L’autobús és a la parada. Metres enllà, uns infants comenten amb una senyora que cas que hi vulgui pujar, s’ha d’afanyar. La senyora els hi fa cas i accelera el pas. Quan arriba a la parada, el conductor de l’autobús passa d’ells tanca les portes i arrenca (?). Per la conversa que sostenen, fàcil és concloure els fets afecten a una mare i als seus fills… Quedo astorat per l’actitud del conductor de l’autobús! Però també pel comportament dels fills. Com pot ser –em pregunto– que uns marrecs –no aparenten més de deu o onze anys–, facin córrer a la seva mare per tal que no perdre l’autobús! Però, ben mirat, encara comprenc menys com la mare s’avé a un joc d’aquesta mena…

Es tracta d’una més de les moltes escenes urbanes que cada dia es poden veure i viure al carrer i que, negre sobre blanc, ens informen que hi ha quelcom que no acaba de rutllar bé en la nostra societat. D’aquesta manera no és estrany, que les coses ens vagin com ens van i que les més elementals normes de convivència i de respecte constitueixin un valor cada vegada més escàs. A aquest pas no podrem evitar que, com els nostres avis, exclamen allò de “no sé pas on anirem a parar!”. És clar que amb una diferència ben important. Mentre els nostres avis ho exclamaven, astorats, davant els avenços que se’ls feien avinents, nosaltres, curats d’espants de noves tecnologies, ho direm arrel de la manca d’aplicació de les més elementals normes de respecte. Tot plegat perquè vivim en una societat que, entre tots, estem fent egoista i prepotent. En definitiva, una societat en la qual els valors cívics comencen a brillar per la seva absència…

Publicat a El 9 Nou, el 24 de maig de 2001