Que la democràcia espanyola es perfectible és una evidència que no admet cap mena de dubte ni de discussió. Però dit això, cal afegir immediatament que molt possiblement, el major greuge que la democràcia espanyola pateix avui rau en el poder judicial que a despit de les excepcions que confirmarien la regla, es distingeix per fer i desfer a conveniència o, per a ser més precisos, a conveniència d’alguns dels seus màxims representants que es parapeten en les seves incompetències a les que s’ha de sumar les incapacitats sobradament demostrades d’adaptar-se als temps, més els interessos polítics que en bloquegen la seva renovació. Tot això és cert i de cap manera es pot obviar. Clar que una altra cosa ben diferent, és que un personatge tant singular com Pablo Hasél –que al marge de piulades i de lletres passades de volta afegeix a les seves qualitats amenaces i agressions d’entitat diversa–, sigui presentat a hores d’ara com a un dels màxims símbols de la lluita per la llibertat d’expressió. En aquest context, les mobilitzacions dels darrers dies han de ser interpretades com a expressió del malestar que impera en la societat i sobretot entre la gent jove que cada dia veu molt més compromès el seu futur i que qüestiona la democràcia i, el que és pitjor, les seves institucions. En qualsevol cas res no justifica ni pot justificar mai la violència. Així és que bé faria el món de la política de deixar-se de fixar en el dit de com s’expressen desencisos i frustracions, per posar la mirada a la lluna que és on habiten les causes que els generen i que cal abordar. Dels polítics i de la política se n’espera la resolució dels problemes i no pas que se’n creïn de nous. Clar que les estratègies curterministes centrades en l’obtenció de rèdits electorals no semblen pas de moment marxar en aquesta direcció… El més preocupant és que mentre discutim si són llebrers o si són perdiguers, els enemics de la democràcia assetgen i aquests no perden passada…