a Ítaca somniava és possible, han fet la resta.

No em costa gens reconèixer que sóc de les persones que pensàvem que l’acord entre JxS i la CUP era impossible, atesos els seus respectius posicionaments que semblaven absolutament irreconciliables. Però no ha estat així. I el cert és que des de diumenge tenim nou president i des d’ahir un nou govern que tenen la mirada posada en la culminació del procés. Però que això sigui així no pot fer perdre de vista al nou govern, que la Catalunya que volem no pot construir-se a partir només de la proposta independentista avalada explícitament per poc menys de la meitat de la ciutadania tal com es va posar de manifest el 27S.

Ningú no sap a hores d’ara quin serà el següent capítol que s’escriurà. La capacitat de sorprendre i de sorprendre’ns de la política catalana queda fora de qualsevol discussió. Però en aquest procés en resulten a hores d’ara l’esmicolament de molts lideratges i sobretot divisions en el sí de les formacions polítiques catalanes. Dissabte, in extremis, se salvava l’enèsima situació límit. Es feia a costa d’aprofundir en la crisi que tant políticament com socialment parlant estem patint. Clar també que això sigui d’aquesta manera, no és ni necessàriament dolent ni tampoc necessàriament bo… Tot dependrà de la capacitat de diàleg, d’entesa i de negociació per consolidar un projecte de país que en la seva definició compti amb la participació i el suport d’una majoria que va més enllà de la que avui es troba representada en el govern de Catalunya.

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 de gener de 2016