No sé si és els dels judicis un dels momentums somniats pel president Quim Torra per a fer no-sabem-encara-pas-massa-què. Sí que sé perquè és evident, que la pressió política i mediàtica continuarà pujant de to a mesura que els processos judicials avancin i que els posicionaments dels uns i dels altres –al marge del què passi a la Sala– es polaritzin més encara a l’entorn de dos fronts que deixen entre ells un espai obert en el que habiten una gamma àmplia de matisos. En un dels pols, el front dels que advoquen que als encausats se’ls ha d’aplicar una justícia exemplaritzadora, un concepte ben contrari per cert al d’una justícia justa. En el pol oposat, el front dels que pensen que en cap cas es podrà acceptar un veredicte del Tribunal Suprem que no sigui el de l’absolució dels encausats. Pels primers, els processats són uns colpistes als que cal castigar de manera convenient, mentre que pels segons estem assistint al processament d’uns polítics i dels Jordi’s pel sol fet de defensar unes idees i d’haver posat les urnes. Cadascun dels dos fronts compta amb avaladors i amb detractors polítics, econòmics, socials i mediàtics que s’encarreguen de traslladar a la ciutadania informació i opinió no sempre ajustada als fets per tal de portar l’aigua al molí de cadascú.

Els fets que ens han portat fins aquí –que tanmateix posen de manifest el fracàs més estrepitós de la política– són uns, mentre que les interpretacions són diverses. Només cal posar l’accent en allò que interessa i fer oblit exprés d’allò que no convé recordar per avalar-les. Sigui com sigui els polítics que des de dimarts s’asseuen davant la Sala Segona del Tribunal Suprem –que sota cap concepte mai no haurien d’haver estat presos–, no estan essent jutjats pel seu ideari independentista que legítimament defensen tal com ho estan fent, sense anar més lluny, el president del Parlament o el president de la Generalitat sense que ningú els detingui i els jutgi per a fer-ho. Són jutjats per haver aplicat la via unilateral al tractar d’assolir la independència de Catalunya sense les concurrències democràtiques necessàries per a fer-ho en qualsevol Estat de dret. I això és el què va passar amb els fets encadenats que anaren des de la resolució parlamentària de l’inici del procés cap a la independència fins a l’aprovació de les lleis de transitorietat jurídica i del referèndum els dies 6 i 7 de setembre de 2017 que, de facto, comportaven la suspensió d’una legalitat fonamentada en la Constitució Espanyola i en l’Estatut de Catalunya per a una altra de nova planta comptant amb el suport d’una majoria absoluta d’escons insuficient per aprovar o reformar lleis transcendentals. És a dir sense comptar com a mínim amb la mateixa majoria dels dos terços d’escons de la Cambra que es requereix per a reformar l’Estatut o que és exigible per aprovar la mai encara nascuda Llei electoral que al cap i a la fi el que s’estava fent amb l‘aprovació de la llei de transitorietat jurídica i amb la del referèndum (que no deixa de ser una norma de caire electoral).

Va ser a partir de l’aprovació d’aquestes dues lleis pel procediment de lectura única (una via també d’ús anormal per debatre lleis de caràcter transcendental) que va arribar la convocatòria de l’1-O i les càrregues policials que mai no s’haurien d’haver produït absolutament rebutjables i denunciables. Després va venir la declaració d’independència el 27 d’octubre en què es produïa la ruptura amb l’Estat de dret i que per això era evident que no podia deixar de tenir conseqüències jurídiques; ruptura que s’hauria pogut evitar si al president Carles Puigdemont no li hagués tremolat el pols i hagués convocat eleccions vint-i-quatre hores abans, tal com semblava anava a fer i hauria convingut que fes.

És a partir de les dues dates de l’1-O i del 27-O que el president Quim Torra i l’independentisme han forjat i consolidat el seu argumentari, fent oblit exprés del què havia passat un mes abans al Parlament de Catalunya quan van ser vulnerats els drets democràtics que assisteixen a les minories parlamentàries. I això a l’alterar l’ordre del dia per introduir-hi el debat de les lleis de transitorietat jurídica i del referèndum per la via d’urgència i de la lectura única malgrat els advertiments en contra dels serveis jurídics de la Cambra.

En aquest context certament complex en el que ara ens trobem, en el que les emocions passen sovint per damunt de les raons, deu ser oportú recordar que la sentència 42/2014 de 25 de març del tan vituperat Tribunal Constitucional que ben pocs recorden o no volen recordar, argumenta que “el plantejament de concepcions que pretenguin modificar el fonament mateix de l’ordre constitucional té cabuda en el nostre ordenament sempre que no es prepari o es defensi a través d’una activitat que vulneri els principis democràtics, els drets fonamentals o la resta dels mandats constitucionals”.

I com deia aquell, per avui aquí ho deixo… i que cadascú se’n faci en tot cas la seva pròpia composició.