No. Pel què sembla no en va tenir prou el secretari general de CDC, Felip Puig, amb el rebombori que va desencadenar fa ara una setmana, quan dilluns es refermava –encara que en unes altres paraules– en les seves crítiques a Montilla pel seu “baix nivell” de català. Si les primeres declaracions que en aquest sentit Puig havia fet, també a la RAC 1, van provocar durs enfrontaments dins l’hemicicle del Parlament de Catalunya –enfrontaments que el president de la Cambra va haver d’apaivagar i Oriol Pujol matissar–, no sabem què pot passar a partir d’ara quan Puig torna a la càrrega amb una qüestió tant delicat i sensible com ho és la llengua. Quan s’insisteix tant en un a qüestió com aquesta, hom té tendència a pensar que no es disposen d’arguments suficients a l’hora de contrarestar les iniciatives del govern o –i això seria molt més preocupant– que ens traeix el subconscient i que no acabem d’acceptar que un català nascut a Iznájar (província de Còrdova) li correspongui avui l’honor i la responsabilitat d’exercir la presidència de la Generalitat de Catalunya.
El nostre país s’ha anat construint gràcies a la suma dels esforços de moltes persones, no totes elles nascudes a Catalunya i no per això ni més ni menys catalanes que qualsevol altre de nosaltres. Algú explicava fa anys, que si Catalunya hagués incrementat la seva població només amb el creixement vegetatiu dels habitants que poblaven el país a començaments dels anys 40 del segle passat, no seríem avui més de 2 milions de persones les que aquí viuríem. Quan això es deia, eren temps de la campanya “Som 6 milions”. Avui les estadístiques ens informen que a Catalunya no solament hi vivim més de 7 milions de persones sinó que d’entre els naixements fets a Catalunya l’any 2007, un de cada quatre eren fills d’un pare o d’una mare o d’un pare i d’una mare de nacionalitat estrangera.
D’aquí que un dels molts reptes que tenim com a país, és que les persones que decideixen venir a viure entre nosaltres disposin de l’oportunitat d’integrar-se plenament i d’incorporar l’ús del català entre els seus hàbits el més aviat possible. D’aquí també el ple sentit que la política d’immersió lingüística que es ve aplicant a Catalunya té; una política que fins ara no havia estat mai qüestionada i que quan es qüestiona es com a conseqüència d’interessos partidistes que no fan més que enrocar postures que en res no beneficien la salut del català. Només ens falta que, en aquest context, algun membre destacat d’un rellevant partit polític retregui al més alt càrrec del govern del seu país el nivell de coneixement d’una llengua que, malgrat no és la seva materna, l’ha assumit i la defensa com a pròpia. Pel camí de qüestionar nivells de coneixement de l’idioma res de bo s’aconsegueix. I això sense tenir en compte que, a les alçades que ens trobem, argumentar en relació al nivell de català d’una persona pot ser, com a mínim, ofensiu per aquesta persona, ostenti o no alguna responsabilitat o algun càrrec públic. Bé faria el senyor Puig, abans de criticar ningú en relació al nivell de qualitat d’ús del català, que escoltés el seu entorn –també el d’alts càrrecs d’ara i d’abans– i possiblement descobriria que n’hi ha molts que no passarien la seva personal prova de nivell a la qual ha sotmès al president Montilla. Això sense tenir en compte aquells altres que, com el mateix Puig va reconèixer davant el micròfons de Catalunya Ràdio, continuen parlant en castellà amb els seus amics. És a dir amb persones que fa anys que viuen a Catalunya i, això no obstant, continuem valent-se del castellà per comunicar-se.
Amb les coses de l’idioma no s’hi juga. I si de veritat volem prestar un servei al nostre país en aquesta matèria, bo serà que animem a tothom a utilitzar el català, encara que, en ocasions, l’accent i la pronunciació resultant no sigui la que els puristes voldrien. Al cap i a la fi el català, com qualsevol altre idioma, presenta formes i pronuncies diferenciades en funció de la zona geogràfica en la qual es viu i, a partir d’ara, les presentarà molt més en funció de la llengua materna de la qual es procedeix.
Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de juliol de 2008
Bé Joan, el teu escrit, encara que les comparacions no són bones, m’ha fet pensar en una columna que va fer fa pocs dies la Pilar Rahola a la Vanguardia (i mira que no és gaire del meu agrat), però aquella la vaig trobar encertada, deia algunes consideracions com les teves aquí… També vaig sentir en Felip P. a la ràdio… va quedar descansat! Tens tanta raó quan acabes dient que “amb les coses de l’idioma no s’hi juga”. Ànims Joan. Isabel
Gràcies Isabel pel teu comentari…
Penso que som moltes le spersones que des de plantejaments polítics no necessàriament coincidents, pensem que les tesis de Felip Puig són, com a mínim preocupants. Acabo d’arribar de Croàcia i una persona em comentava: “De croats en som només 4 milions i el nostre idioma és en risc de desaparèixer. Per això, malgrat alguns sons del nostre idioma són impossibles d’aprendre per una persona no nascuda a Croàcia, estem molt contents davant de qualsevol esforç per parlar el croata i animem a aquell que ho intenta a continuar fent-ho encara que la seva dicció sigui, a voltes, incorrecte”…
Un petó!