Tanta felicitat no podia pas ser. Era massa que el balanç dels derbys de les darreres temporades entre el Sabadell i el Terrassa fossin favorables als sabadellencs. Al final la bona ratxa s’ha trencat i la sort s’ha fet esquiva als sabadellencs. Diumenge passat els egarencs es feien amb una victòria futbolística que, per a més inri, es consumà en la mateixa seu dels arlequinats. Amb la derrota, les aspiracions sabadellenques de jugar el play-off han disminuït d’allò més, mentre que les dels egarencs s’han vist força reforçades. Els afeccionats sabadellencs hauran de fer-se a la idea que aquest any tampoc no és el seu. Que la Segona divisió, en la seva categoria A, els queda lluny de les seves possibilitats. Em sap greu pels afeccionats sabadellencs. Però em sap més greu encara per un bon amic que imagino immers en la desesperació com a conseqüència de veure’s –esportivament parlant, és clar– superat pels terrassencs. I de la mateixa manera que una victòria del Barça sobre el Madrid pot salvar una lliga als culés, una  victòria del Sabadell sobre el Terrassa hauria pogut salvar una temporada que, a despit dels prometedors inicis, s’ha anat tenyint del vermell dels egarencs més que no pas del blau i blanc dels sabadellencs.

Hauran d’anar en compte els sabadellencs. Perquè Terrassa sembla despertar-se del seu endormiscament dels darrers anys, disposada a recuperar el temps perdut amb operacions urbanístiques i d’oci de primera magnitud. Només els faltava als sabadellencs que en qüestió de futbol, els seus veïns i eterns rivals, els passessin al davant…!

Publicat a El 9 Nou, el 19 de març de 1998