Com diuen els moderns, completo avui una nova volta a l’entorn de l’astre rei. Són ja setanta-quatre les que porto acumulades i això no obstant no em sento cansat. Molt al contrari, em sento cofoi d’haver-les donat comptant sempre amb l’estima i el suport de les persones que més estimo (pares, germans, Olga, filles, nets i netes, cunyats i cunyades) i dels amics i amigues que he conreat al llarg de la vida i que, això sí, tenen en comú el gran mèrit d’haver-me aguantat. Em disposo a encetar una nova volta al sol i ho faig amb el desig fervent que ens sigui –a poder ser!–  una mica –només una mica– més benigne que no pas ho ha estat la darrera. Gràcies a tothom per ser aquí i ànims per continuar transitant per aquest món que anhelem just i solidari i respectuós amb el medi ambient. Però mal parafrasejant Lluís Llach, malgrat la boira, ens cal caminar, tot sabent que no podem demanar ni “un camí planer / ni estels d’argent / ni un demà ple de promeses” i només “un poc de sort… / i que la vida ens doni un camí / ben llarg”.