Fa quaranta anys, Sabadell bullia i es debatia. La ciutat bullia empesa pels temps de canvis polítics que llavors es vivien a la conquesta de les llibertats i de la democràcia que ens havien estat violentament segrestades durant quaranta anys arran la dictadura del general Franco. Feia poc més d’un any de la vaga general que va paralitzar la ciutat durant tres dies i les eleccions a les Corts constituents s’anunciaven pel cap de dos mesos (15-J). Mentre, la crisi municipal oberta arran la vaga general –culminació de la protesta per la dura repressió policial soferta ​en una manifestació que reclamava un millor ensenyament públic– i la desaparició de l’escena política (que no dimissió) de l’alcalde José Burrull, l’oposició s’afanyava per consensuar un Pla d’Urgències Municipal per assegurar que des del consistori no-democràtic no s’adoptessin acords que comprometessin el futur de la ciutat si prèviament no havien estat consensuats amb l’oposició democràtica. Eren, aquells, uns dies en els que per ser de transició, tot estava per fer i tot era possible.

Tanmateix, fa ara quaranta anys, la ciutat es preparava per commemorar el centenari de l’atorgament del títol de ciutat a la que fins el 1877 havia estat la vila de Sabadell mentre que el futur econòmic i social de la ciutat preocupava, després que el Sabadell-fàbrica que havia marcat el batec de la ciutat durant tants i tants anys, hagués periclitat i amb ell el lideratge que la indústria tèxtil llanera exercia com a principal motor econòmic, industrial i ocupacional local. Amb el tancament de moltes fàbriques tèxtils, l’atur començava a pesar com una llosa damunt la ciutat, al mateix temps que afloraven els dèficits socials i infraestructurals que la ciutat patia des de feia temps i que eren més perceptibles en els barris perifèrics que corrien el risc de consolidar-se com a nuclis de marginació. No massa lluny, per a la història quedaven els dies triomfants del “Sabadell ciudad piloto del deporte español” i del no gensmenys ostentós eslògan que ens autoproclamava com a “primer centro textil lanero e industrial de España”.

En aquest context naixia Diari de Sabadell, que substituïa al seu predecessor i falangista Sabadell. Feia uns anys que havia desaparegut Radio Juventud de Sabadell (EFJ12) –que bo és recordar que per les seves característiques ​i estructura ​havia actuat d’autèntica escola de formació de periodistes novells i de tècnics radiofònics–, i la històrica Radio Sabadell (EAJ20) transitava pels que foren els seus millors anys empresarials amb dos canals d’emissió: l’un a l’ona mitja i l’altra a la freqüència modulada; emissora que per ser la més rellevant d’entre les locals privades que emetien des de Catalunya, aspirava a convertir-se en un referent sota l’indicatiu Ràdio Comarques catalanes. Els diaris barcelonins, amb El Correo Catalán al capdavant, incloïen en les seves edicions diàries pàgines especials de color sèpia dedicades al Vallès. A la ciutat s’organitzava una xarxa de corresponsals de la que en formaven part un grup de periodistes joves compromesos amb la democràcia que garantien que allò que s’esdevenia a Sabadell quedava puntualment reflectit en les pàgines de la premsa barcelonina. D’entre els components d’aquest grup de professionals en sobresortia el malauradament desaparegut Xavier Vinader.

Des del 1977 fins avui la ciutat ha sofert una profunda transformació en tots els ordres i sentits. També en l’àmbit dels mitjans de comunicació. Pel camí de les quatre darreres dècades hauran quedat projectes periodístics d’entitat diversa que havien nascut amb la il·lusió d’ampliar i diversificar el marc comunicacional local. Cal citar, d’entre d’altres, la revista TS que editaven conjuntament els Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa i l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, encara que, de fet, havia desaparegut el 1976. També el setmanari Vallès/Exprés(1978) i els diaris La veu de la Ciutat (1981) i l’edició per al Vallès Occidental d’El 9 Nou que fou el projecte editorial de més llarga durada (1995-2003). A aquesta relació succinta de mitjans impresos que són història –i que no té en compte els nombrosos ‘gratuïts’ que s’han editat i que encara s’editen–, caldria afegir Televisió Sabadell en les seves més diverses marques comercials i accepcions empresarials, així com la històrica Ràdio Sabadell que nascuda el 1933 havia de desaparèixer el 1995 al ser adquirida per El 9 Nou com a pas previ a què les freqüències d’ona mitja i de FM de l’emissora local passessin a mans de l’Agència Local de Comunicació de la Diputació de Barcelona per poder posar en marxa el projecte, també desaparegut, de la COMRàdio (1995-2013). Aquesta desfeta quant a mitjans de comunicació locals s’ha vist compensada, en part i sobretot al llarg dels darrers dos lustres, amb l’aparició de diversos mitjans digitals que tenen en la xarxa i en les xarxes socials el seu millor canal de difusió.

Quaranta anys són, en la història personal, força anys. Però quaranta anys, són un espai de temps ben curt en la història i en l’evolució d’una ciutat que com la nostra, continua disposant d’una fortalesa que es veu reflectida en la vitalitat i en el nombre d’entitats, institucions, organitzacions i empreses que vertebren el nostre teixit social i industrial. En qualsevol cas, avui, com ara fa 40 anys, correspon als mitjans de comunicació –siguin analògics o siguin digitals–, el paper de notaris de l’evolució i dels canvis que amb tanta celeritat es van produint. A ells –als mitjans de comunicació– els pertoca també  contribuir al reforçament de la nostra personalitat, de la nostra identitat, de la nostra singularitat…

Llarga vida al Diari de Sabadell i el meu desig que coadjuvi al debat ciutadà, peça cabdal pel progrés d’una ciutat com la nostra que, precisament perquè no ens acaba d’agradar, ens estimem tant.

Publicat a Diari de Sabadell, el 1r. d’abril de 2017 en ocasió de l’especial de celebració del quarantè aniversari de la capçalera