La meva aposta per una Catalunya que pugui decidir democràticament el seu futur, que sigui justa, equitativa, i solidària està fora de qualsevol dubte. Aquestes premisses no obsten perquè davant el moment crucial que estem vivint, em formuli algunes reflexions que m’agradaria veure ocupen temps en els debats mediàtics als quals estem assistim, i que no sempre són tant plurals com ens volen fer creure i seria desitjable. Una d’aquestes reflexions, que no és pas la única ni tampoc potser la més rellevant, té a veure amb les condicions necessàries -encara que no suficients- que calen per assolir la plena sobirania com a poble. Condicions que des del meu punt de vista passen, d’una banda i en primera instància, per vertebrar una base social sòlida damunt la qual fonamentar el projecte de país que volem, amb tot el què això comporta de debat entorn les idees, el model polític pel qual volem apostar, i sobretot el model social que desitgem. De l’altra, per consolidar una estructura industrial i productiva capaç de sustentar la viabilitat d’un projecte de societat i de país modern que al seu torn ha d’estar disposat a superar l’anquilosat model polític enmig del qual ara ens movem.
Vertebrar una base social sòlida equival a generar entre la ciutadania la confiança suficient entorn un projecte de país integrador, que tingui en compte i respecti les diverses maneres de sentir i de pensar d’una societat que és plural, complexa i diversa. Però això no ho aconseguirem mentre i tant no disposem com a mínim d’un espai de debat públic franc i obert en el qual plantejar i defensar legítimament els diversos posicionaments i expressar les diverses sensibilitats que entre la ciutadania d’aquest país es donen. Els fets s’entesten en posar de relleu que el camí a seguir per arribar al país sobirà que perseguim, no són coincidents ni tant sols en el sí de les formacions polítiques catalanes. El cas més evident el tenim en el PSC que es troba immers en un debat de calat profund i de conseqüències imprevisibles. Però no ens deixem enganyar, tampoc altres formacions polítiques (com és el cas d’IC-Els Verds o de la coalició de CiU) s’escapen d’aquesta tessitura. S’imposa, doncs, que especialment des dels mitjans de comunicació de titularitat pública, es promogui el debat plural que en cap cas ha d’excloure cap de les sensibilitats que entorn el futur de Catalunya es donen a casa nostra.
Però perquè un projecte de país pugui fer-se realitat, cal també que a les tan reclamades estructures d’Estat s’hi sumi una altra que sovint sembla massa oblidada, com ho és la de consolidar una economia productiva sostenible, que tingui molt en compte a les persones. Sense aquest requeriment serà difícil construir la Catalunya rica i plena que el nostre himne nacional proclama. Hem de reconèixer que en les darreres dècades Catalunya ha perdut pes en quant al seu poder de decisió sobre indústries que ens situaven en llocs preeminents de determinats productius, com és el cas, de la indústria motociclista. Davant un panorama econòmic altament canviant, no hem estat capaços com a país d’assentar les bases d’una renovada política industrial, capaç de posar en valor el potencial formatiu i de recerca que les universitats públiques del nostre país atresoren i que a hores d’ara estem en risc de malbaratar. Les darreres dècades, des del govern, s’han destinat recursos públics quantiosos al sosteniment d’empreses multinacionals sense que amb el pas dels anys no solament no ens n’haguem pogut rescabalar, sinó que els diners esmerçats no han servit per evitar que algunes empreses que se’n van beneficiar, hagin fet mutis pel foro, a la cerca d’altres latituds econòmicament més rendibles.
Del govern, del conjunt de les forces polítiques catalanes, però molt especialment de la mobilització ciutadana, depèn que aquest nostre país sigui tal com el volem. I això passa no només per exercir el dret a decidir, sinó també per exigir que aquest dret de decidir, de participar activament, s’estengui a tots els ordres d’una vida i d’una pràctica política excessivament segrestada i condicionada per les maquinàries i pels interessos de partit.
Publicat a Diari de Sabadell, el 29 d’agost de 2012
Personalment crec que hi ha un gran clima de desconfiança envers els politics. Es diuen moltes coses però en essència res! Predomina l’Ego.
El què tu dius de disposar d’un espai públic, franc i obert, on escoltar i defensar les diferents opinions. Crec que seria essencial per poder tivar tots junts del carro.
Be ja ho anirem veient! Gràcies per les teves paraules.
Bé el que dius, Joan, tot i que has fet unes quantes voltes i revoltes per dir-nos que cal posar-se les piles per anar construint aquesta societat en que vivim. Perquè el debat ha de ser constant, la societat està en contínua evolució, no podem parar. Però per debatre hem de donar mostres del tarannà civilitazat, tolerant i contemporitzador que ens hauria de caracteritzar. I hem de exigir respecte a totes les opinions en els mitjans públics -molt important!-, cosa que no s’està fent bé. És més s’ha obert les portes en els mitjans públics a generadors d’opinió absolutament i descarada sectaris. Llegeixi’s, entre altres, Vicent Partal. Ofensiu, de manera obsessiva, amb els socialistes, a qui els hi té jurada de fa temps, tot insultant-los de feixistes. I té un aparador recent a la ràdio de la Xarxa (abans COMràdio), la mateixa emissora que ha fet fora als “rojillos” Siscu Baiges o Manel Carvajal.
No hi ha dret. Mentre ens fiquem en l’espiral de l’independentisme sí o no, oblidem el debat social tant greu pel que estem passant. Les empreses, com tu dius, se’n van de Catalunya, perdem qualitat en sanitat i ensenyament, la gent es queda amb el cul a l’aire sense casa i sense feina, els immigrants se’ls tracta a patades (desallotjament de les naus del Poblenou i escampats per la ciutat, dormint al carrer, alguns en albergs provisionals…)
Sí, reclamo el meu dret a decidir sobre tot això darrer que dic. Primer vull tenir tot això solucionat, vull donar de menjar a qui no en té, i després ja parlarem si fem servir oli de Les Garrigues o de Jaén.
Estic d’acord amb tu quan parles de la pluralitat de la nostra població. Des de l’origen del nostre país hem estat una terra de pas per moltes ètnies i cultures i ara no és diferent. La discussió sobre el tema de la independència i altres sempre ha d’estar oberta amb seny i els que hi estem a favor defensar-la amb arguments. La nostra relació amb Espanya és tan obvia que no caldria comentar-la per que la majoria de nosaltres tenim un parentiu o altre amb les persones de les terres de més enllà del nostre país.
Tots hauriem d’entendre que el nostre problema és bàsicament d’emancipació i no d’antipatia o aversió.
Gràcies per les teves reflexions.