Un dels indicadors que permet establir que unes eleccions es troben a prop, és el ritme creixent d’inauguracions al qual es sotmet els ciutadans. Quan el ritme és alt, les eleccions són a prop. Quan el ritme és baix, les eleccions són lluny encara. Perquè –com reflectia fa uns dies l’acudit que diàriament publica Torrent en aquesta mateixa pàgina, en el qual es podia veure un alcalde treballant i exclamant “de pressa, de pressa, que no arribem!!”–, quan les eleccions s’apropen, és qüestió de no parar i de no deixar res per inaugurar. A despit que, a vegades, les preses siguin males conselleres i, en ocasions, s’acabi provocant més d’un contratemps i, fins i tot, costos addicionals no previstos a l’obra inaugurada.

No em consta que hi hagi estudis al respecte i, per tant, no sé la incidència que les  inauguracions tenen en l’opinió dels electors. Desconec també si els deus efectes són necessàriament positius. Per contra, més aviat sóc de l’opinió que el ciutadà, a l’hora de decidir-se per a una opció política i votar-la, es deixa portar per les sensacions que li traslladin els caps de llista, i les que ha anat acumulant al llarg dels dies i de les setmanes, des de la darrera convocatòria electoral i que, en funció d’aquestes sensacions, confirmi la confiança a uns o l’atorgui a uns altres.

Seria bo, i m’atreviria a assegurar que fins i tot exponent d’una absoluta normalitat, que les coses es fessin al seu ritme i que no volguéssim córrer més del que és aconsellable. D’entre altres raons perquè quan es corre massa, hi ha el perill d’entrebancar-se i prendre mal…

Publicat a El 9 Nou, el 6 de maig de 1999