El president Puigdemont ha contraposat el paper que representa Junts pel Sí (CDC i ERC) amb el dels seus aliats de la CUP: els uns són constructors i els altres destructors. Paral·lelament, els intèrprets del full de ruta independentista subratllen el doble error que representa la declaració del 9 de novembre sobre el procés de desconnexió i el posterior pacte de legislatura amb la CUP, acompanyat del pas al costat d’Artur Mas, ja que els anticapitalistes no són un soci fiable. Discrepo d’aquesta anàlisi que dóna per fet que l’independentisme va guanyar el plebiscit del 27-S i que trasllada la responsabilitat de l’impasse a la CUP. Afirmo, per contra, que és la lògica mateixa del procés la que ha portat els seus actors a l’actual atzucac. No van posar en marxa un procés de construcció nacional, sinó de desconstrucció,amb el gradual esquarterament del bloc històric del catalanisme polític.

Som davant d’un déjà vu que es repeteix de manera cíclica –ara amb la tramitació del pressupost– i és obligat haver de repetir els arguments: el problema no és la CUP, sisè grup del Parlament, amb menys de 338.000 vots i deu escons. La CUP té la força que té i, sobretot, té la ideologia que té. El problema és CDC, el partit dels presidents Pujol, Mas i Puigdemont, que en la seva fugida endavant ha anat saltant pantalles amb una política de terra cremada: primer es va dividir el PSC, després es va trencar CiU, Unió es va escindir en dues meitats i la capacitat de resiliència de la CUP va arribar al límit. Ara la política fiscal ha enfrontat CDC i ERC al si de Junts pel Sí i, finalment, la CUP n’està pagant els plats trencats… Tot un procés de desconstrucció que ha dividit també l’ Assemblea Nacional Catalana –una mena de segona cambra de vigilància del Parlament–, com s’ha comprovat en el recent procés de renovació de la seva direcció.

El balanç polític del procés –tres elec­cions en cinc anys– és força revelador: el 2010, CiU tenia 62 escons, a 6 de la majoria absoluta, que va assolir amb els 10 d’ERC (72); el 2012, CiU va obtenir 50 escons i va necessitar els 21 diputats d’ERC (71); el 2015, Junts pel Sí (CDC i ERC) va sumar 62 escons, justos els que va aconseguir en solitari CiU el 2010. El caràcter plebiscitari del 27- S va provocar una contradicció: Junts pel Sí no va guanyar el plebiscit, però sí les eleccions. Podia governar amb el suport d’altres grups, però per salvar el procés va pactar amb la CUP, situada als seus antípodes ideològics. En total, 72 diputats que han d’impulsar la independència exprés en 18 mesos quan per reformar l’Estatut es necessiten els dos terços del Parlament (90 escons) i que, mentrestant, no són capaços de tramitar el pressupost.

Han passat cinc mesos des de la investidura in extremis del president Puigdemont i som on érem. S’esgrimeix com aleshores l’amenaça d’un altre avançament electoral. El problema és que els resultats –com van reflectir les generals del 20- D i com corroboraran les del 26- J– podrien certificar la defunció de l’actual procés: CDC va ser la quarta força a Catalunya per darrere d’En Comú Podem,ERC i PSC. Sí, tot un procés de desconstrucció nacional.

Article publicat a La Vanguardia el 7 de juny de 2016 del qual n’és autor Rafael Jorba.