L’estiu acaba a mesura que la temperatura política del país augmenta en apropar-se la Diada Nacional de Catalunya. Res no pressuposa de moment que ni les posicions que cadascú defensa en quant al futur de Catalunya, ni les decisions del govern de l’Estat en quant a la reivindicació del dret a decidir puguin fer un tomb de manera immediata. D’aquesta manera, la corda entre Catalunya i Espanya es va tensant conseqüència d’una actitud que des del meu punt de vista és més mental que no pas política. Des de l’Espanya tradicional no es vol comprendre el per què de les reivindicacions que des de Catalunya s’expressen, la qual cosa no fa més que alimentar a casa nostra l’actitud –a voltes també més mental més que no pas política–  de rebuig a tot allò que pugui venir de Madrid. En aquesta tessitura es fa difícil el diàleg necessari per dentensar la corda. En joc hi ha massa declaracions en un o en un altre sentit, i el què és més cabdal: en joc hi ha la il·lusió generada entre la ciutadania que en el marc d’una Catalunya independent els nostres mals han de trobar remei. Però que no ens enganyin, ni tampoc que no ens enganyem ja que els nostres mals només començaran a trobar remei a partir del moment en què la ciutadania pugui expressar-se lliurament en quant al futur del país que volem.

Però per exercir eficaçment la sobirania que reclamem, s’han de fer alguns passos que tanmateix a hores d’ara encara es mouen enmig d’una núvol d’indefinicions. El primer i més obvi és saber quan, com, quina pregunta, i quin marc jurídic de referència tindrà la consulta. Mentre, no cal que entretinguem a fer volar coloms ni a avançar hipotètics resultats que solament podran ser verificats quan acudim a les urnes i la consulta compti amb una alta participació de la ciutadania. En qualsevol cas, a les alçades en què ens trobem, ha de quedar ben clar que res no justificaria que la consulta no es pogués celebrar. I d’això n’ha de ser plenament conscient el govern espanyol, però també com a mínim el principal partit de l’oposició, el PSOE.

Catalunya reclama la seva llibertat nacional. Ho fa des de l’inici de l’actual període democràtic, i especialment ho està fent els darrers anys arran l’actitud mental a la que feia referència més amunt que enfronta Espanya i Catalunya. La pulsió centralista que impera en el partit del govern de l’Estat –però no només–, no deixa cap escletxa a través de la qual adonar-se que els temps estan canviant; que sense diàleg i negociació no es fa més que engrandir la distància de posicionaments que separa Espanya i Catalunya, i que a ningú no beneficia. Cal avançar cap a un nou model d’Estat que obri les portes a la construcció de la Catalunya que desitgem. I per fer realitat aquest projecte comú cal la disposició de les forces polítiques catalanes per arribar a acords que no exclogui a cap de les tradicions polítiques que avui coexisteixen a Catalunya, i que van des de l’independentisme, al federalisme i al confederalisme, passant per altres possibles paradigmes.

Clar que si ens atenem als discursos que estem escoltant diàriament, som encara lluny de l’assoliment d’aquest objectiu que hauria de permetre sumar més suport social per avançar cap a una consulta a partir de la qual podem acarar, per la via de la necessària negociació i diàleg també amb Madrid, l’establiment d’un nou model polític per a una Catalunya nova, sigui o no en el marc formal de la independència. Primer, doncs, hem de conèixer què pensa la ciutadania. Després, d’acord amb els resultats, temps hi ha d’haver per plantejar, escoltar i debatre -amb respecte democràtic- totes i cadascuna de les propostes i alternatives de futur polític i de model de país que legítimament i democràtica es puguin posar damunt la taula.

Publicat a Diari de Sabadell, el 5 de setembre de 2013