La celeritat en la que es produeixen els esdeveniments, deu tenir quelcom a veure amb el fet que ens quedi molt lluny la jornada electoral d’avui fa 11 dies, condicionada per una complexa situació política, sanitària, econòmica i social. Dels resultats de les urnes, els més saberuts analistes polítics ho han dit tot, o pràcticament tot. Per tan seria temerari per la meva part repetir arguments ja coneguts. Assenyalat això, no em puc estar, però, de fer referència a una dada de les eleccions a la que no s’acaba de prestar l’atenció que caldria: l’abstencionisme.

En les anàlisis d’urgència de les nits electorals en les que l’abstenció és alta, els partits coincideixen en manifestar el compromís de combatre-la. Però es tracta més d’una bona intenció que no pas d’una voluntat ferma. El cas és que en les eleccions del 14-F, l’abstenció afectà al 46,46% del cens amb dret a vot, una xifra notablement superior a la que les anàlisis demoscòpiques pronosticaven. Si, ja sé que com a causants d’aquesta abstenció s’addueixen factors d’entitat diversa que tenen en comú els condicionants pandèmics als quals caldria afegir el mal temps que presidí la jornada electoral. Però si hi parem una mica més d’atenció, potser ens adonarem que aquests dos factors no són per ells mateixos suficients per a justificar-la i que n’hi ha d’haver d’altres.

Que quins poden ser aquests altres factors? Per identificar-los amb precisió caldria disposar d’estudis demoscòpics que ara com ara no tenim. No obstant i això, si prenem com a referència l’anàlisi postelectoral que el Govern Basc encarregà després de les eleccions autonòmiques basques del 12 de juliol de 2020, celebrades també en plena onada pandèmica, començarem a percebre alguns senyals sobre el conjunt de causes que aquí van portar a un 46,46% de l’electorat a optar per l’abstenció (per cert una xifra similar a la del País Basc on deixaren de votar el 47,14% dels electors). Deia l’estudi promogut pel Govern Basc que el 23% dels abstencionistes adduïren no haver anat a votar al sentir-se desenganyats dels polítics i que només un 20% va assegurar no haver-ho fet degut a la pandèmia. En seguia un 12% d’electors que argumentaven que cap partit o cap polític els convencia mentre que un 9% considerava que anar a votar no servia de res. Tancava la ronda, un 6% de votants que esgrimia que les eleccions autonòmiques no eren del seu interès.

Segur que quan disposem d’anàlisis postelectorals del 14-F, ens adonarem que aquí, les causes de l’abstenció, no difereixen pas massa de les del País Basc. Llàstima, però, que de l’estudi no se’n desprengués el grau d’abstencionisme que es va donar entre la gent jove perquè estic convençut que allà, com també aquí, l’abstencionisme jove va assolir un percentatge alt motivat fonamentalment pel desinterès que aquest col·lectiu sent pels polítics –i el què es pitjor per les institucions democràtiques– més que no pas per la política. En qualsevol cas, de la suma de factors que contribueixen a engruixir les files abstencionistes se’n desprèn que els canvis econòmics i socials que s’estan produint ens han situat en un escenari radicalment diferent al que fins ara coneixíem; escenari que reclama canvis tant en l’actitud dels polítics com en les polítiques. Clar que també sabem que quan es tracta d’introduir canvis en la forma de fer i d’actuar en política, les resistències poden més que no pas les demandes economicosocials que provenen de la ciutadania. En tenim aquests dies un nou senyal quan una part de la joventut no s’està de dir que protestar pacíficament no serveix de res. Un senyal més de que la democràcia corre el risc d’afeblir-se i de que no disposem de temps per a revertir aquesta preocupant tendència.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de febrer de 2021