L’estiu acaba a mesura que la temperatura política del país augmenta en apropar-se la Diada Nacional de Catalunya. Res no pressuposa de moment que ni les posicions que cadascú defensa en quant al futur de Catalunya, ni les decisions del govern de l’Estat en quant a la reivindicació del dret a decidir puguin fer un tomb de manera immediata. D’aquesta manera, la corda entre Catalunya i Espanya es va tensant conseqüència d’una actitud que des del meu punt de vista és més mental que no pas política. Des de l’Espanya tradicional no es vol comprendre el per què de les reivindicacions que des de Catalunya s’expressen, la qual cosa no fa més que alimentar a casa nostra l’actitud –a voltes també més mental més que no pas política– de rebuig a tot allò que pugui venir de Madrid. En aquesta tessitura es fa difícil el diàleg necessari per dentensar la corda. En joc hi ha massa declaracions en un o en un altre sentit, i el què és més cabdal: en joc hi ha la il·lusió generada entre la ciutadania que en el marc d’una Catalunya independent els nostres mals han de trobar remei. Però que no ens enganyin, ni tampoc que no ens enganyem ja que els nostres mals només començaran a trobar remei a partir del moment en què la ciutadania pugui expressar-se lliurament en quant al futur del país que volem.
Però per exercir eficaçment la sobirania que reclamem, s’han de fer alguns passos que tanmateix a hores d’ara encara es mouen enmig d’una núvol d’indefinicions. El primer i més obvi és saber quan, com, quina pregunta, i quin marc jurídic de referència tindrà la consulta. Mentre, no cal que entretinguem a fer volar coloms ni a avançar hipotètics resultats que solament podran ser verificats quan acudim a les urnes i la consulta compti amb una alta participació de la ciutadania. En qualsevol cas, a les alçades en què ens trobem, ha de quedar ben clar que res no justificaria que la consulta no es pogués celebrar. I d’això n’ha de ser plenament conscient el govern espanyol, però també com a mínim el principal partit de l’oposició, el PSOE.
Catalunya reclama la seva llibertat nacional. Ho fa des de l’inici de l’actual període democràtic, i especialment ho està fent els darrers anys arran l’actitud mental a la que feia referència més amunt que enfronta Espanya i Catalunya. La pulsió centralista que impera en el partit del govern de l’Estat –però no només–, no deixa cap escletxa a través de la qual adonar-se que els temps estan canviant; que sense diàleg i negociació no es fa més que engrandir la distància de posicionaments que separa Espanya i Catalunya, i que a ningú no beneficia. Cal avançar cap a un nou model d’Estat que obri les portes a la construcció de la Catalunya que desitgem. I per fer realitat aquest projecte comú cal la disposició de les forces polítiques catalanes per arribar a acords que no exclogui a cap de les tradicions polítiques que avui coexisteixen a Catalunya, i que van des de l’independentisme, al federalisme i al confederalisme, passant per altres possibles paradigmes.
Clar que si ens atenem als discursos que estem escoltant diàriament, som encara lluny de l’assoliment d’aquest objectiu que hauria de permetre sumar més suport social per avançar cap a una consulta a partir de la qual podem acarar, per la via de la necessària negociació i diàleg també amb Madrid, l’establiment d’un nou model polític per a una Catalunya nova, sigui o no en el marc formal de la independència. Primer, doncs, hem de conèixer què pensa la ciutadania. Després, d’acord amb els resultats, temps hi ha d’haver per plantejar, escoltar i debatre -amb respecte democràtic- totes i cadascuna de les propostes i alternatives de futur polític i de model de país que legítimament i democràtica es puguin posar damunt la taula.
Publicat a Diari de Sabadell, el 5 de setembre de 2013
Ben cert és que volem la independència política i econòmica del govern d’Espanya. Cal que sigui així per tal de dirigir les nostres passes cap a una integració racional amb l’Europa de les Nacions i mirar el futur envoltats per molts països que cada vegada són més propers tan per la tecnologia com pels medis de transport. Espanya no és un enemic ni un rival, només és un administrador indesitjat. Aquesta escala la portarà un dels veïns, no un administrador col·legiat massa car de mantenir.
Estem en un embolic conceptual considerable.
Generat per interessos lobbistes de la Assemblea, partits posicionats, malgré lui, en la línea independentista com Convergència i Unió, altres que no saben, no contesten qui són i on van, com el PSC, i ERC recollint rèdits sense mullar-se.
Confonem dret a l’autodeterminació amb independència, la qual cosa és equivalent a confondre la pràctica del sexe amb l’onanisme.
Tot plegat sóna a vintage i dejà vue, portem molts anys donant-hi voltes i sabem qui és qui i què pensen i què faran. No ens torturem més: el que vulgui anar la rotllana del Guiness, qui hi vagi i el que no, doncs, que vagi al cinema.
Pel que fa a la confrontació Catalunya Espanya, si afluixem la corda, Castella continuarà sent el nostra amo i senyor feudal amb molta mes virulència que ara.
Simplement manifestar la meva felicitació al que diu l’Albert. Curt i ben clar.
I afegir que el dret a decidir es produeix cada cop que un ciutadà manifesta en una convocatòria el que vol (decidir). I si actes com el de la cadena convocada per l’ANC ja es considera com un tour de force avançat a la possible convocatòria de l’anunciat plebiscit, doncs qui vulgui que hi vagi i qui no que manifesti la seva adhesió a la pertinença a aquesta nació com millor ho cregui oportú.
I per mi, si hem de pertànyer a Europa a tuti pleni, en aquesta Europa de les Nacions, igual fiscalització per a tots els països, igual legislació laboral, igual política social, igual… I si no, aixequem muralles i cadascú defensant el seu melic.
A Catalunya sempre hi ha hagut fragmentació política i posicions enfrontades. Quelcom positiu quant a allò que diem la riquesa de la diversitat. Nogensmenys, també un factor que debilita la capacitat de fer pinya en qüestions d’organització de l’Estat i de defensa d’interessos nacionals dins el Regne d’Espanya a què pertanyem.
Les circumstàncies dels darrers anys han fet créixer la crispació i el soroll des de reivindicacions de pols oposats, singularment d’independentistes i d’unionistes. Però, la fragmentació i la dispersió d’interessos de partit no ha fet més que augmentar alhora el nombre d’individus de la majoria silenciosa.
Hi ha el perill de que tot es quedi en orris. Que no hi hagi prou capacitat de mobilització ni de compartició d’interessos. I de que el Regne opti pel ‘laisser fer, laisser passer’.
De moment, expectació.
Corregeixo la dita en francès amb què acabava el meu comentari. Volia dir “laissez faire, laissez passer”.
Disculpeu.
Particularment penso que aquesta proposta de fer la cadena humana porta molts criteris tot i que hi ha una gran majoria que si ha anat afegint i a lo millor estaran tots els trams plens, sobretot pensant en les terres de l’Ebre i demostraria una unanimitat molt compacta a favor de la independència.
Opino que si no hi anem posant tots un gra de sorra, mai aconseguiren poder fer una muntanya i si no ens hi esforcem tots plegats, malament ho tenim per poder gaudir mai d’una Catalunya lliure.
Ara, tinc una altra opinió que em rosega per dins: en el suposat cas d’arribar a aconseguir la independència, QUIN GOVERN TINDRIEM? Ho dic així perquè ara que està tot per arreglar, és el poble el que va tivant. En el que es refereix als polítics, tots els partits que parteixen de la democràcia d’una manera o d’una altra, podrien treure una bandera blanca i deixar d’una vegada “el chafarrancho de combate” que cada cop estenen més i no afavoreix en res el futur del nostre país.